Robert Musil.
LES TRIBULACIONS DEL JOVE TÖRLESS.
Ed. Proa- Butxaca.
"Perquè amb el pensament passa una cosa molt curiosa. Tot sovint no són sinó casualitats accidentals que vénen i se'n van sense deixar cap rastre al darrere. Els pensaments tenen els seus moments de vida i de mort: podem tenir, en un moment donat, un coneixement genial d'alguna cosa, però aquest coneixement se'ns pot marcir entre els dits, com una flor. La forma queda, però els colors i l'aroma hi falten. És a dir: prou ens recordem paraula per paraula dels pensaments, i el valor lògic de la frase que hem trobat per a expressar-los queda inalterat; però la frase recorre, sense parar, només la superfície del nostre interior, i no sentim que tal cosa ens enriqueixi. Fins que, d'una revolada i tal vegada al cap de molts anys, ens adonem que, en aquest interval, no hem sabut absolutament res d'aquell pensament, encara que ho sabessim tot des d'un punt de vista lògic."
Una acadèmia militar i els hereus d'una classe social. La convivència i l'ambigüitat en un submón tancat. El desassossec i la perplexitat d'una mirada que encara no ha arribat a la maduresa.
Atraccions que són abstractes. Atraccions que esdevenen sensuals. Atraccions que es tornen intel.lectuals. Reflexions més enllà de les percepcions. La confusió i la contradicció donen la mà a l'humiliació. Mirades incertes que es van colpint durant l'aprenentatge.
Una foscor àrida, torbadora i adolorida.
6 comentaris:
angoixa només de sentir-te parlar-ne. uff!
El tinc a punt per llegir-me'l!
Mireia... Suposo que a vegades l'atmosfera es torna més densa i els pensaments o els intents de trobar un sentit o una explicació al que vivim o ens envolta, no tenen aquella linealitat clara, potser perquè no toca o no en sabem més o no tenim aquell punt de mira prou allunyat i objectiu que ens permet no carregar de pes l'estructura que anem forjant, i tot s'omple d'una mena d'angoixa com la que sent el jove protagonista...
Xenofílic... Estaré pendent del que vas llegint, doncs =:)...
El vaig llegir i em va deixar una sensació ben estranya!
Aina
Musil és un d'aquells autors, que en la línia de Zweig o de Kafka o de Mann configuren el que alguns han anomenat la gran literatura europea. Aquests autors estan molt bé (has llegit L'home sense atributs?), però jo sempre m'acosto a ells carregada de prejudicis, tret potser de Kafka, on no és tan evident ni el condicionament de classe ni el de mascle (ja sé que sóc una pesada amb això del gènere, però em passaria el mateix si fos una dona negra i veiés que només s'escriu literatura des del punt de vista de l'home caucàsic, podria apreciar aquesta literatura, com faig ara, però pensaria sempre en el que hi ha més enllà).
Aina... No s'entra fàcilment, és cert. A mi m'ha agradat rellegir-ne certs fragments, sobretot els del nombres imaginaris, les matemàtiques i la filosofia, l'explicació final...
Ariannaincnossos... Sempre he cregut que l'escriptor, malgrat desdoblar-se en personatges i trames, tard o d'hora, acaba treient, poc o molt, algun detall autobiogràfic que ha viscut o que coneix. Per mi els condicionaments de classe, de gènere, polítics, culturals, etc, ajuden a configurar les circumstàncies externes que poden modificar, o inclús en alguns determinar, l'estat de cadascú, pel que, en certa forma, és lògic que acabin sortint en la creació literària, amb major o menor proporció. Potser certes particularitats dels escriptors poden generar prejudicis, però amb ells, de moment no m'ha passat...
Publica un comentari a l'entrada