15 d’octubre de 2007

La néta del senyor Linh



Philippe Claudel.
LA NÉTA DEL SENYOR LINH.
Ed. La Magrana.
"El senyor Linh mira la seva néta. No s'ha despertat. No s'ha adonat de res. La topada només li ha fet lliscar la gorra i la caputxa que la protegeixen. L'home gran li arregla els vestits. Acaricia el front de la criatura. Li murmura la cançó. Sap que ella el sent, fins i tot quan dorm. És una cançó molt antiga. El senyor Linh la sentia al llavis de la seva àvia, que al seu torn la sabia per la seva àvia. És una cançó que ve de la nit dels temps, i que les dones canten a totes les nenes del poble quan arriben al món, i d'ençà que el poble existeix. La cançó diu així:
Sempre hi ha el matí,
sempre torna la llum,
sempre hi ha l'endemà,
un dia tu seràs la mare."

El senyor Linh, una maleta i la petita Sang Diû als braços. El vaixell els porta lluny del seu poble, lluny del país devastat per la guerra. Un port, una ciutat grisa i desconeguda, i molts refugiats com ells. Llengües diferents, i el record dels morts. Un nou amic, el senyor Bark, i el gest dels silencis: si encara viu el senyor Linh, és per la petita Sang Diû.

Aigua de pluja: fina, suau i constant. Aigua que neteja i omple tot d'olor a bosc mullat. Així escriu Claudel.
Una gota: Les ànimes grises.

6 comentaris:

ragnarok ha dit...

Un conte per llegir-lo a poc a poc, una bona tria.
;-)

samain ha dit...

Les ànimes grises... una gota... aquella que queda quan ja no plou, que està a la vora, aguantant i que no cau... si, podriem dir que si...;)

Poeta per un dia ha dit...

El senyor Linh i la seva néta Sang Diû desperten una tendresa difícil de descriure. Gràcies per aquesta imatge en paraules!

digue'm ariadna ha dit...

Ragnarok: llegir-lo lentament i tornar-lo a llegir...
Samain: així és, la gota que queda allí, la gota que recorda que acaba de ploure... veig que l'has llegit, com no...
Poeta: a vegades és més fàcil trobar una imatge que una paraula...
Petonets!
=:)

Antitot ha dit...

Mecatxis amb el Claudel, un escriptor qu sembla que mulli la seva ploma al cor d'un servidor per llavors acabar de perforar-lo amb el trepant de l'existència...

digue'm ariadna ha dit...

Antitot: en Claudel escriu amb el dit sobre el vidre entelat per la pluja, amb el pal a la sorra vora el mar, amb la pedra sobre la llosa gris; per això és capaç de fer que els nostres ulls, en acabar de llegir-lo, mirin al nostre voltant, esperant que una boira espessa que ens envolti amb suavitat... perdona, pel matí, sense el cafè, crec que encara somio...
=:)