25 de febrer de 2012

Les paraules



Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d’ulls que endevino
plens de guspires.

Sóc amb vosaltres
a través de la pell
d’aquest cos que estimo.

Montserrat Abelló, LES PARAULES de Paraules no dites, 1981

13 de febrer de 2012

En mitad de la noche un canto

Jirí Kratochvil
EN MITAD DE LA NOCHE UN CANTO
Ed. Impedimenta

"y te preguntarás, ¿cómo es que nadie fue a buscarme? no lo sé, pero quizás me estuvieron buscando y quizás el abuelo lograra lo que sueñan todos los constructores de laberintos: construir un laberinto tan perfecto que no sólo se pierde en él todo aquél que entra, sino que es un laberinto que, como un gran animal paticojo, se levanta, se aleja renqueante y con él rabo borra las huellas que va dejando tras de sí, y así, todo lo que voy a relatar aquí a continuación y que aún vas a oír tiene ya lugar sólo en las entrañas de ese animal, ahora ya invisible, que camina, cojea y sigue borrando las huellas tras de sí."

Brno, en Petr, en Petrik, tots i totes, són dins d'aquest estrany animal. Trepitja on comença la realitat, arrossega la ficció, i ho esborra tot. Al seu pas, els contorns es deformen, les projeccions es dilueixen. Entre ironies i mancances, entre pors i allò fosc, dens i brut que es remou en els racons dels que veuen com tot s'esfondra, una mena cançó. Mots encadenats. Una lletania que neix al ben mig de les entranyes i s'ho emporta tot pel davant. I no canten ells, ni elles, ni la mare, ni l'avi, ni en Petrik, ni en Petr, no. És Brno.

I si he de parlar d’alguna cosa, podria parlar de la infantesa, de la figura del pare i del reflex del rostre que cada matí es mira en el mirall, de la ciutat i del que queda de la guerra. Però no seria res més que una petita i fugaç imatge grotesca.

Jo tenia una mena de ritual cada cop que tancava un llibre. Resseguia les seves pàgines i copiava aquells fragments que havia subratllat. Rellegia. Omplia una llibreta negra de paraules i moments d'altres, que no eren meus, però volia que ho fossin. L'ordre que tot ritual imposa, s'ha trencat. I camino lenta, arrossegant les cames i una mena de cançó, ho dilueix tot.

Imatge Flickr (atcomnoman)