No és impossible, encara

De petita només m'agradava l'època blava de Picasso. Aquells personatges miserables, demacrats, sotragats per la fam, el fred i la pobresa. Uns foragitats del món, menjats per la roda ambiental, perduts entre els engranatges socials. El color blau donava tonalitats a l'emoció apagada dels seus rostres, expressava un sentiment amb gran força, i creia, que si escoltava amb atenció, podria sentir aquell plany com una lletania apagada, xiuxiuejada a mitja veu. La Maternitat Vora el Mar, L'àpat frugal, Mare i Fill, Vida...

Al poc temps, un llibret petit, per casualitat, va obrir-se davant meu. Un home em va dur de la mà per l'obra del pintor malagueny. El seu coneixement va acompanyar-me per un recorregut plàstic d'etapes i creació. Unes paraules van donar vida, en forma de text, poema i cançó, als personatges capturats en aquelles pintures.

Un artista per conèixer a un altre artista. Així, vaig descobrir com la guerra i la postguerra tenien formes i colors. Contorns rebregats, sotragats per bombes i mort. Podia sentir els crits i els planys, contra un fet horrible: llevar la vida a un altre ésser. Davant meu, i per primer cop, aquell oli de més de set metres de llarg per més de tres d'alt, va agafar ple sentit. Aquelles figures postcubistes, surrealistes, expressionistes, capturades en blanc i negre, de moviments viscerals horroritzats, van tenir veu i van ser escoltades.

"El plor en la tenebra,

el plany en la tenebra,

la veu en la tenebra

remunten als orígens obscurs de la nostra existència.

Tots som fills de la nit i de la incubació nocturna,

i no sabem, la incertesa de l'alba,

què ens amaga."

Segona Part. Escena IV.

En la foscor, ressonen aquests mots, mentre una Dona és violada per un Minotaure. L'Home colpeja la bèstia i s'emporta la Dona. Com a Frankenstein, una Nena amb flors a la mà davant del monstre borni. La petita li dóna el ram. El cec Minotaure, impotent, surt d'escena agafat a ella. Sirenes anunciant bombes. Avions sobre un arbre sec. Una bombeta elèctrica il.lumina l'escena. Com en les tragèdies gregues, el Recitant i el seu Cor es disposen en l'escenari. "Sang, suor i llàgrimes durant deu anys: d'Etiopia fins a Nagasaki". Una Noia es plany. Llàgrimes de vidre, llengua de punyal! On van les mares de ventre buit? On van els fills morts? On van dolor i vida agafats amb ungles i sang? Tres Màscares de rostres dislocats maleïxen. Maleït l'odi, els botxins i els cretins! Cossos espectrals demanen aigua. Un braç s'alça i cau. Fantasmes que omplen les presons i els camps de concentració. Perdedors engolits per la foscor.


Hauria estat impossible que jo assistís a l'estrena, aquell 19 d'octubre de 1971, a la Cova del Drac de Barcelona, d'aquest HOMENATGE A PICASSO de Josep Palau i Fabre. No és impossible, però, llegir la teva obra de teatre, davant els quadres del pintor. No és impossible, encara, donar-te les gràcies, per fer que una nena mirés amb uns altres ulls a un pintor després de llegir el teu tribut.
Gràcies.