Laberint. Els carrers humits són pols
de la meva música, matí obert a la llum.
Pèrdua. Per enmig de les cases
petites de fusta i maons se senten els
crits dels barquers del Wang-Su.
A l'altra banda de la riba barcasses
construeixen un petit món que sura, una
planúria enigmàtica i expectant
més enllà de les hores plenes
de l'occident. Xangai, el sol es detura
al seu entorn i encén els cristalls
de les teves angoixes. Melodies trencades
d'aquells que em miren i somriuen
en silenci. Laberint.
Antoni Perarnau. IV. LABERINT. ELS CARRERS HUMITS SÓN POLS. La Ciutat i el retorn.
7 comentaris:
Un laberint d’un altre laberint, això de les hores plenes d’occident… és ben cert, a vegades pesen tant! aquí a la ciutat ni riba ni gairebé matins oberts a la llum. La pèrdua però, sí que hi és, i el poema sembla que la contempli esmicolada, m’enfilaré damunt el laberint per a poder veure-ho tot millor. :)
Un laberint dins un altre laberint és com un relat dins d'un altre relat, els pots "llegir" per separat i, alhora, un completa, omple l'altre que, d'altra banda, per ell mateix ja té suficient entitat, complexitat i interessa per ell mateix...
Uf, crec que m'he perdut en el laberint de les meues paraules...
... m'agrada la imatge del sol encenent els cristalls de les angoixes... molt suggerent! molt dramàtica!
petonets!
A moments sento la complexitat del laberint com una prova, com una petita estança a on els seus límits es perden i converteixen la estança en un immens univers.
... Surant com la pols els ressons de petjades i paraules es perden pels rectes caminals que es van corbant sota el pes de les hores, fent ínfimes oscil.lacions que reflexen un silenci que mira, escolta i somriu mentre s'encén la darrera llum, aquella que queda amagada més enllà de l'horitzó dels murs d'aquest i d'altres laberints...
Laberíntic, encisador.
He de reconèixer ue de poesia no n'entenc gaire, però és bonic i profund!
Publica un comentari a l'entrada