Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d’ulls que endevino
plens de guspires.
Sóc amb vosaltres
a través de la pell
d’aquest cos que estimo.
Montserrat Abelló, LES PARAULES de Paraules no dites, 1981
4 comentaris:
Paraules no dites, no saps com em va agradar! M'hi has fet tornar, gràcies!
Ariadna,
Gràcies per aquest apunt!
Aquest curs ja he treballat "Memòria de tu i de mi" i ara estic en ple procés de preparació de "Cares a la finestra".
O sigui, Abelló a tope!
Una abraçada,
SU
Manel... paraules escrites que callades ens criden des del paper. Pacients, esperen, volen i desitgen que posem veu als seus contorns i amb el so acariciem les seves formes...
SU... no et demanaré cinc cèntims d'aquest ineludible, en vull molts més...
Ariadana, m'hi posaré i els tindràs!
I promise...
Salut i sensibilitat, que no falti mai!
SU
Publica un comentari a l'entrada