29 de gener de 2011

De... Mots i maons o...

... cascú el seu.

"Estalviar maons o mots, és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador. Aquell, component la casa; aquest, edificant un poema. Cap casa ni cap poema no han de fer riure ni plorar una vegada signats i datats. El darrer cop de mà: lluors, gerdors i flaires, deixeu-los al sant esperit."

J.V.Foix. Retall del recull MOTS I MAONS O CASCÚ EL SEU.

Imatge gregory jordan.

13 de gener de 2011

Cants, del cigne de Recanati



La poesia no m'és senzilla. Seria fals dir que puc copsar tota la riquesa, la complexitat i la profunda bellesa, en una única lectura. De fer-ho així, només obtindria un retall, una trista i escurçada revelació. La "poesia del poema" sovint sorgeix d'entre un brogit suggerent de formes i veus, més que no pas d'una percepció concreta. La seva força captivadora augmenta quan més t'endinses en la seva lectura, ara amb aquella veu callada, ara amb veu alta.


Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l'últim horitzó l'esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d'ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m'esglaia. I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l'etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d'ara,
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se'm nega el pensament:
i naufragar m'és dolç en aquest mar.

XII. L'INFINIT. L'INFINITO, 1819.

Giacomo Leopardi.
CANTS
Ed. 62 - Empúries.

Durant 18 anys, en 18 estius a l'illa de Mallorca, Narcís Comadira va traduir i anotar els Cants de Giacomo Leopardi. Quaranta-un poemes que són tota una vida. Riques tonalitats i complexes textures omplen aquest "saber fer mons", que ens cita Comadira . Profunds moments d'heroïca exaltació i de fosc enfonsament, s'entrellacen i creixen entre complicitats. La melancolia i l'escepticisme, els sentiments i la raó, l'angoixa i les il.lusions, la desesperança i l'evocació, omplen l'espai i el temps suggerit, bellament intuït.

"Immensità s'annega il pensier mio:
E il naufragar m'è dolce in questo mare."

... Una estranya atracció omple els sentits davant la immensitat. Més enllà de tot límit, creix allò que la raó no pot definir. Davant d'aquest sense fi, la imaginació cau en una suggerent agitació i vessa. Més enllà de les vores d'allò que podem fixar, comença una intensa cerca. En ella, el gest, per petit i lleu que sigui, serà més intens, quan menys corpori. I en un captivador somieig, les desil.lusions i la pena es perdran entre sensacions desassossegades...

Video Vittorio Gassman diu L'Infinito, de Giacomo Leopardi (YouTube)

8 de gener de 2011

"Sospecho que se llamaba Pedro Páramo"


... Agafes un llibre de la lleixa. D'aquells que vas tenir fa temps entre les mans i d'alguna manera van deixar la seva petjada. I l'obres a l'atzar o per allí on creus que l'atzar et mena. En realitat, però, el camí el vas marcar tu fa temps, però ara no ho recordes. I sí, tornes a llegir. Ho fas sense deixar-te endur pel que queda enrere, ni pel que esdevindrà. I et sorprens de nou. T'endinses en els relats, captivada per les paraules, deixant que t'envolti i t'ompli tot el que et descobreix la relectura...


"- Le voy a confiar un secreto. Mi abuelo, el general, decía que no se llamaba Borges, que su nombre era otro, secreto. Sospecho que se llamaba Pedro Páramo. Yo entonces soy una reedición de lo que usted escribió sobre los de Comala.
- Así ya me puedo morir en serio."

BORGES Y RULFO.
LA INMORTALIDAD Y OTRAS FATIGAS.

Fractal, nº1, abril-juny 1996, any 1, volum I.



Relats entre relats, fragmentats i entrellaçats. Salts de temps, de paràgraf i de persona. Veus i records lligats al passat i al present, alterats i mesclats. Trencaclosques de mons reals i fantàstics, on allò estrany esdevé quotidià i allò comú es torna irreal.

"Oía de vez en cuando el sonido de las palabras, y notaba la diferencia. Porque las palabras que había oído hasta entonces, hasta entonces lo supe, no tenían ningún sonido, no sonaban; se sentían, pero sin sonido, como las que se oyen durante los sueños."

Juan Rulfo
PEDRO PÁRAMO

Ed. Cátedra.


Imatge Liu Ye, Banned Book 2.