Eren tres núvols en un matí plaent.
Nous, escampats escabelladament.
-De bella gana, deia l'un, faria
voltant el món, interminable via.
És món desig de cavalcar tot vent.
-El vent, deia el segon, t'esfilagarsa;
és mal segur d'anar damunt davall.
Val més durar tot l'hivern, colgar-se
damunt la neu quietament esparsa
i ésser avar, aclofat en una vall.
Feia el petit: -Oh, córrer quin martiri!
Durar, quin greu! Voldria avui, colpit
pel sol vermell quan de biaix em miri,
fer-me encenall ardent i defallir-hi
i estalviar-me l'ombra de la nit.
Josep Carner. CONVERSA DE NÚVOLS. Cor Quiet.
8 comentaris:
La poesia de Josep Carner és sempre sublim.
Ariadna: no coneixia aquesta conversa de núvols, però si una entre arbres, també de Carner.
diu així:
Hi ha un xiprer vora l'ermita
i un pollanc damunt el prat;
l'un, enterc com una fita,
l'altre, amb bres d'enamorat.
EL POLLANC
Tot llueix, tot enraona,
ja s'ha fos l'última neu,
¿si parléssim una estona,
tu tan greu i jo tan lleu?
(Drets com som, d'igual altesa,
tu en la pols i jo en el llim.)
EL XIPRER
Jo tinc veu... mig desapresa,
EL POLLANC
Parlarem de cim a cim.
Cada fulla se m'esbulla,
afanyosa d'un intent;
aire i goig en cada fulla
i no mai remordiment.
EL XIPRER
Só el més fort dels sentinelles,
seny i terme dels destins,
¡oh pagat de sedes belles,
llamineigs i lluentins!
EL POLLANC
Canto al vent, com l'esperança.
EL XIPRER
Esfullant-se al reguerol.
EL POLLANC
Viure i veure és una dansa.
EL XIPRER
Tota dansa fina en dol.
EL POLLANC
L'endemà de folles fúries
l'aigua tresca, el dia és dolç;
munten besos i cantúries
del corquim i de la pols.
EL XIPRER
¡Vanitat d'ombra enflocada!
¿No pots veure des d'ací
el gran corb de l'estelada
que devora tot matí?
Jo i la mort fem una crida:
PROU VIVENTS I PROU DISSORT.
EL POLLANC
Si finéssim jo i la vida
finaria fins la mort.
Una bona mètafora de les clàsiques generacions humanes encarnades en núvols...
El núvol Kurt Cobain, el núvol Van Morrison i el núvol Marilyn Manson... tres arestes del mateix triangle de la vida. Si ve, potser, la vida no és pas un triangle, més aviat un icosaedre...
Arlequí... En la meva opinió, els seus poemes, prosa,assaig, teatre i traduccions, donen raó als sobrenoms que es troben d'ell: "príncep dels poetes catalans" i "homenot literari". Moltes gràcies per la visita.
Assumpta... Perspectives, punts de vista, visions i percepcions. En boca real o en boca imaginària, fruit de l'espontaneïtat o de la reflexió, les coses poden plantejar-se de moltes maneres. Converses senzilles, però no per això menys importants. Tres núvols, dos arbres... Moltes gràcies pel poema!
Antitot... Potser, a vegades, necessitem escoltar què diuen els núvols. Potser, a vegades, necessitem mirar el cel. Potser, a vegades, necessitem una metàfora que expliqui el que escoltem i veiem...
Petonets!
Poeta... L'enviament de comentaris s'ha creuat... Curiosos vèrtex els teus, però, per què reduir-ho a tres vèrtex o a vint cares, quan una línia de punts pot no aturar-se mai, i només es troba amb la seva paral.lela a l'infinit?
Còrrer, durar o defallir, són opcions que podem triar i que hauriem de poder escollir, segons el moment, la situació i els ànims. Mantenir-nos en una única opció, tancar-nos tossudament, no serveixen de res i a la llarga només comporta no poder apreciar el que tenim.
Però, Ariadna, les paral·leles són sempre qüestió de perspectiva... algunes, no cal ni l'infinit per a què intersectin...
Petonets!!
Publica un comentari a l'entrada