16 de febrer de 2008

Sobre la lectura

Pierre-Auguste Renoir. Dona llegint, 1875.


Marcel Proust.
SOBRE LA LECTURA.
Ed. Quaderns Crema.


En la traducció que va fer de Sesame and Lilies de John Ruskin, en Marcel Proust va afegir un prefaci. Així va néixer SOBRE LA LECTURA. Una introducció amb el record d'infantesa de la màgia de llegir, i una reflexió personal sobre la lectura i els llibres.
Un cop escrit, tenia suficient força i pes com per esdevenir independent de la traducció de Ruskin, convertint-se en un petit assaig sobre la teoria estètica, que després ampliaria i desenvoluparia en A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT.

Proust ens compara la lectura a "una amistat pura i tranquil.la". On no cal estar pendent dels altres. On no cal actuar en previsió del què poden dir o pensar. On el silenci esdevé el mitjà de comunicació entre els pensaments de l'escriptor i els del lector. L'acte de llegir com l'espai, net i clar, que envolta el flux de pensaments, sense traves ni fronteres. Una amistat sincera i alliberadora, que permet fer presents imatges del passat, veus i situacions fictícies, aromes i textures mai conegudes, pauses i silencis fruit d'il.lusions. Una amistat que ens descobreix un món, capaç d'arribar al fons de la nostra pròpia essència. Un món que es desvetlla per nodrir el nostre esperit. Un món que desperta a cada paraula escrita. Un món, però, que no es pot confondre, que no ha d'ocupar completament la nostra ànima, i que no ens torni passius. Perquè la lectura no ens ha de donar les respostes, sinó que ha de desvetllar els desitjos del nostre ésser, davant la bellesa de les paraules.

Segons Proust "cal estimar l'obra en ella mateixa". No perquè algú en parla, sinó per nosaltres mateixos. Un cop hem llegit i assaborit cada fragment, sense adonar-nos o plenament conscients, anirem col.locant cada llibre en el lloc que correspon en les lleixes de la nostra vida.

"... I després, l'última pàgina estava llegida, el llibre s'havia acabat. Calia aturar la correguda esbojarrada dels ulls i de la veu que seguia sense soroll, aturant-se tan sols per reprendre alè, en un sospir profund. Llavors, per tal de donar als tumults desencadenats dins meu des de feia massa estona d'altres moviments per digerir, perquè així es poguessin calmar, m'aixecava, em posava a caminar al costat del llit, amb els ulls clavats encara en algun punt que buscaríem en va per l'habitació o per fora, ja que estava situat a una distància anímica; una d'aquestes distàncies que no es mesuren ni en metres ni en llegües, com les altres, i que de cap manera no s'hi pot confondre si es miren els ulls 'distants' dels qui pensen 'en una altra cosa'. Llavors, ¿què?, aquell llibre, ¿només era això? Aquells éssers a qui havíem donat més atenció i més tendresa que a la gent viva, no gossant confessar sempre fins a quin punt ens els estimàvem, i fins i tot quan els pares ens trobaven llegint i semblava que somriguessin de la nostra emoció, tancant el llibre amb una indiferència simulada o un avorriment fictici; aquelles persones que ens havien fet panteixar i sanglotar, ja no les tornaríem a veure, ja no en sabríem res més..."

7 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

Aquest el tinc a la llista de pendents... però aviat el faré avançar, m'hi has fet pensar.

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Proust i les seves reflexions va marcar una etapa molt important de la meva vida.
A la recerca del temps perdut va ser el meu punt d'inflexió
Petons

Mireia ha dit...

Em sap molt greu, però sóc incapaç d'apreciar Proust, vaig intentar-ho amb la Recerca i en el mau cas va sí que va ser un temps perdut; no vaig passar de la 60 i em vaig avorrir mortalment. A vegades, no se sap perquè però llibres que esperes que siguin especials no ho són.
Potser alguna vegada sí tinc molt de temps ho torno a provar.

Axò sí ariadna, llegint les teves paraules te'n venen ganes de tornar a batallar amb Proust

Poeta per un dia ha dit...

M'agrada, Ariadna, el tipus d'amistat que defineixes... i també el sentit d'enyorança que provoca el fet d'acabar un bon llibre... com si anessis a l'estació a acomiadar una persona estimada que se'n va per no tornar. Sóc incapaç d'acabar un llibre i començar-ne un de nou immediatament, necessito que aquell record perduri unes hores: és una part tan important com la lectura mateixa. Petonets!

L'Espolsada llibres ha dit...

Ja ho he dit diverses vegades però quan acabo un llibre necessito pair-lo, deixar un espai per pendre'n un altre i submergir-m'hi.

Gulchenruz ha dit...

Fa tant de temps que no tinc aquesta amistat que per Proust son els llibres, fa tant de temps que tot el que llegeixo no em provoca res de res... hauré de rellegir-me Borges, i Proust, evidentment.

digue'm ariadna ha dit...

... En acabar una lectura, un estrany caos l'omplia: no només per la pròpia història, sinó també per tots els sentiments, les sensacions, els records, les absències, els coneixements, les experiències i les fantasies que es despertaven. Sovint, en acabar de llegir, restava immòbil, amb el llibre a la mà i un regust a la boca: dolç, amarg, agre, salat, picant, i la resta de combinacions possiblesi imaginables. Tot d'imatges i paraules, com pinzellades disperses, apareixien en el seu cap i serien les que evocaria en recordar aquell moment, quan el llibre parlava amb mots i silencis, i era escoltat amb carícies i mirades...