13 de gener de 2011

Cants, del cigne de Recanati



La poesia no m'és senzilla. Seria fals dir que puc copsar tota la riquesa, la complexitat i la profunda bellesa, en una única lectura. De fer-ho així, només obtindria un retall, una trista i escurçada revelació. La "poesia del poema" sovint sorgeix d'entre un brogit suggerent de formes i veus, més que no pas d'una percepció concreta. La seva força captivadora augmenta quan més t'endinses en la seva lectura, ara amb aquella veu callada, ara amb veu alta.


Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l'últim horitzó l'esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d'ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m'esglaia. I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l'etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d'ara,
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se'm nega el pensament:
i naufragar m'és dolç en aquest mar.

XII. L'INFINIT. L'INFINITO, 1819.

Giacomo Leopardi.
CANTS
Ed. 62 - Empúries.

Durant 18 anys, en 18 estius a l'illa de Mallorca, Narcís Comadira va traduir i anotar els Cants de Giacomo Leopardi. Quaranta-un poemes que són tota una vida. Riques tonalitats i complexes textures omplen aquest "saber fer mons", que ens cita Comadira . Profunds moments d'heroïca exaltació i de fosc enfonsament, s'entrellacen i creixen entre complicitats. La melancolia i l'escepticisme, els sentiments i la raó, l'angoixa i les il.lusions, la desesperança i l'evocació, omplen l'espai i el temps suggerit, bellament intuït.

"Immensità s'annega il pensier mio:
E il naufragar m'è dolce in questo mare."

... Una estranya atracció omple els sentits davant la immensitat. Més enllà de tot límit, creix allò que la raó no pot definir. Davant d'aquest sense fi, la imaginació cau en una suggerent agitació i vessa. Més enllà de les vores d'allò que podem fixar, comença una intensa cerca. En ella, el gest, per petit i lleu que sigui, serà més intens, quan menys corpori. I en un captivador somieig, les desil.lusions i la pena es perdran entre sensacions desassossegades...

Video Vittorio Gassman diu L'Infinito, de Giacomo Leopardi (YouTube)

5 comentaris:

Sif ha dit...

un poema perfecte, rodó. I amb la immensa veu de Gassman! Tot de coses que fan goig i enveja. Salutacions, Ariadna

novesflors ha dit...

El silenci infinit, la immensitat del pensament... com no s'ha de voler naufragar en aquesta mar?

Mireia ha dit...

Jo no hi connecto gaire amb la poesia, Ariadna, i mira que ho he intentat cops!!
Amb alguna de l'Estellès potser sí, i poca cosa més...
Sort que la narrativa ja m"omple" al 100%!!

Fgt ha dit...

he tornat!!

digue'm ariadna ha dit...

Sif... el que sí que deu fer goig és tenir a les mans i gaudir de "Viatger que s'extravia"... moltes felicitats...

Novesflors... aquests horitzons sense límit i el seu poder que ens atrapa i ens captiva...

Mireia... el que val és trobar allò que ens omple...

Fgt... feia molt de temps...