29 d’octubre de 2009

sss (XVIII)...


... en el laberint, també s'hi guarden imatges...

Buecherleuchtturm, de Quint Buchholz.

26 d’octubre de 2009

De... Confusión de...


... los sentimientos.

"De repente, se me abrió un mundo en el texto escrito, las palabras venían ágiles a mi encuentro como si me buscaran desde hacía siglos; el verso corría como una onda de fuego, arrastrándome consigo, hasta las mismas venas, haciéndome sentir esa extraña ligereza en las sienes como cuando volamos en sueños. Me estremecí, temblé, sentí la sangre más caliente correr por mi cuerpo, creí tener fiebre; nunca había sentido nada parecido, y ¡sólo había escuchado un discurso apasionado!"

Stefan Zweig. Retall del relat: CONFUSIÓN DE LOS SENTIMIENTOS.

19 d’octubre de 2009

En Grand Central Station me senté y lloré


Elizabeth Smart
EN GRAND CENTRAL STATION ME SENTÉ Y LLORÉ
Ed. Periférica

"No hay nada tan fecundo como un espejo. En las noches de suerte, me devolvía mi cara como prendiéndome una condecoración: he aquí la cara que encendió mil noches, el señuelo que llevó al arcángel a tu cama, el precario instrumento con el que cazas estrellas polares. Pero a veces, a solas, el espejo clavaba mis dos ojos con alfileres, como mariposas, y me mostraba una cara a punto de naufragar en lágrimas, a punto de estrellarse contra sus propios estériles consejos, cuando estallara al fin el cataclismo que ya estaba rodando cuesta abajo hacia el presente, igual que una avalancha."


La veu s'eleva, puja, cau, davalla en l'abisme. Crida, xiuxiueja, riu, plora. Desvetllada, sacsejada, tremola per la passió de la descoberta, de la trobada. S'amaga en la metàfora, en la referència canònica. S'omple de visions literàries, mítiques. Dissolta en la realitat, es perd, es transforma. Brolla en la tradició, es desdibuixa en el sentiment. I s'intensifica. I fa estremir. I captiva.

Una estranya bellesa fa equilibris entre la passió i el drama. Una fascinant atracció deriva en l'exaltació i la frustració. Una poderosa prosa poètica converteix la paraula en himne, la sensibilitat en imatge.

Imatge AllPosters.

12 d’octubre de 2009

Winesburg, Ohio



Sherwood Anderson
WINESBURG, OHIO
Ed. Viena

"El que feia grotesca la gent eren les veritats. El vell tenia una teoria força desenvolupada respecte de tot això. Creia que en el moment en què algú arrabassava una de les veritats per quedar-se-la, i l'anomenava la seva veritat, i intentava de viure la vida d'acord amb ella, aleshores esdevenia grotesc i la veritat que abraçava es convertia en una falsedat.
Ja comprendreu que el vell, que s'havia passat la vida escrivint i que era ple de paraules, va escriure centenars de pàgines sobre tot això. La qüestió esdevenia tan important per al seu pensament que ell mateix va estar a punt de convertir-se en una figura grotesca. Suposo que no s'hi va convertir per la mateixa raó per la qual mai no va publicar el llibre."


Una petita comunitat rural i els seus habitants. Personatges que conviuen amb les seves pors i els seus somnis, amb les seves misèries i els seus desitjos. Mosaic d'il.lusions no realitzades, de fracassos i d'ocasions desaprofitades.

Mirada tendra a la quotidianitat. Retrats afectuosos de confidències i de secrets. Anhels i esperances que naufraguen en la lluita per l'adaptació, en la rebel.lió al conformisme social. Figures múltiples que s'agiten aïlladament dins la col.lectivitat. Homes i dones perduts en una agredolça desesperança.


Imatge Flickr (ozyman).

9 d’octubre de 2009

La mecánica del corazón




Mathias Malzieu
LA MECÁNICA DEL CORAZÓN
Ed. Mondadori


"Las pequeñas callejuelas de Edimburgo se metamorfosean. Las fuentes se transforman en jarrones helados que sujetan ramilletes de hielo. El viejo río se ha difrazado de lago de azúcar glaseado y se extiende hacia el mar. Las olas resuenan como cristales rotos. La escarcha cae cubriendo de lentejuelas a los gatos. Los árboles parecen grandes hadas que visten camisón blanco, estiran sus ramas, bostezan a la luna y observan cómo derrapan los coches de caballos sobre los adoquines. El frío es tan intenso que los pájaros se congelan en pleno vuelo antes de caer estrellados contra el suelo. El sonido que emiten al fallecer es dulce, a pesar de que se trata del ruido de la muerte.
Es el día más frío de la historia. Y hoy es el día de mi nacimiento."



Neix un nen i la seva mare no el vol mirar. El nadó té el cor gelat i el vell engranatge d'un rellotge de cucut el revifarà. Acollit per la llevadora-rellotgera, la casa dalt del turó esdevé la seva llar. I, entre pacients, mals de cor i parelles que no el volen adoptar, desperta la seva curiositat.


"Premièrement, ne touche pas à tes aiguilles.
Deuxièmement, maîtrise ta colère.
Troisièmement, ne te laisse jamais, au grand jamais, tomber amoureux.
Car alors pour toujours à l'horloge de tou coeur la grande aiguille des heures transpercera ta peau, tes os imploseront, et la mécanique du coeur sea brisée de nouveau."


Un conte de claus que obren el pit. D'agulles i engranatges que giren. De dents que no encaixen i trontollen. Del fet de ser diferent. De sentiments que fan brollar passions i encapçalen les gestes.



El conte del noi amb cor de rellotge i la petita cantant de carrer.



Il.lustració de la coberta de Benjamin Lacombe.



Dionysos omple de música La Mécanique du Coeur i ens porta a un món de personatges grotescs, moguts pels tibants fils dels sentiments.

5 d’octubre de 2009

Catedral


Raymond Carver
CATEDRAL
Ed. Columna

"Llavors va començar a parlar. Ells l'escoltaven atentament. Tot i que estaven cansats i ansiosos, escoltaven el que el pastisser havia de dir. Van moure afirmativament el cap quan el pastisser es va posar a parlar de la soledat i de la sensació de dubte i limitació que li va entrar en els anys de maduresa. Els va explicar què sentia durant tots aquells anys pel fet de no tenir fills. Era repetir els dies amb els forns sempre plens i sempre buits. El menjar de les festes, les celebracions que havia preparat. Les merengues. Les petites parelles de nuvis clavades en els pastissos. Centenars n'havia fet, no, milers. Aniversaris. Imaginin-se totes aquelles espelmes cremant. Tenia una professió necessària. Era pastisser. Estava content de no ser florista. Era millor alimentar la gent. Feia sempre una olor millor que no pas les flors."
UN PETIT DETALL QUE FA BÉ.


El temps s'atura a cada conte. Es confon en una realitat que es dilata, que es dissol. L'efervescència va fonent-se fins desaparèixer. Però ja no és el mateix. Ens parla de la fragilitat, de la tensió, de l'inquietud d'existències anònimes. I continua la marxa. En els espais en blanc queda tot allò que no s'ha dit. A besllum, intuicions d'un món interior ple de pensaments sense paraules.

Vides corrents, monòtones, quotidianes. Misèries dels perdedors, dels anònims, dels que fugen, dels que s'aturen, dels que busquen, dels que volen. Sense esperança. Supervivents vulnerables a la fràgil existència que es transforma, que canvia, que deriva. Retalls de vides, instantànies de gent. Fragments inquietants i furtius, transcorren desassossegadament.


Imatge Flickr (FJTU).