Homenatge a Joan Brossa

Quan la poesia visual pren cos i surt al carrer.

Caminant entre el Velòdrom d'Horta i el Parc del Laberint, l'espai urbà esdevé poema. Un caminal ens anuncia la làpida "Naixença, el camí, pauses i entonacions i final". Aixecant-se davant dels nostres ulls de vianants-lectors, El Poema Visual Transitable en Tres Temps. En ell, la paraula i la lletra han fugit del paper, i s'han fet corpòries, verticals i massisses.

Imatges de la fototeca.cat de l'Enciclopèdia Catalana (ref. 42529, 41898, 41897).

Inicia el recorregut, una gran lletra A, majúscula i de pal, encapçalant la nostra marxa. Creuem un espai on signes de puntuació i d'entonació jeuen a terra, blocs d'accidents i reflexions que marquen el ritme del nostre pas. En arribar a una altra lletra A, destruïda i degradada en l'espai i en el temps, sabem del final del camí. Un poema visual transitable que marca tres temps. Un poema corpori que ens parla en un espai real i urbà. Una creació del poeta que va buscar més enllà de les formes expressives establertes.

Sextina per a un poema visual transitable,

en tres parts, situat en un espai urbà,

a l'entorn del Velòdrom d'Horta.

Als arquitectes

Esteve Bonell i Quico Rius.

La primera de les lletres

té sis metres d'alçada i és de pedra

enmig de balancins, voltada d'arbres.

(Més endavant la podrem veure a trossos.)

Ve a ser com la primera part d'un llibre

on els signes no són res més que signes.

Sobre un parterre hi ha els signes

de puntuació. Entre les lletres

corre un camí vermell (el curs del llibre).

Per fi, entre els desmais hi ha els blocs de pedra

de la mateixa lletra feta a trossos.

El caminal és vorejat per arbres.

Aquest "text" rodejat d'arbres

i junt amb el parterre ple de signes

apunta el pas dels dies fins als trossos

de la segona A. Entre les lletres,

hi trobareu plantes, arbres, herba i pedra,

i, tot plegat, ho imagineu un llibre.

Vol ser, com la vida, un llibre,

que té comes i punts enmig dels arbres,

un naixement i un curs damunt la pedra

i un sol final, ben lluny de falsos signes,

perquè la vida aquí fuig de les lletres

si amb el teu seny ajuntes parts i trossos.

Moltes miques fan bons trossos.

Aquí el secret escapa de tot llibre

i en passejar pel mig de dues lletres

podeu mirar el camí o escoltar uns arbres.

Les coses i el paisatge són signes

per entornar el discurs de pedra a pedra.

L'última lletra de pedra

ens recorda el destí, caiguda a trossos

l'assolament de la vida; i els signes

d'entonació o de pausa -com al llibre-

són incidents dels discurs. (També els arbres

poden enraonar més que les lletres...)

Amb dues lletres, i pegant en pedra,

en camí d'arbres veus desfer-se trossos

de mots d'un llibre nat sota mals signes.

Joan Brossa.

Dins de la proposta de l'ablogcedari, on s'hi recullen tots els homenatges fets a Joan Brossa.