Maria Àngels Anglada
EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ
Ed. Columna
"És que havia perdut el compte del temps? Els dies com anys, i els mesos com dies, tot s'enterbolia en una cinta boirosa.
Però res no s'aturava, a fora del camp, fora d'aquella illa d'un monstruós arxipèlag. Sentí una alenada d'aire no tan glaçat, més benigne, com una única carícia al país de l'odi. Al seu carrer d'abans, a Cracòvia, ja no deurien tardar a arribar-hi les orenetes. La primavera -es va dir- florirà més que mai. Florirà sobre els cossos de milers de morts."
La memòria de les mans crea el petit miratge. Un instrument es transforma en aquella fusta on els nàufrags s'hi agafen amb força. La música desperta el silenci conscient de la incertesa del destí. Una dansa macabra on l'atzar i el futur ballen plegats.
El temps no sempre alleuja la memòria. La caixa de ressonància i l'ànima del violí guarden els records. Les cordes, com les vides, arrenquen la melodia de la mà de l'oblit. El pensament es torna pregunta i la pregunta, cançó:
... "ofici?", "violer".
13 comentaris:
No l'he llegida, la tinc pendent des d'avui.
Una mica com totes le novel·les de la M.A. Amglada té un to maracadament poètic. tot i la duresa de la novel·la crec que s'aparta de la tradició encetada per Primo Levi de novel·les de camps de concecntració. La descripció de com es construeix un violi és espaterrant, i potser aquesta delicadesa evidencia d'una manera més brutal la bestialitat dels camps de concentració.
... mira, aquest sí que l'he llegit, i fa ben poquet... una història trista de supervivència, d'aleatorietat, d'indefensió... el plaer de descobrir la bellesa al lloc més cruel del món...
... petonets
Fa molts anys que la vaig llegir i tot i no recordar-la amb nitidesa si que en recordo una bona sensació, em va agradar molt
Mira just n'acabo de parlar a la revista cultural del poble. Enguany fa 10 anys que Anglada ens va deixar. Una història llegida durant l'adolescència i rellegida no fa massa...
Per cert, fa uns dies vaig ser a Roma i a les llibreries hi havia l'edició en italià... i és clar no vaig poder estar-me'n! Quina il·lusió trobar-me'l.
Aquest no l'he llegit. a veure si llanço la indirecta per casa i em cau per Sant Jordi!
És una tàctica que qui més i qui menys deu haver gastat, no?
Gràcies,
Aquest l'apuntaré i el compraré per llegir tan aviat com pugui, sona molt be.
Kweilan... espero, doncs, el teu escrit...
Xabi... el to poètic és constant i la descripció de la construcció del violí és plena de plasticitat, arribant a sentir l'olor de cola de fuster i el tacte de cada peça. I tot i que coincideixo amb el que comentes de la personal mirada que surt de les mans d'Anglada i de Primo Levi, no puc deixar de veure en els versos de l'Infern de Dante, recordats i recitats fragmentadament en el trajecte d'anar a buscar la sopa, la mateixa fusta de nàufrag que és el violí... moltes gràcies pel teu comentari i benvingut al laberint...
Poeta... suposo que aquesta bellesa, és com aquella petita i senzilla flor capaç de crèixer en el lloc més inversemblant...
Mireia... una bona sensació i un bon record...
Espolsada... t'has passejat per Quadern d'Anglada...?
Olívia... i tant, conscient o inconscientment, i en més d'una ocasió...
Lizquies... m'agradarà parlar-ne'n...
Qualsevol escrit de la Ma. Àngels Anglada val la pena.
Imma
Síiií! El tinc enllaçat al blog.
T'has llegit "L'agent del rei"?
(suposo que si). Per mi es el millor, però els altres no tenen res a desmarèixer.
... No l'he llegit, però en prenc bona nota...
Publica un comentari a l'entrada