Relatos autobiográficos

Thomas Bernhard
RELATOS AUTOBIOGRÁFICOS
Ed. Anagrama

"Había existido durante años en medio de libros y escritos y entre mentes que no eran otra cosa que libros y escritos, en medio del olor enrarecido de una historia mohosa y desecada, continuamente como si yo fuera ya historia. Ahora existía en el presente, en medio de todos sus olores y grados de dureza. Había tomado esa decisión y hecho ese descubrimiento. Vivía; durante años había estado muerto. La mayoría de mis cualidades, de las ventajas absolutas de mi carácter, reaparecieron ya en mis primeros días en el sótano, después de haber estado sepultadas durante años y cubiertas por la repugnancia de los métodos de educación, se desarrollaron como por sí mismas en el nuevo entorno,..."
El sótano.

"La perfección no es posible en nada, por no hablar de lo escrito, y mucho menos en notas como éstas, que se componen de miles y miles de jirones de posibilidades de recuerdo. Aquí se comunican fragmentos, con los que, si el lector está dispuesto, se puede formar sin dificultad un todo. Nada más. Fragmentos de mi infancia y juventud, y nada más."
El aliento.

Em deixo arrossegar per una prosa densa, desconcertant. Entro en una recreació d'una vida, d'una veu, d'una expressió. I caic. Un intens monòleg m'envolta. Em submergeixo entre reflexions, opinions, records, repeticions, ironies. I obro els ulls, i veig com pot arribar a ser d'absurda l'existència, les ideologies, les institucions i la mort.

Em trobo en la frontera difusa del jo-biogràfic i del jo-narratiu. No he signat cap pacte. Ni m'ho creuré tot. Ni ens hem picat l'ullet. Ni vull saber on comença un i on acaba l'altre. Sé que difílment algú que escriu pot ser aliè a tot allò que l'envolta, que viu. En el mateix acte d'escriure sempre queda l'empremta personal. I que, en fer memòria, els records gravats poden reelaborar-se. No busco la seva veu històrica, fidel testimoni de la seva vida i de la seva època. Prefereixo el plaer que em provoca la seva veu literària, fruit de la fusió de la seva experiència i de la ficció.

Imatge Antonio Mas Morales, Tiempo de crecer.

La casa deserta

Apunta en el carrer la primavera
i fins a mi, donant la benvinguda,
m'arriben els perfums que s'expandeixen
d'aquests jardins gelosament reclosos.
Però el llindar que abans ens acollia
ha esdevingut hostil per a nosaltres.
Un mal vent ha passat, buidant la casa
de totes les presències estimades.
El finestral que en altre temps parlava
de la vida i l'amor que dins niaven,
com ull orbat, fredament ara mostra
el trist despullament d'aquella estança...
I la pols va vestint amb el silenci
de vidre opac, la claror de les cambres
on abans els infants i el pas dels somnis
et portaven escalf i companyia...
Ets orfe del jardí i de la palmera,
on els ocells, xisclant i amb fines fugues
et tornaven el món en despertar-te
amb un cel clar i una olor de rosada.
Altres ocells potser, altres celatges
cada matí et donen el bon dia
i fan el món suau, però l'absència
d'uns raigs perfets et porta la recança.
I ara per tu el teixit de tots els somnis
tindrà el color de la malenconia,
enyorós d'un jardí, d'aquella casa
ara sense ressons, desperta i trista...
He passat pel carrer... Nosaltres ara
estem ben sols, voltats de gent estranya.
Resta però l'esclat de la palmera,
penyora de records i d'esperances.

Rosa Leveroni. LA CASA DESERTA. Presència i record, 1952.

Cinc nits de febrer

Eduard Márquez
CINC NITS DE FEBRER
Ed. LaButxaca

"L'oblit l'ha deixat només amb les restes disperses d'un naufragi. Sense pistes per ajuntar-les i aconseguir un tot coherent.
Gestos. Silencis. Frases dites sense calcular l'efecte que poden tenir en qualsevol moment posterior. 'Segur que els ulls deixen senyals sobre la superfície de les coses'."

En un musical rerefons, les paraules s'endinsen en el paper. En les llambordes humides s'hi reflexa la tènue llum de la pèrdua. En les ombres es dibuixen les formes dels records. En els espais en blanc, els silencis juguen amb l'absència i esfilagarsen els contorns de la memòria. A fora fa fred, dins, també.

Absència, resignació, oblit. Una esquela obre una ferida. Dolor i culpa. Respostes buscades en el traç de la tinta sobre el paper, en les arestes de la veu enregistrada, en les imatges robades al temps, en els regals guardats en una caixa. Solitud i nit. Una sensació plaent d'estranyesa. Conservar, perviure, recordar.

