25 de setembre de 2007

Jo, que sabia el cant secret de l'aigua...


Amb lent dolor esdevé somni fosc
aquella llum dels altíssims palaus.
I el temps l'escampa pel record, ja flor desfeta
als dits aspres de pluja del meu extrem hivern.
Miro tota la nit i sento el cor
vastíssim de la terra, el maternal
respir fangós que guarda el vinent blat.
Arribaran demà tranquil.les hores,
obertes ales amples dels ocells
duran al camp les grans calmes de l'estiu.
Hi haurà potser molts piadosos arbres
d'ombres esteses damunt secs camins.
Però jo, que sabia el cant secret de l'aigua,
les lloances del foc, de la gleva i del vent,
sóc endinsat en obscura presó,
vaig davallar per esglaons de pedra
al clos recinte de llises parets
i avanço sol a l'esglai del llarg crit
que deia per les voltes el meu nom.
Salvador Espriu. "Amb lent dolor esdevé somni fosc" de FINAL DEL LABERINT, I, 1955.