25 d’octubre de 2007

La lladre de llibres.



Markus Zusak.
LA LLADRE DE LLIBRES.
Ed. La Campana.

"L'habitació es va anar encongint progressivament, fins que la lladre de llibres va poder abastar els prestatges amb quatre passetes de no res. Va fer córrer el dors de la mà pel primer prestatge, escoltant la fregadissa de les seves ungles en lliscar per la columna vertebral de cada llibre. Sonava com un instrument, o les notes d'uns peus corrent. Feia servir totes dues mans. Feien curses. Un prestatge contra l'altre. I reia."


La Liesel, la lladre de llibres, l'agitadora de paraules. Un nen, un atac de tos, neu i un tren. El carrer Himmel=Cel. El Papa, un acordió, una promesa, i un tros de pa. La Mama, una calaixera amb cutis de cartró, i un gran cor. Saumensch, Saukerl, Arschloch. En Rudy, cabells de color llimona, medalles d'or, i un petó. Llibres: robats, regalats, llegits, mullats, dedicats. En Max, un boxejador jueu, i les pàgines pintades de blanc del Mein Kampf. Malsons i ninots de neu. La Ilsa Hermann, una finestra, i uns llibres. Bombes, soterranis i paraules. Un núvol, un cordill, colors i ànimes humanes.

A vegades, el fred i la humitat entren dins, i malgrat la calefacció, continuen allí. A vegades, tremoles. A vegades, plores. El gust agre-dolç t'omple la boca, i no entens l'un sense l'altre. I en acabar, quan el tanquis, per uns instants, només desitjaràs silenci.


" 'He odiat les paraules i
les he estimades, i espero
haver-ne fet un bon ús.'
A fora, el món xiulava. La pluja estava tenyida."

6 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

Una novel·la en què els llibres, sense voler-ho, prenen un gran protagonisme. La Liesel una nena a qui m'hauria agradat conèixer. Llegiu-lo!

digue'm ariadna ha dit...

Conèixer la Liesel, la nena que necessita aprendre a llegir, i, que es refugia en la lectura en veu alta en mig d'un bombardeig. Conèixer al Papa, que perd hores de son per ensenyar a llegir a una nena escanyolida, un acordionista capaç de tocar, amb mirada argentada, melodies amb el cor i que compleix el que promet. Conèixer a la Mama, que es refugia en insults i crits, amb un cor que omple tota la calaixera. Conèixer en Rudy, el nen de raça ària capaç de veure i admirar la valua d'un corredor independentment del seu color, capaç de ficar-se a un riu gelat per agafar el llibre de la nena que estima. Conèixer en Max, un boxejador, que es treu els guants per escriure històries en pàgines blanques del llibre del seu perseguidor. Conèixer la Ilsa, que permet els furts de la lladre i li deixa galetes, i, que no vol que mori sota el pes del passat. Conèixer a la narradora i veure el cel amb els mateixos colors, i descarregar-la del seu pes... Conèixer a tots, m'hauria agradat ser amb ells, i acariciar aquells llibres i riure, com en el seu moment ho va fer la Liesel: una lectura agre-dolça i bonica.

ragnarok ha dit...

Temptació: allò que tempta. Atracció, desig, curiositat.
Temptar: induir o tractar d'induir (algú) a alguna cosa.
Els laberints de llibres fan això, amb una personal explicació d'ells que no deixa indiferent...

Poeta per un dia ha dit...

Recordo l'Iain Banks, en la seva obra Walking on Glass, on uns personatges vivien presoners en un castell les parets del qual, quan grataves una mica per sota del guix, eren fetes de llibres. O una dels contes del Borges, una biblioteca infinita obtinguda de la multiplicació, no dels pans i els peixos, sinó de la biblioteca de llibres heretges del Nom de la Rosa. Quan un llibre ens explica una història tal que ens dóna ganes de conèixer els seus personatges, viure amb ells, morir amb ells,... aquell és un llibre del qual l'autor pot sentir-se orgullós.

Petonets!

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

poeta per un dia, totalment d'acord amb la teva definició en que un llibre és important quan vols formar part de la seva història, que quan l'acabes enyores la seva presència...
Assumpta

digue'm ariadna ha dit...

No escric, i no sé per què escriu un escriptor. Potser... ho fa per vocació; o com a necessitat; o com a fugida malatissa davant la realitat que l'envolta; o ho fa buscant aquella frase, aquella paraula perfecta; o per plasmar idees, somnis, desitjos; o ho fa per recordar i que no s'oblidi; o perquè ha estat tocat per les muses; o perquè escriu per viure, o viu per escriure; o per... No ho sé.
Però crec que si, que l'escriptor ha d'estar orgullós: de que uns ulls segueixin els seus mots; de que una necessitat imperiosa ompli al lector; de que uns dits acaronin les seves paraules; de que uns llavis repeteixin les seves frases; de que algú senti, vibri, s'emocioni, amb els seus personatges, amb les seves històries, amb les seves vides... Només així, llegint: un podrà omplir La Biblioteca de Babel, aquest univers-biblioteca laberíntic i total; podrà omplir la seva biblioteca de llibres perduts o que es creien perduts, com en el Nom de la Rosa; podrà perdre's en somnis creient, com el Quixot, que l'univers és com la seva biblioteca; podrà viure en un pis entapissat de llibres, com en Peter Kien a Auto de fe; podrà... potser, podrà agafar-se a les paraules en ple bombardeig...