1 de setembre de 2008

Tres veus de La dona de Lot


LA DONA DE LOT.

La dona de Lot, que anava darrere, es
tombà i es convertí en columna de sal.
Llibre del Gènesi.

I l'home just seguí l'emissari de Déu,
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.
Una veu de frisança, mentre deia a la dona:
No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,
la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...
Els finestrals deserts de la casa alterosa
on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.

Un esguard!- I, aglevats per un dolor mortal,
els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.
El cos esdevenia de cop sal transparent
i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el plany?
És res de massa fútil per fer-ne cabòria?
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà
la qui donà la vida només per un esguard.

Anna Akhmàtova. LA DONA DE LOT, 1922-1924. Rèquiem i altres poemes.


LA DONA DE LOT.

I

L'home just va seguir l'emissari de Déu,
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

L'ull terrible del Sense Nom
sotja cec el silenci de la ciutat damnada.
Sense fites ni fons, la culpa és un mirall
voraç xuclant l'oblit intens de la pupil.la.
L'àngel escriu un sol camí. Per la muntanya
negra brilla un sol traç. La vall verdeja en va.
Un glavi lluminós sega l'arrel més viva.
La sang, sense demà, roda en un cercle clos.
L'ull sinistre del gegant
escup l'incendi, sal de llàgrima aturada.
I una mar morta colga l'urc del cos sense llengua.

L'home just sent la Veu que el crida pel seu nom.

Tria, amorosit, encimbellat de cop
damunt l'espatlla de l'Altíssim,
la còrnia divina frec a frec dels seus ulls,
veu la nova ciutat, enllà d'enllà,
cingla carrers i places, segella pacte i llei.
S'esgoten el desert i la set i el silenci.

II

Endins d'endins, clavada a terra,
cega com la llavor, creix una veu
i es fa arrel en l'entranya de la dona.

No és massa tard, encara. Encara pots mirar.

Mira enrera, cap Veu no coneix el teu nom.
I el teu cos allà resta, oferta a un déu ignot (ebri de pluja i de sol).
Sotmesa arreu on vagis a llei d'estrangeria,
ombra seràs des d'ara, desposseïda arreu,
perquè només t'és pàtria allò que ja has viscut.

Un esguard! I aglevats per un dolor mortal
els seus ulls ja no poden de sobte mirar més.

La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.

A l'alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
fulgura la pregunta sense veu:

Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?

Maria-Mercè Marçal. LA DONA DE LOT, sobre un vell tema reprès per Anna Akhmàtova. Raó del cos.


LA DONA DE LOT.

Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
i esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere.
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,
fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.

Wislawa Szymborska. LA DONA DE LOT. El gran numero.

5 comentaris:

Poeta per un dia ha dit...

...realment els càstigs del Déu dels jueus eren realment exemplars i esgarrifosos.... sort que després va venir el seu fill hippie i va amorosir-ho una mica... ;p

petonets!

El tacte de les paraules ha dit...

He tornat i genial, com sempre.

Ara bé, em costarà una mica posar-me al dia.

digue'm ariadna ha dit...

Poeta... curiós perdre la vida per un esguard...

Tacte de les paraules... benvinguda de nou...

=:)

novesflors ha dit...

Preciós, sobretot, el d'Anna Akhmàtova. "... la que donà la vida només per un esguard". Terrible. Coneixia la història de la dona de Lot però mai m'havia parat a reflexionar-hi a fons.

digue'm ariadna ha dit...

Novesflors... Les reflexions de totes tres són molt interessants i donen una reflexió interna, profunda i múltiple a la història de la dona de Lot que haviem escoltat o vist en diverses pintures, quan vulguis en parlem...