25 de març de 2009

Parlen les dones


Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus.
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

Montserrat Abelló. PARLEN LES DONES. Dins l'esfera del temps.

Il.lustració de Nicoletta Tomas.

10 comentaris:

novesflors ha dit...

Crec que cada vegada hi ha més orelles que escolten aquestes veus, afortunadament.

Mireia ha dit...

Malauradament, encara hi ha llocs i societats que no escolten , noves flors

Anònim ha dit...

MONTSERRAT ABELLÓ
Bonic poema en record de les dones

Gràcies per recordar-la
Imma

L'Espolsada llibres ha dit...

Recomano el poemari Memòria de tu i de mi. La veu i la saviesa d'Abelló hauríem de reivindicar-les ara, no quan sigui massa tard.

kweilan ha dit...

M'ha encantat. El buscaré a la llibreria.

Comtessa d´Angeville ha dit...

I encara parlen, parlem, massa poc.

(o que, com diu Mireia, no ens escolten)

jacob ha dit...

Incompressible que no ho fessin. Que seria de nosaltres sense aquestes veus?

Sadurní Vergés ha dit...

M'esgarrifa pensar la quantitat de bona literatura escrita per dones que està silenciada, guardada per força en un calaix, a molts, moltíssims països on, pel sol fet d'escriure, una dona pot ser víctima de l'escarni públic, o pitjor.

Salutacions,
S.

digue'm ariadna ha dit...

... "La ciutat, doncs, ha anat oferint a les dones durant segles diversos radis de visió construïts amb figures geomètriques. Les dones han vist el món rodó, rectangular o quadrat. (...) Dama, senyora, menestrala o xinxa: el camp de visió variava una mica però, sense elles saber-ho, l'actitud de mirar les unia.
Era una mirada que encara no havia trobat les paraules, les seves, per expressar allò que veia." (Montserrat Roig. Digues que m'estimes encara que sigui mentida, Ed.62-Butxaca, pàgina 202)...
... Des de la finestra, balcó o galeria, rere estrictes normes morals o religioses, tot d'ulls de dona han mirat i miren al seu voltant. Paisatges de pedra, fusta i ferro; paisatges grollers, incongruents i repressius; paisatges de familia, de gent i de comunitats, queden gravats en la seva mirada, silenciats amb les seves paraules, intentant trobar l'expressió personal i pròpia de la seva visió. I malgrat que algunes van aconseguir donar so, amb tinta i paper, a la seva manera de mirar; malgrat que d'altres van haver d'esperar a poder gaudir d'una habitació pròpia i de cinc centes lliures a l'any, i d'altres han seguit camins oberts que s'han anat eixamplant... malgrat això... moltes, encara avui, continuen sota l'ombra del silenci, rere una tela gruixuda o sota la mà d'aquells qui les fan callar. Però elles no deixen de mirar i les seves veus acabaran trencant els silencis forçats, començant a parlar amb aquell so engendrat fa molt de temps...

Olívia ha dit...

Encara ens queda molt camí per fer!