29 de novembre de 2010

Kérity, la maison des contes



... en el laberint, una casa...

Kérity, la maison des contes, pel.lícula d'animació de Dominique Monféry, amb dibuixos de Rébecca Dautremer.

21 de novembre de 2010

De... Tolstoi o...













... Dostoievski.

"Tolstói, el primer heredero de las tradiciones de la épica; Dostoievski, uno de los más importantes temperamentos dramáticos después de Shakespeare; Tolstói, la mente embriagada de razón y de hechos; Dostoievski, el que despreciaba el racionalismo, el gran amante de la paradoja; Tolstói, el poeta de la tierra, de la escena rural y del tono pastoril; Dostoievski, el archiciudadano, el maestro constructor de la moderna metrópoli en la provincia del lenguaje; Tolstói, sediento de verdad, en cuya excesiva búsqueda se destruía a sí mismo y a los que le rodeaban; Dostoievski, que prefería estar contra la verdad que contra Cristo, receloso de la comprensión total y situado en el lado del misterio; Tolstói, "que se mantenía en todo momento -según frase de Coleridge- en el camino real de la vida"; Dostoievski, que avanzaba por el laberinto de lo antinatural, por los subsuelos y las ciénagas del alma; Tolstói, como un coloso a horcajadas sobre la tierra palpable, evocando lo real, lo tangible, la totalidad sensible de la experiencia concreta; Dostoievski, siempre al borde de lo alucinatorio, de lo espectral, siempre vulnerable a las intrusiones demoniacas en lo que al fin puede resultar que ha sido simplemente un tejido de sueños; Tolstói, la encarnación de la salud y de la vitalidad olímpica; Dostoievski, la suma de las energías enfermizas y demoniacas; Tolstói, que vió los destinos de los hombres históricamente y en el decurso del tiempo; Dostoievski, que los vió contemporáneamente y en el vibrante éxtasis del momento dramático; Tolstói, que fue llevado a la tumba en el primer entierro civil que tuvo lugar en Rusia; Dostoievski, enterrado en el cementerio del monasterio de Alexandr Nevski de San Petersburgo, entre los solemnes ritos de la Iglesia ortodoxa; Dostoievski, preeminente hombre de Dios; Tolstói, uno de Sus secretos adversarios."

George Steiner. Retall de l'assaig: TOLSTÓI O DOVSTOIEVSKI.

Imatges Internet.

14 de novembre de 2010

La petita ciutat on es va aturar el temps


Bohumil Hrabal
LA PETITA CIUTAT ON ES VA ATURAR EL TEMPS
Ed. Destino

"i, com si aquella gorra simbolitzés els temps antics, els temps d'or, tant els de l'oncle com els del meu pare, la va oferir al vent, llançant-la enlaire, cap al sol, i la gorra planava i volava per, al capdavall, caure a l'aigua. El corrent se l'enduia mentre el meu pare l'acompanyava amb els ulls, contemplava com el riu Elba s'emportava la gorra de l'oncle Pepin, i la gorra no s'enfonsava, i el meu pare tenia la impressió que no s'enfonsaria mai, i encara que això passés, la gorra continuaria brillant en la seva ment com un record esplèndid."

A través dels ulls d'un nen, un lloc i unes vides. Uns canvis que fan que l'ahir quedi aturat i perdut en la memòria. Temps antics que donen pas als moderns, mentre la vida, o s'atura o s'adapta.

En una petita ciutat, totes les finestres s'obren al pas de l'oncle i es tanquen davant del pare. Les realitats d'uns i uns altres, conviuen, a voltes sense dir-se res, a voltes en un esclat desmesurat. En un moment donat, qui sabia gaudir de la vida, ho oblida, i qui no, ho aprèn.

Imatge Flickr ( Emmanuele Contini)

11 de novembre de 2010

sss (XXV)...



De fet, a mi mai no m'ha preocupat trobar una explicació diguem-ne historicista o transcendent del fet. Llegia perquè m'agradava llegir i feia versos perquè m'agradava escriure. El lligam entre totes dues activitats és evident, però no gosaria pas establir una relació de causa a efecte en qualsevol dels dos sentits. Els qui, poc o molt, escrivim, ho fem, penso, perquè ens agrada, i també, em sembla, perquè a còpia d'escriure, intentem comprendre les coses, explicar-nos-les i, a més, explicar-les als altres. Per a mi la poesia ha estat sempre una mena de gran interrogació. Cada poema aclareix, en certa manera, uns àmbits més o menys obscurs, però al mateix temps planteja nous interrogants. És un vaivé semblant al viure; és una manera de viure, tan digna com qualsevol altra. Molta gent prova d'escriure, d'adolescent o de jove, al cap d'un temps, la majoria ho deixa córrer. D'altres -pocs- persistim. Per què? No m'atreveixo pas a respondre si no és dient que perquè ens agrada. Potser sí que tenim desenvolupada la capacitat de fabulació d'expressió; potser sí que som més orgullosos, o més xafarders, o més introvertits, o més perepunyetes. És igual. Tot això explica ben poca cosa. Escrivim perquè ens agrada
.

Miquel Martí i Pol.


... en el laberint, també hi ressonen els mots...

8 de novembre de 2010

De... El...


... teló.

"Totes les arts europees, cadascuna en el seu moment, van arrencar el vol així, transformades en la seva pròpia història. Va ser això el gran miracle d'Europa: no pas el seu art, sinó el seu art canviat en història.
Ai, els miracles són de curta durada. Qui arrenca el vol, un dia aterrarà. Pres d'angoixa, imagino el dia que l'art deixarà de buscar el mai dit i tornarà a posar-se, dòcil, al servei de la vida col.lectiva que li exigirà fer la repetició i ajudar l'individu a confondre's, en pau i en alegria, amb la uniformitat de l'ésser.
Perquè la història de l'art és mortal. La xerrameca de l'art és eterna."

Milan Kundera. Retall de la setena part: La novel.la, la memòria, l'oblit de l'assaig EL TELÓ.

Imatge Eva.

3 de novembre de 2010

El primer dia de les nostres vides


Teresa Roig
EL PRIMER DIA DE LES NOSTRES VIDES

Ed. Proa

"Una filera de llambordes separava el verd de sota els seus peus, nus, de la sorra que embrutava les meves sabates. Em va sobtar aquell detall. Un mateix lloc i dues actituds tan diferents. Cadascú mantenint-se a la seva banda de la realitat, amb una paret invisible aixecant-se entre nosaltres..."

El pas de l'ordre al caos pot ser molt estret. Quan més es creu que la vida està sota control, la realitat, l'autèntica, apareix al davant amb tota la seva cruesa. Llavors, la bena que cobreix els ulls cau, sorollasament, arrossegant-ho tot.
En Daniel ho sap.
Ell, enmig de la desorientació, va creuar una mirada amb una desconeguda i un curiós engranatge es va posar en funcionament. Tots aquells murs invisibles, alçats al seu voltant, van començar a esquerdar-se en permetre que el seu maletí volés des de dalt d'un pont.

La grisor pren forma. Una veu la despulla. Queda nua la desesperació, el sentiment de culpabilitat, la fragilitat dels estats d'ànim, la vulnerabilitat del cos, el trastorn alimentari, la pèrdua de les il.lusions. Els retrets silenciats s'amaguen en la frustració i es tensen i esperen. I tot allò que es va compartir, que es va sentir amb plenitud, s'esmuny.
Una petita oscil.lació, la trobada, esdevindrà el punt d'inflexió.


Imatge Flickr (Jofre Ferrer)

Blog de Teresa Roig.