14 de juny de 2008

sss (VIII)...





Tan bon punt expressem amb paraules alguna cosa, li manllevem estranyament part del seu valor. Pensem que ens hem submergit en la fondària dels abismes i, quan tornem a la superfície, la gota d'aigua que reposa a la pàl.lida punta del nostre dit ja no s'assembla al mar d'on procedeix. Ens afigurem que hem descobert una cova secreta plena de tresors meravellosos, i quan tornem a la llum del dia ens trobem a les mans pedres falses i esberles de vidre; i, amb tot, el tresor brilla encara en la fosca immutable.

Maurice Maeterlinck.
... en el laberint, també hi ressonen els mots...

8 comentaris:

lotto online ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
philippine lotto ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
digue'm ariadna ha dit...

...

philippine lotto result ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
novesflors ha dit...

De vegades és a l'inrevés, amb les paraules traem a a la llum les pedres de l'abisme i les oferim a la claror de la lluna. Llavors esdevenen un tresor...
Bon cap de setmana

cnossos ha dit...

ariadna,
t'ha agafat per la gran literatura europea, últimament.
Aquesta idea que, anomenant les coses, li manllevem part del seu valor, no deixa de semblar-me estranya i antiga (que sigui antiga no vol dir que no sigui vàlida). Però, vés, jo penso tot el contrari, penso que és quan anomenem les coses que prenen sentit...

Mireia ha dit...

Sovint al anomenar les coses les fem més properes i a vegades perden part de la seva grandesa; però també és cert que nomenen( posem nom) a aquelles coses o éssers que ens importen per donar-los una força especial.

digue'm ariadna ha dit...

Novesflors, Ariannaincnossos, Mireia... teniu raó, les paraules esdevenen tresors, en anomenar-les prenen sentit i donen una força especial a tot allò que ens importa...
... Fa molt vaig treballar un fragment de Maeterlinck de La intrusa, i en llegir la capçalera amb un text del mateix autor en Les tribulacions de Musil vaig pensar-hi. Per mi, algunes paraules es dieuen en veu baixa i semblen no acabar de sortir de les profunditats i d'altres assoleixen cotes impactants, perquè el to de veu modulant el so de la paraula, més fort o més suau, més ferotge o més dolç, més cruel o més bo, acaba donant aquella connotació que arriba a ser tàctil i visual, que dóna una major textura, podent enriquir-les o envilir-les, però, molts cops, tant protagonisme tenen les paraules com en té el silenci i, aquí, en un mal repartiment de papers, és quan crec que es pot manllevar, d'alguna manera, part d'aquest valor, fent-les passar de pedres precioses a simples esberles de vidres de colors: és important el que es diu, però també el que es calla, el que s'anomena i el que queda en l'anonimat...