26 de febrer de 2009

El violí d'Auschwitz


Maria Àngels Anglada
EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ
Ed. Columna

"És que havia perdut el compte del temps? Els dies com anys, i els mesos com dies, tot s'enterbolia en una cinta boirosa.
Però res no s'aturava, a fora del camp, fora d'aquella illa d'un monstruós arxipèlag. Sentí una alenada d'aire no tan glaçat, més benigne, com una única carícia al país de l'odi. Al seu carrer d'abans, a Cracòvia, ja no deurien tardar a arribar-hi les orenetes. La primavera -es va dir- florirà més que mai. Florirà sobre els cossos de milers de morts."


La memòria de les mans crea el petit miratge. Un instrument es transforma en aquella fusta on els nàufrags s'hi agafen amb força. La música desperta el silenci conscient de la incertesa del destí. Una dansa macabra on l'atzar i el futur ballen plegats.

El temps no sempre alleuja la memòria. La caixa de ressonància i l'ànima del violí guarden els records. Les cordes, com les vides, arrenquen la melodia de la mà de l'oblit. El pensament es torna pregunta i la pregunta, cançó:

... "ofici?", "violer".

23 de febrer de 2009

El violoncel.lista de Sarajevo


Steven Galloway
EL VIOLONCEL.LISTA DE SARAJEVO
Ed. Empúries

"De vidre en vidre, les finestres a través de les quals la gent mira el món estan desapareixent.
Ara li sembla que és així com passa la vida: de petita cosa en petita cosa. Una sèrie de confluències inconseqüents, qualsevol o cap de les quals pot portar a la salvació o al desastre. No hi ha grans moments en què una persona faci o no allò que defineix la seva humanitat. Només hi ha moments, breus, que sembla que són així."


Un moviment lent acarona les cordes amb l'arquet. La fusta càlida, brilla per aquelles llums apagades sobtadament. La melodia recorda la lent caiguda de les flors seques que s'acumulen. Un so carregat de silencis enmig del carrer.

Ampolles de plàstic per l'aigua. Cigarrets i mercat negre pel menjar. Persones i trets coincideixen en les cruïlles. Carrers marcats per les explosions. Finestres foradades plenes d'ombres. Durant vint-i-dos dies, a les quatre de la tarda, un violoncel sembla aturar-ho tot. Els morts i els vius es barregen en una ciutat destruïda. Els fantasmes que omplen cada racó i cada forat, escolten. Les mirades buides parlen de la ciutat recordada, mentre les esquerdes s'omplen del fum blanc dels que ja no hi són.

19 de febrer de 2009

La figura de la alfombra



Henry James
LA FIGURA DE LA ALFOMBRA
Ed. Impedimenta

"Sobre todo era imperdonable que, una vez ante ello, uno pudiera pensar en otra obra comparable en cuanto a la perfección de su elaboración y su acabado. En cuanto emergía, lo hacía de veras, y se mostraba con un esplendor que hacia sentir vergüenza; y, como no fuera en la vulgaridad infinita de la época, en la falta de gusto y corrupción generales, en la paralización de los sentidos, no existía la más mínima razón para hacerlo pasar por alto. Era algo grande, pero al mismo tiempo sencillo; era sencillo y grande al mismo tiempo: alcanzar por fin la comprensión se convirtió en una experiencia completamente extraordinaria. Dejaba entender que el encanto de la experiencia, el deseo de apurarla, en el momento de su mayor frescura, hasta la última gota, era lo que le retenía allí, junto a la fuente."



Una ombra batega en un text, en tota una obra. Sense voler ser un secret, ho és. Decebuda pels crítics que no la veuen, només espera. Quan l'allunyament disposa correctament cada pàgina, aquesta es desvetlla amb tota la seva plenitud. Allò ocult en el dibuix dels fils entrellaçats aflora, per tornar a la profunditat.

Jocs de llums. Clarobscurs que s'intueixen en la lectura i, més enllà de les paraules, s'arrelen estranyament. L'ombra, quieta, sense amargar-se queda amagada fins que arribi el seu moment.

12 de febrer de 2009

L'enganyada


Thomas Mann
L'ENGANYADA
Ed. Viena

"No crec que vulgueu desterrar del tot la natura de l'art, sinó que en realitat partiu de la naturalesa en les vostres abstraccions i us cal l'element sensorial per arribar a l'esperit. Doncs bé, l'olor, si se'm permet dir-ho així, és a la vegada sensorial i abstracta, no es veu, però ens parla d'una manera etèria. Us hauria de captivar la idea de transmetre un goig invisible al sentit de la vista, en el qual descansa, al capdavall, l'art de la pintura."



Com aquells dies de bonança enmig del fred, es crea el miratge. Els pensaments es trasbalsen i acceleren el cor. El desig reneix i una nova llum il.lumina el rostre. Però, no és més que una màscara rere la qual s'amaga la realitat. Un engany disfressat d'il.lusió.

Portes tancades s'obren de bat a bat. Finestres fosques donen pas a la llum. Tot sembla brillar. Els sentiments s'agiten sota el ressorgiment d'una inesperada primavera, sense cap altra reflexió. Mentre, la mirada externa espera, entre la tendresa i el temor. Naturalesa, societat, sentiments i pors.

2 de febrer de 2009

Poema objecte


El silenci podria molt ben ser representat per un llibre en blanc -en aquest cas obert de pal a pal-...Però a més a més de l'eloqüència explícita i reconeguda -com deia el poeta- que es pot interpretar en molts silencis, podem tenir la grata satisfacció de fer-los esclatar escatant-los amb cura i descobrint-hi tot un món en el seu interior...

(timidesa ?...introspecció ?... prudència ?... discreció ?... cautela ?... confidencialitat ? "tintes invisibles"?... llenguatge no verbal ?... etc.)

No hauríem de desestimar mai un "què" per rascar...


Toni Prat. POEMA OBJECTE.
Poema regal acompanyat del comentari de l'autor, gener de 2009.