Picasso. La lectura, 1932.Fernando Pessoa.
AUTOBIOGRAFIES.
Angle Editorial.
Podria ben bé ser que Pessoa es digués "viure no és necessari; el que és necessari és crear" a mida que s'aïllava de la seva pròpia existència, dedicant-se al seu procés de creació literària i transmutant vers altres veus, els seus heterònims. Metòdicament va buscar el seu propi "jo" per despersonalitzar-se d'aquella definició estable i lògica i poder, així, repersonalitzar-se de nou, convertint-se en altres "jos", en unes ficcions coherents amb personalitats definides i estils literaris propis. D'una història personal, va anar creant històries diferents, amb les que donava veu a les reflexions sobre la veritat, l'existència i la identitat, al llarg dels seus poemes i dels seus escrits, oferint aquelles opcions que sovint es deixen de banda quan davant una cruïlla, cal escollir.
Pessoa i els seus altres "jos" donaven una multiplicitat de punts de vista en les seves obres, passant de la mirada d'herència clàssica, a la mirada occidental influenciada pel decadentisme, el simbolisme i el futurisme, amb alguns tocs nihilistes, o a la mirada intemporal irritada amb la metafísica i el simbolisme de la vida. El seu llegat literari ofereix una visió més global, més universal, com si paisatges, objectes, retrats, sentiments i emocions, fossin defragmentats en un context que esdevé més ampli i mostra, simultàniament, una multitud de perspectives amb les que s'observa i es transmet. Una visió múltiple i unitària de la vida, que no deixa de representar un col.lectiu, el propi "jo" i el dels altres, on l'ortònim es desdibuixa i passa a formar part dels heterònims, i tots ells configuren aquella mena de màscara, que pot ajudar a explicar qui som a un desconegut, que ens escolta o ens llegeix, mirant-nos a través de la careta, de les pàgines d'un llibre o de la pantalla d'un ordinador.
"Ara ja no tinc personalitat: tot el que en mi hi hagi d'humà, ho he dividit entre els autors diversos de l'obra dels quals he estat executor. Ara sóc el punt de reunió d'una humanitat petita només meva. Mèdium, així, de mi mateix, tanmateix subsisteixo. Sóc, però, menys real que els altres, menys u, menys personal, eminentment influenciable per tots ells."
8 comentaris:
Ahir li deia a notaire que amb ell sempre aprenc coses noves. Doncs ara t'ho dic a tu. Quan entre al laberint, mai en surt de buit. Interessantíssim post.
Estic molt d'acord amb el que ens diu novesflors,... entrar al laberint no és per perdre's, sino per trobar la més preuada de les jòies, una vegada, i una altra, i una altra, i una altra..... ad infinitum ...
I jo estic d'acord amb els dos de més amunt ;)
Si tots els laberints fossin com aquest...
... Moltes gràcies però són els vostres comentaris els que ho fan possible (i ho dic malgrat pugui caure en el que es podria considerar un tòpic gastat)...
... Cada caminal que es creua amb un altre, cada nova galeria que apareix, cada espai bifurcat, configura una part del laberint, no podent-se entedre els uns sense els altres. Potser sí que sovint ens amaguem rere alguna mena de màscara que utilitzem per parlar de qui i què som a algú que ens llegeix a través de la pantalla d'un ordinador, però la seva lectura i les seves paraules donen suaument la mà o el cop a l'esquena que ens fa seguir caminant, amb pas més o menys insegur o menys o més ferm, pel terra roig o gris, blanc o negre, que cobreix el sòl del laberint...
Pessoa és un escriptor que m'agrada i em desagrada a la vegada, depèn de l'heterònim que faci servir. El trobo, però, un escriptor sempre interessant i a recomenar.
Sempre he pensat que tots els escriptors, molt o poc, escriuen amb heterònims.
Biel... Suposo que sí, que hi ha escriptors que escriuen des de l'heterònim, aquell altre jo que s'alça com protagonista i autor allunyant-se d'ell, dels seu estil i de la seva història pròpia; d'altres tenen tot de màscares i ara una, ara una altra, van donant veu als seus personatges i als sentiments mantenint el seu nom o donant un pseudònim; i d'altres, parlen d'ells mateixos des de la memòria i el record de la seva pròpia història personal transformant-la en paraula. No puc deixar d'associar-ho al teatre, com quan veus un actor fent sempre la mateixa mena de personatges i després fora del seu ofici no té res a veure, o l'actor que canvia de registres totalment a cada nou paper i la seva pròpia personalitat queda difuminada en tots els seus personatges, o l'actor que ha convertit la seva manera de ser en un personatge. Sigui com sigui, en totes les múltiples cares que es mostrin, es pot trobar quelcom que resulti curiós o interessant, que arribi a ser fascinant o misteriós, o que, es miri com es miri, faci que un cop llegit o vist un d'aquests reflexes no quedi dins aquella sensació de voler-ne més...
Ariadna, parlen del teu laberint de Pessoa al suplement de cultura de l'AVUI. :)
... Gràcies Espolsada...
=;)
Publica un comentari a l'entrada