Eduard Márquez
EL SILENCI DELS ARBRES
Ed. 62- Butxaca
"-Recordes allò dels arbres que un cop et va dir la teva mare?
L'Andreas Hymer, emocionat, no contesta.
L'Amela Jensen insisteix.
-Recordes allò dels pollancres del jardí que em vas explicar una vegada? No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres. Avui més que mai."
I la història continua sense paraules. El so d'un violí esdevé paisatge i veu que es retroba amb el somni. La por i l'angoixa ballen amb el silenci i es desdibuixen entre els arbres.
Vides, records, pensaments i somnis entrellaçats omplen una ciutat, sota l'amenaça de les bombes i dels franctiradors. Vides sense respostes en un museu buit, omplen de veus el dia a dia que es retroba en unes cartes i en un esguard. Música que vol omplir-se de l'ànima dels llocs, donant llum a un passat, color a un present i profunditat a un futur.
12 comentaris:
... i els arbres callen ja que han viscut molt i han descobert que la millor forma de comunicar-se és el silenci ...
... petonets!
N'hem d'aprendre tant dels arbres, fa poc vaig llegir L'home que plantava arbres i no deixo de recomanar-lo.
M'agraden els pollancres i el silenci i el fregament de les fulles i també la música.
Hola, aquesta novel·la la vaig llegir per Setmana Santa, BESTIAL!!! De "lo" milloret que he llegit darrerament. Em va entusiasmar com escriu l'Eduard Màrquez i em vaig comprar "La decisió de Brandes", encara la tinc pendent per això
Poeta... els silencis i les paraules formen una magnífica dualitat que acompanyada amb el gest i la mirada, amb la veu o el somriure, fan que el dia a dia sigui lleuger com la música que és capaç de donar forma a pensaments i a somnis...
Espolsada... vaig llegir el teu escrit sobre el llibre que més d'un cop havia vist i que encara no havia agafat per llegir la contraportada, no sé perquè...
Novesflors... el meu avi em parlava de xops i de clops quan deixava el ribot i mirava cap al riu, després callava i els seus ulls de pluja es perdien en els records que dibuixaven un somriure en el seu rostre, com una música càlida a cau d'orella... a mi també m'agraden...
Olívia... desconeixia l'Eduard Márquez i el vaig descobrir a través de Llegeixes o què...? i realment és tota una descoberta, en llegiré més... a veure quin dels seus llibres em durà el fil...
Història sense paraules, suggerent. Les no-paraules esdevenen narració que s'entremescla amb el paisatge i la música.
I és que de vegades és el silenci allò que més parla.
Ariadna, m'ha cridat l'atenció molt i molt el títol aquest del llibre... Fa poc me l'han deixat, saps? És que vaig ser aquest estiu a Sarajevo i una companya de feina coneixia l'obra i... doncs això, que me la va deixar.
Molt de gust de llegir-te.
Tacte de les paraules... saber trenar paraules i silencis capaços de suggerir percepcions i sensacions...
Aguarelix... benvingut al laberint, m'agradarà saber què t'ha semblat... ens llegim...
Una sensació molt poètica la possibilitat del silenci dels arbres.
Avui, el vent del nord, aquí a la Serra de Tramuntana, ens portava llargues sonoritats de canya esqueixada,de remors de fulles i brancals que semblava que festejaven l'espai i la tarda l'he sentida com una deliciosa trobada de sons trencats.
Fa ganes llegir-lo.
un fantàstic llibre
Jacob... la mare de l'Andreas, violinista també, demana a un luthier que li faci un "violí especial, capaç de donar so a un somni", quan el té, viatja buscant aquells llocs especials que tenen la seva música pròpia on, tocant, mira la manera de retrobar-se, compartint la serenor del paisatge amb la profunditat i el sentiment que flueix de les cordes d'aquest violí...
Jesús M.Tibau... sí, una bona lectura...
Publica un comentari a l'entrada