Rebecca

Daphne du Maurier
REBECCA
Ed. Galaxia Gutenberg

"Anoche soñé que volvía a Manderley. Me encontraba ante la verja del parque, pero durante unos momentos no podía entrar. La puerta estaba cerrada con cadena y candado. Llamé en sueños al guarda, pero nadie me contestó, y cuando miré detenidamente a través de los barrotes mohosos de la verja, vi que la caseta estaba abandonada."

Flors, moltes flors, amb tot l'esclat dels seus colors i la intensitat del seu perfum. Arbres de troncs esvelts i capçades frondoses i retallades. Corriols que s'endinsen en el bosc, creuant prats idíl.lics per trobar-se sobtadament amb el mar. Còdols i roques on arriba l'aigua salada que tot ho emmiralla. Un plaer pels sentits presidit per les línies elegants i sobries d'una casa. Però tot és fràgil. Tot s'esquerda i es cobreix d'ombra. Fosca, freda, densa. Capaç d'aferrar-se als records, als dubtes i a la innocència, com la boira humida fixada arran de terra. La seva presència desferma les pors, remou l'angoixa i ofega els somnis, colpejant ferotge com les onades contra les roques en plena tempesta.

Imatge Internet.

Olive Kitteridge

Elizabeth Strout
OLIVE KITTERIDGE
Ed. 1984

"Es va tirar endavant i va continuar mirant per la finestra: núvols pàl.lids com cotó de sucre, el cel del blau més blau, el verd nou dels camps, l'estesa inacabable de l'aigua...; vist des d'allà, tot allò era meravellós, corprenedor. Va recordar el que era l'esperança i era allò mateix: aquell bregar interior que t'empeny sempre endavant, que et fa obrir camí en la vida de la mateixa manera que aquelles barques obren solcs en l'aigua resplendent, igual com l'avió tallava l'aire cap a un lloc nou,..."

Colors de tardor i olor a mar. La màgia del capvespre i l'esclat de la primavera. I enmig de la bellesa amable i plàcida, el conflicte. La freda soledat i la buidor de la pèrdua. Angoixant por i amarga supervivència.

Amb una veu agredolça i irònica, les petites històries van dibuixant el retrat de l'Olive. Una dona complexa i contradictòria, lúcida i vital. Tot s'articula i es caragola sota la mirada que avança. I sense deixar de girar, de pujar i de baixar, desfilen els clarsobscurs d'uns anys de la vida d'aquesta mestra de matemàtiques jubilada.

Imatge de Cara Barer.

Petites proses blanques

Vaig deixar passar un temps. No ho recordo bé, potser un any o dos. Havia trobat la seva poesia massa difícil, bella, però complexa, i els seus tres llibres van acumular la pols en el seu lloc. No sabria dir com, un bon dia, unes petites proses van arribar a les meves mans i de nou vaig endinsar-me en la seva obra.

Salvador Espriu
PETITES PROSES BLANQUES, LA PLUJA I ALTRES RELACIONS
Ed. Moby Dick

Arbres i animals, pluges i boires, muntanyes, gorgs i bassals irradien un blanc lluent. Petites i pregones, aquestes proses, aquestes pluges, aquestes relacions, ens parlen del temps: del punt i el contrapunt de la vida, assenyalant que, sovint, els camins poden arribar a confluir en un únic caminal, on la reconciliació senyoreja el pas. El vell titellaire continua sense deixar de buscar la bellesa de la paraula, sense oblidar la realitat col.lectiva d'on viu.

"El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar."
EL PAÍS MORIBUND.

... Avui fa tres anys i encara el vent es passeja per aquests caminals sovint a mig fer. Amunt i avall, es perd, es retroba. Tragina paraules i imatges. Reviu amb la calidesa de la mirada i de la veu. Puja, baixa, salta i gira seguint aquella melodia que només els sentiments i els pensaments saben. I s'atura a cada petjada per tornar a començar de bell nou el seu vagareig per aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, SOBRE EL VENTRE VERMELL DE LA CIUTAT.

Lligant lectures

En agafar un llibre, un fil es tiba. El fil lliga la seva lectura a d'altres. Podem moure'ns entre les lleixes, seguint endavant, aturant-nos, desfent el camí, escollint un de nou. Ara agafant allò que creiem segur, ara, allò que desconeixem. Sense deixar de sorpendre'ns, lliguem lectures i ens emboliquem amb tot de fils.

Jean Cocteau

LOS NIÑOS TERRIBLES
Ed. Crítica

"Su certeza constituía el fundamento de su inconcebible trabajo cerebral. Ella continuaba, continuaba, continuaba encantando a Paul con sus experimentos."

OPIUM
Ed. BackList

"No me gustaría que me sorprendiesen escribiendo. Siempre he dibujado. Escribir, para mí, es dibujar. Anudar las ideas de forma que se vuelvan escritura, o desatarlas de forma que la escritura se convierta en dibujo."

Raymond Radiguet
EL DIABLE AL COS
Ed. Viena

"Voldria saber a quina edat un té el dret de dir que ha viscut."

Quan vaig llegir Los niños terribles, alguna cosa em va colpejar, com a en Paul. No era la bola blanca del principi, ni la negra del final. Era una bola blanca i negra, sorgida de l'aiguabarreig de grafies i imatges que s'escapaven del cercle fràgil i tràgic que Cocteau va tancar. Aquests nens terribles van ser escrits en una de les estades que aquest home d'intensa vocació artística, va fer en un sanatori de desintoxicació. Períodes de temps lligats a la mancança, a la reflexió i a l'observació. Des de l'opi, al voltant de l'opi, lluny de l'opi, Cocteau no deixa el llapis. Opium és el testimoni. Paraules i dibuixos fragmentats omplen cada comentari, cada retall dels seus records i dels seus pensaments. I en tots ells hi plana una ombra, la pèrdua de Radiguet. L'opi duia a Cocteau de la felicitat a la tristesa, com en El diable al cos els esdeveniments arrosseguen al jove temerari i immadur protagonista.

