"No m’agrada gaire parlar de mi ni de les meves obres, sobretot dels meus poemes. D’altra banda, no sé el que és la Poesia, a no ser una mica d’ajuda per a viure rectament i potser per a ben morir.
Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig ser amic de Bartomeu Rosselló, sento una fidel admiració per Ruyra i em plau conversar de tant en tant amb un o dos coneguts. Vaig anar a la Universitat, treballo per mantenir-me i aspiro, sense esperança, a l’oci. Encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Crec que, amb la lectura del “Predicador”, les “Lletres a Lucili”, “La Divina Comèdia”, “El Príncep”, el “Discurs del Mètode”, el “Quixot”, el “Discreto” i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per a passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de Sant (les quals agraeixi, des d’aquí, d’un cop i per sempre, tot demanant als meus amics que facin el favor de no recordar-me mai més en aquests dies), els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen vida de relació, els concerts, les confidències, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat tothora a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m gairebé mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.
Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés, que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls."
Salvador Espriu (1952)
Fragment d’Autopresentació, dins Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes, Joaquim Horta, editor. Barcelona, 1957.
... feliç 2013...
4 comentaris:
Demà, al club de lectura del Poble Sec, comencem l'any amb Espriu (Inici de càntic en el temple). Després ja parlarem d'altres versos...
Bon any, Ariadna!
SU
Magnífic! No havia llegit mai aquest text i m'ha encantat. El buscaré. Gràcies!
SU... Com ha anat el tret de sortida? Curiositat: heu començat pel poema o pel llibre?...
... Em passa, quan un poema és dit, en llegir-lo de nou, segons com, el puc arribar a sentir amb una doble veu: de qui li va donar les paraules i la veu callada, i de qui el va dir. Sempre, en llegir aquest poema, és com si l'Ovidi Montllor tornés a omplir a cop de veu i de guitarra els espais blancs i negres del paper...
David... per si és del teu interès
Sí que ho és. Moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada