Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten la dansa, de punta i de taló.

Jo, que guaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria-Mercè Marçal. AVUI LES FADES I LES BRUIXES S'ESTIMEN. Bruixa de dol.

sss (XXII)...

Empezar a leer fue para mí como entrar en un bosque por primera vez y encontrarme de pronto con todos los árboles, todas las flores, todos los pájaros. Cuando haces eso, lo que te deslumbra es el conjunto. No dices: me gusta este árbol más que los demás. No, cada libro en que entraba lo tomaba como algo único.

Jose Saramago.

... un relat en veu alta...
... un dels seus llibres...

La maravillosa historia de Peter Schlemihl

Adelbert von Chamisso
LA MARAVILLOSA HISTORIA DE PETER SCHLEMIHL
Ed. Nórdica Libros
Il.lustracions d' Agustín Comotto.

"Sonó la hora.
Me quedé sentado, los ojos clavados en las agujas del reloj, contando los segundos y minutos, que eran como puñaladas. Cada ruido me estremecía. Así amaneció. Las horas se sucedían unas a otras, pesadas como plomo. Llegó el mediodía, pasó la tarde, llegó la noche, las agujas avanzaban y mi esperanza se marchitaba; sonaron las once y no pasó nada; los últimos minutos de la última hora se desvanecieron y no pasó nada; sonó el primero y el último toque de las doce, y ya sin esperanzas y vertiendo infinitas lágrimas, caí desplomado sobre mi lecho."

En Peter va bescanviar allò que volia l'home vestit de gris, per una bossa sempre plena d'or. La riquesa, el prestigi, l'èxit, tot, no eren res sense ella. Ho va saber ben aviat, però va fer tard. Un any i un dia era el termini a complir per gaudir d'un destí brillant o enfonsar-se en la foscor. Però aquest cop, en Peter no va acceptar el nou tracte de l'home vestit de gris.
Sense ella, tothom fugia d'ell; sense ella, ell va acabar fugint de tothom. Sol i calçat amb les botes de les set llegües, va viatjar, va estudiar i ens va deixar aquesta lliçó.

"Si es que quieres vivir entre los hombres, amigo mío, aprende a estimar en primer lugar tu sombra y después el oro. Pero si solo quieres vivir para tí y para tu íntimo perfeccionamiento, entonces no necesitas ningún consejo."

Il.lustració d'Agustín Comotto, pàgina 84.

... "L'ombra, segons els antics, és allò que sobreviu d'una persona, el seu record vivent"...

De... La autopista...

... del Sur.

"... y se corría a ochenta kilómetros por hora hacia las luces que crecían poco a poco, sin que ya se supiera bien por qué tanto apuro, por qué esa carrera en la noche entre autos desconocidos donde nadie sabía nada de los otros, donde todo el mundo miraba fijamente hacia adelante, exclusivamente hacia adelante."

Julio Cortázar. Retall de: LA AUTOPISTA DEL SUR.

Imatge Flickr (dawn m. armfield)

El gambit del diable i altres relats

Iàkhov Braun
EL GAMBIT DEL DIABLE I ALTRES RELATS
Ed. 1984

"Les cases cridaven, les cases suplicaven, les cases esquinçaven els pòmuls de pedra dels seus cellers, de les golfes, de portes i finestres amb un mugit d'una monotonia sepulcral:
-M-m-mu-uuuu...
Les cases repicaven la fosca nit amb un monòton i molest:
-M-m-mu-uu...
Era la tenebror del pogrom o bé realment una gent exhausta i ximple que extorquien de la fosca un Moloc desconegut?
-M-m-mu-uu... M-m-mu-u... -sortia de totes les cases, de les teulades i dels soterranis.
Els crits ni augmentaven ni callaven, ni s'esmolaven ni cessaven, ni creixien ni queien: els crits fluien com un mar de llet avorrit, llarg i sense ribes. Qui sap, potser és això l'eternitat?
En Pinkhos ho sap: no és la tenebror, ni la catàstrofe, ni l'eternitat. És la vida quotidiana. Sí, la vida quotidiana i avorrida."
EL GAMBIT DEL DIABLE

Les paraules ballen. La seva, és una dansa frenètica i punyent que no dóna treva. Podria parlar dels dos vells i del seu Dava, de cornetes i de balls, de jaquetes negres a ratlles i de la paraula d'atzabeja, de cellers i de l'home que corria amb una tetera a la mà. Podria parlar del vell rellotger i de les seves reines, del sacrifici del peó per aconseguir avantatge i dels moviments salvatges sobre el taulell, de la follia de les peces i del seu plor i del seu tic-tac. I també podria parlar de la música que omple la ciutat, de la marxa dels que no es veien i d'aquell que no els va veure però que encara té la seva imatge gravada. I no seria fidel, ni en un sol moment, al ritme intens i variant, al batec vibrant i sonor que et colpeja en llegir aquests tres únics relats. Perquè hi ha lectures que t'agafen, t'apreten. Claven les seves urpes ben endins i no et deixen. Et prenen l'alè i alhora són un aire nou i llaminer. Arriben a fer un encanteri que et provoca una tal fascinació que t'atrapa per sempre més.

"El nom de Iàkhov Braun no us dirà res", ens ho diu en Pavel Chinsky. Qui coneix aquest escriptor ucraïnès d'origen jueu? Qui sap del seu assassinat en mans de l'estalinisme? Qui sap de la seva obra perseguida i silenciada? Ningú? No, ara ja no. En Iàkhov Braun encara no s'ha publicat en la seva llengua original, però sí en francès i en català. Un privilegi, un plaer. I en tancar el llibre, recordo les paraules de Chinsky "llegiu de seguida aquests relats: creieu-me, el nom de Iàkhov Braun és lluny de caure en l'oblit..."

Imatge Flickr (Gerard Girbes)