29 d’octubre del 2007

Eco



- Explica'm, tu, què és el sol. - El sol.
-Explica'm què és la lluna. - La lluna.
- I per què en Pere plora amb desconsol?
- Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. - I
les muntanyes què són? I els estels?
- No són més que els estels i les muntanyes.
- I aquestes canyes? I aquestes arrels?
- Doncs no són més que això: arrels i canyes.
- I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: I el món? I l'home?
- Heus aquí
l'última forma de la saviesa: Mira't a fons,
afirma sempre el que és
i apren amb seny que no pots fer res més.
Joan Brossa. ECO.

25 d’octubre del 2007

La lladre de llibres.



Markus Zusak.
LA LLADRE DE LLIBRES.
Ed. La Campana.

"L'habitació es va anar encongint progressivament, fins que la lladre de llibres va poder abastar els prestatges amb quatre passetes de no res. Va fer córrer el dors de la mà pel primer prestatge, escoltant la fregadissa de les seves ungles en lliscar per la columna vertebral de cada llibre. Sonava com un instrument, o les notes d'uns peus corrent. Feia servir totes dues mans. Feien curses. Un prestatge contra l'altre. I reia."


La Liesel, la lladre de llibres, l'agitadora de paraules. Un nen, un atac de tos, neu i un tren. El carrer Himmel=Cel. El Papa, un acordió, una promesa, i un tros de pa. La Mama, una calaixera amb cutis de cartró, i un gran cor. Saumensch, Saukerl, Arschloch. En Rudy, cabells de color llimona, medalles d'or, i un petó. Llibres: robats, regalats, llegits, mullats, dedicats. En Max, un boxejador jueu, i les pàgines pintades de blanc del Mein Kampf. Malsons i ninots de neu. La Ilsa Hermann, una finestra, i uns llibres. Bombes, soterranis i paraules. Un núvol, un cordill, colors i ànimes humanes.

A vegades, el fred i la humitat entren dins, i malgrat la calefacció, continuen allí. A vegades, tremoles. A vegades, plores. El gust agre-dolç t'omple la boca, i no entens l'un sense l'altre. I en acabar, quan el tanquis, per uns instants, només desitjaràs silenci.


" 'He odiat les paraules i
les he estimades, i espero
haver-ne fet un bon ús.'
A fora, el món xiulava. La pluja estava tenyida."

22 d’octubre del 2007

De... El poder...



... de les paraules.



AGATHOS: T'he parlat, Oinos, com a un nen de la bella Terra que va morir fa poc, d'impulsos a l'atmosfera de la Terra.
OINOS: En efecte.
AGATHOS: I mentre et parlava així ¿no t'ha vingut a la ment cap idea sobre el poder físic de les paraules? ¿No és tota paraula un impuls a l'aire?


Edgar Allan Poe. Retall del conte: EL PODER DE LES PARAULES.


15 d’octubre del 2007

La néta del senyor Linh



Philippe Claudel.
LA NÉTA DEL SENYOR LINH.
Ed. La Magrana.
"El senyor Linh mira la seva néta. No s'ha despertat. No s'ha adonat de res. La topada només li ha fet lliscar la gorra i la caputxa que la protegeixen. L'home gran li arregla els vestits. Acaricia el front de la criatura. Li murmura la cançó. Sap que ella el sent, fins i tot quan dorm. És una cançó molt antiga. El senyor Linh la sentia al llavis de la seva àvia, que al seu torn la sabia per la seva àvia. És una cançó que ve de la nit dels temps, i que les dones canten a totes les nenes del poble quan arriben al món, i d'ençà que el poble existeix. La cançó diu així:
Sempre hi ha el matí,
sempre torna la llum,
sempre hi ha l'endemà,
un dia tu seràs la mare."

El senyor Linh, una maleta i la petita Sang Diû als braços. El vaixell els porta lluny del seu poble, lluny del país devastat per la guerra. Un port, una ciutat grisa i desconeguda, i molts refugiats com ells. Llengües diferents, i el record dels morts. Un nou amic, el senyor Bark, i el gest dels silencis: si encara viu el senyor Linh, és per la petita Sang Diû.

Aigua de pluja: fina, suau i constant. Aigua que neteja i omple tot d'olor a bosc mullat. Així escriu Claudel.
Una gota: Les ànimes grises.

10 d’octubre del 2007

sss (II)...

... en el laberint, també s'hi guarden imatges...

7 d’octubre del 2007

Els dimarts amb Morrie



Mitch Albom.
ELS DIMARTS AMB MORRIE.
Ed. 62-Butxaca.

"-Veus? -li diu a la noia-, has tancat els ulls. Aquesta és la diferència. De vegades no podràs creure en el que veus i hauràs de creure en el que sents. I si alguna vegada et veus obligada a confiar en els altres, has de sentir que pots confiar en ells, fins i tot en la foscor. Fins i tot si estàs caient."

"-Perquè -va continuar Morrie- la majoria de nosaltres caminem com a sonàmbuls. No experimentem plenament el món, perquè estem mig adormits, fent coses que automàticament pensem que hem de fer."