Imatge Book Lovers Never go to bed alone

Library

... en el laberint, una biblioteca...

Library de singsfish a Vimeo.

Les botigues de color canyella. El sanatori de la clepsidra

Bruno Schulz
LES BOTIGUES DE COLOR CANYELLA
EL SANATORI DE LA CLEPSIDRA
Ed Quaderns Crema

"No es pot dir que tinguessim una idea feliç, quan, seduïts per una propaganda pomposa, vam enviar aquí el pare. El temps reculat..., d'acord, sona molt bé, però, ¿a què es redueix, en el fons? ¿Que potser aquí et serveixen un temps d'alta qualitat, un temps sòlid, un temps -es podria dir- de l'última remesa, un que encara fa olor de nou i de pintura? Ben al contrari. És un temps del tot desgastat, un temps que ja ha estat usat per altra gent, un temps ratat i foradat pertot arreu, transparent com un garbell.
Això no és gens estrany, perquè, en certa manera, és un temps perbocat -vull que ens entenguem bé-, un temps de segona mà."
EL SANATORI DE LA CLEPSIDRA.

En estranya corrua, brollen aquests relats. Curiosament articulats, un complex joc flueix en l'espai que va de l'un a l'altre. La infància, la familia, la casa, la botiga, giren al voltant del pare i del temps. En el seu moviment, creen una realitat pròpia, no lineal, que es nodreix de la imaginació i de la metàfora, del gest i de la paraula.

Singer va dir que Schulz escrivia algunes vegades com Kafka, d'altres com Proust i, en ocasions, era capaç d'arribar a abismes tan pregons que cap d'ells havia assolit abans. Però Schulz fuig de l'angoixa i de les evocacions. S'endinsa en el món mític de la infància, aquell que encara no ha estat embrutat pels adults. Allí, destaca la figura paterna. Un pare mutant, que canvia de mida i de forma, que tot ho omple de teories i d'experiments, que defensa la paraula i la imaginació. A batzegades, entre símbols complexos, la seva prosa et fa aturar un i un altre cop davant cada bella imatge, cada grotresca transformació, cada pertorbadora metàfora, cada desbordant narració.

“El bar estaba casi vacío. Una mujer leía una revista sentada en una mesa y dos hombres hablaban o discutían con el que atendía la barra. Abrí el libro, la Obra completa de Bruno Schulz traducida por Juan Carlos Vidal, e intenté leer. Al cabo de varias páginas me di cuenta que no entendía nada. Leía pero las palabras pasaban como escarabajos incomprensibles, atareados en un mundo enigmático.”
Roberto Bolaño. ESTRELLA DISTANTE. Ed. Anagrama.

Com Arturo Belano, esperava en un bar. Tenia el llibre obert i llegia, però ni aquell era el lloc, ni era el moment. Més tard, lluny d'allí, en un altre instant, a soles, a poc a poc, vaig tornar a començar...

Imatge Flickr (FJTU)

Llengua abolida o retrobar-se en la dansa

Parlaré amb tendresa d'aquesta llengua. La meva, la teva. Recordant la teva veu, rellegint-te, puc dir amb fermesa que no puc imaginar-me que la nostra llengua pugui ser anul.lada, pugui ser destruïda. És cert que res sé de l'esdevenidor. Ignoro que canviarà, esborrarà o oblidarà el temps i la memòria. Immersa en aquesta incertesa, em deixo seduir de nou per la teva poesia, buscant, potser, aquella abraçada amiga capaç d'allunyar tot allò que em pesa. M'endinso en els teus versos, lentament, bressolada per les teves paraules, retrobant-me en aquesta estranya dansa. I en el silenci, i des del silenci, només ressona aquesta llengua. La teva, la meva.

Hi és ell. I jo. Barrejats en un rostre
que estrena els tretze vents
sargits amb pluja nova...
I no hi som. Les tisores han destrossat l'arrel.
Nusos ratats. I una porta esbotzada.

Riu amunt ressegueixo en va tots els topants.
Tots els llibants trencats, les aigües desnuades.
Estellades les barques que intentaven un pont.
I, malgrat tot, confosos en un rostre, ell i jo.

I no hi som. És el freu que uneix i separa
florit d'escuma nova: qui sap on és la deu?
La vida que ha calat xarxes en aquest tram
pren el que és seu i oblida qui és ell, qui sóc jo,
quin amor ha llançat daus vells a l'enforcall
i quin atzar va encendre l'atzar, d'espurna a bosc:
Tot ho colga el relleu continu de les fulles.

Maria-Mercè Marçal.
LLENGUA ABOLIDA
(1973- 1988)
Editorial 3i4

Bellesa, amor i sentiment brollen de cada vers. Des de Cau de llunes, a Bruixa de dol, Sal oberta, Escarsers, La germana, l'estrangera i Desglaç, les paraules s'omplen de llunes i d'ombres, es barregen amb la sang i la sal de ferides obertes, les bruixes es miren en els miralls intentant descobrir identitats i alteritats exiliades, i la maternitat, l'amor, la passió, el desamor i la solitud solquen el cos que, com la terra, és ple de vida i ple mort.
Aquest recull de poemes, corprenedor i captivador alhora, és un bell reclam a la relectura.

Imatge Flickr (dawn m. armfield)