"Aprendre a para atenció? Quina importància té? Ara sé que és tant o més important que totes les coses que ens vas ensenyar."

El professor que tant va marcar, es mor. Un retrobament i un nou curs. Un curs de l'experiència, de la familia, de l'amor, de l'amistat, del perdó: de la vida. Paraules, emocions, ironia i records, mentre la malaltia guanya terreny.


Tot i la proximitat de la mort, dues vocacions: la de mestre i la d'alumne. Un llenguatge senzill, que no pretèn donar grans lliçons. Només vol agradar, i si pot, fer pensar, tot això que té.


Una curiositat: us imagineu, per exemple, una Amy Tan cantant, acompanyada d'un Stephen King a l'armònica i un Mitch Albom al piano? The Rock Bottom Remainders.




3 d’octubre del 2007

De... Dialèctica escatològica...

... com a mitjà per combatre el Zòster.

"Podem dir que l'univers consisteix en una substància que anomenarem "àtoms", o bé anomenarem "mònades". Demòcrit en deia àtoms, Leibniz en deia mònades. Afortunadament, els dos homes no es van conèixer mai o hi hauria hagut una discussió molt avorrida. Aquestes "partícules" van ser posades en moviment per alguna causa o principi subjacent, o potser alguna cosa va caure en algun lloc. El fet és que és massa tard per fer-hi res, ara, llevat possiblement de menjar força peix cru. Això, és clar,no explica per què l'ànima és immortal. Ni tampoc no diu res de la vida després de la mort, ni de la sensació que té el meu oncle Sender que el segueixen uns albanesos. La relació causal entre el primer principi (p.ex. Déu, o un vent fort) i qualsevol concepte teològic de l'ésser (l'Ésser) és, segons Pascal, "tan irrisòria que ni tan sols és divertida (Divertida)". Schopenhauer va anomenar això "voluntat", però el seu metge ho va diagnosticar com a al.lèrgia. En els seus darrers anys, es va amagar per això, o més probablement per raó de la seva creixent sospita que no era Mozart."

Woody Allen. Retall del conte: La meva filosofia.

1 d’octubre del 2007

en Haruki Murakami


"... S'ho quedava tot a dins. Mai no demanava consell ni ajuda a ningú... ... li sortia així... ... ella estava sempre disposada a ajudar-me, però ella no acudia mai a ningú. Se'n sortia sola. Mai no s'enfadava ni es posava de mal humor. ..."
TÒQUIO BLUES. Norwegian Wood. Ed. Empúries.
.
"... Somio. A vegades penso que és la única cosa ben feta que puc fer. Somiar, viure en el món dels somnis -exactament el que va dir Sumire. Però no dura per sempre. L'estat de la vigilia sempre torna i m'enxampa. ..."
EL MEU AMOR, SPUTNIK. Ed. Empúries.

"... Però jo veia en ella alguna cosa càlida i fràgil amagada sota la superfície. Una cosa molt semblant a un nen jugant a fet i amagar: oculta en el seu interior, però esperant a que la trobessin. Era com una ombra que jo entreveia en les seves paraules i en la seva expressió. ..."
L'AMANT PERILLOSA. Al sud la frontera, a l'oest el sol. Ed. Empúries.

"... Paro l'orella, pensant que potser m'arribarà el soroll del Golf que se'n va, però no sento res. El vent arrossega els núvols i els fa desaparèixer. Les branques del sanguinyol es van movent, brillant en la foscor com ganivets esmolats. La finestra de l'habitació és la finestra del meu cor. Em quedo despert fins l'alba, amb la vista clavada en la cadira buida. ..."
KAFKA A LA PLATJA. Ed. Empúries.

Haruki Murakami, Japó 1949. De regent del bar de jazz 'Peter Cat' a escriptor en japonès, traduït a molts idiomes i guanyador de diversos premis: Norma, Tanizaki, Yomiuri.
Les seves novel.les barregen un cert to humorístic i surrealista amb la música: Dance, Dance, Dance dels The Dells, Norwegian Wood dels The Beatles, o, South of the Border, West of the Sun de Nat King Cole. Ens parla de la soledat, de l'ànsia d'estimar, del sexe, de la recerca i dels somnis. Prosa àgil i lectura amena, que aconsegueix atrapar amb facilitat.

La seva bibliografia, traduïda a l'anglès, no tota està publicada aquí.

Novel.la:
Heard the wing sing.
Pinball 1973.
La caza del carnero salvaje.
Hard-Boiled wonderland and the End of the World.
Tòquio Blues.
Dance, dance, dance.
L'amant perillosa. Al sud de la frontera, a l'oest del sol.
Crònica del pájaro que da cuerda al mundo.
El meu amor, Sputnik.
Kafka a la platja.
After dark.
Sleep.

Reculls de relats:
The Elephant Vanishes.
After the quake.
Blind willow, sleeping woman, la traducció en català (Ed. Empúries) i en castellà (Ed. Tusquets) es publicarà en el primer trimestre del 2008.
Vintage Murakami.

Assaig:
Underground.