"La pesantor somorta de febrer accentuant el llast de la tristesa.
El silenci dels morts."

Imatge Flickr (victius).

La literatura, la seva amant

Ilya Repin. Noia llegint, 1876.

Recordo el primer cop que vaig pronunciar el seu nom. Em ve a la memòria la llibreria Millà i les seves lleixes properes a la línia corba pel pes dels llibres. Els dos llibreters, pare i fill, trobant el llibre demanat, sense ni mirar, rere una pila de llibres en una prestatgeria del fons. Txékhov, L'oncle Vània i Stanislavski, durant unes setmanes, tot va girar al seu voltant. Descobria un escriptor, la seva obra i una nova manera de construir els personatges, ben diferent a la pedagogia a la que estava acostumada. A mida que les classes s'endinsaven en aquella escena X, anava omplint d'idees les columnes que m'havien d'ajudar a forjar el personatge: què diuen els altres de mi, què dic jo dels altres, què dic jo de mi. S'anava teixint l'escala que em permetria endinsar-me en el subtext, per arribar al límit de l'angoixa i la solitud per on es movia Sònya. Calia privatitzar els seus interessos, interioritzar els seus desitjos, tot això emmarcat en una Rússia on uns vivien pendents del passat i d'altres del futur, quedant el present buit. Vaig aprendre a llegir Txékhov, omplint les pàgines, de la 36 a la 39, d'anotacions, frases curtes, fletxes, cercles i subratllats que convergien i divergien del text als personatges i dels personatges al text.

Més tard, van seguir Les tres germanes i vaig descobrir els seus Contes. En tots ells, els fragments de les vides dels seus protagonistes, els detalls dels seus estats d'ànim, eren observats amb una mirada sensible que no jutjava.
L'obra de Txékhov registra les accions humanes tal i com són, fent-les parlar de la quotidianitat, a voltes misteriosa i irònica, a voltes cruel i buida. Sense manipular les passions, a mida que vas llegint, apareixen les grans preguntes, senzilles i profundes, capaces de sobtar i sorprendre, malgrat el pas del temps. La seva escriptura és plena de detalls precisos, breus, irònics i dolorosos. Emmiralla la necessitat de comunicar-se, el neguit de la solitud, la penombra del reflex d'idees i impressions, el fluir de la vida. En les seves obres bateguen els matisos ocults del retrat profund i vital del que ell veia, escoltava i sentia.

Natalia Ginzburg
ANTÓN CHÉJOV
Ed. Acantilado

"Ahora bien, si en los cuentos cómicos la risa nacía junto con un frío estremecimiento, en los cuentos más serios la emoción y el dolor nacían de una atmósfera inclemente y fría, que cortaba la respiración, como el aire cuando nieva. Y si el lector derramaba alguna que otra lágrima, el escritor tenía siempre los ojos secos. Además, los personajes de sus cuentos ofrecían sin cesar comentarios, juicios, observacions, opiniones. El escritor no ofrecía comentario alguno. No daba la razón a nadie ni se la quitaba. Así era Chéjov en sus primeros relatos y así fue en los últimos. Un escritor que nunca hacía comentarios."

De totes les biografies d'escriptors que he llegit, aquesta és la que més s'aproxima al que, com a lectora, busco en elles. Un retrat senzill, capaç de captivar i generar la inquietud per saber més i aproximar-te a l'obra de l'escriptor.
Natalia Ginzburg ens convida a descobrir la seva sensibilitat. Ens convida a llegir Txékhov.

"De sobte l'alegria va començar a agitar-li l'esperit i fins es va haver d'aturar un moment per poder-se refer. El passat -pensava- estava lligat amb el present per una ininterrompuda cadena d'esdeveniments que es derivaven l'un de l'altre. Li semblava que acabava de veure'n els dos extrems: tot just n'havia tocat l'un, que ja fregava l'altre."
L'estudiant, en el recull de CONTES. Ed. Quaderns Crema.

"ANDRÉI: El present és repugnant, però penso en l'avenir, em reconforto. Em sento lleuger com una ala. Neix el dia i a l'horitzó apunta el sol de la llibertat. M'imagino lliure, amb els meus fills. Ens hem desfet de la peresa, de l'alcohol, de l'oca amb cols, de la sesta havent dinat, de l'infame parasitisme..."
LES TRES GERMANES. Ed. Pòrtic.

"SONYA: Contéstame con sinceridad... como a una amiga... ¿Eres feliz?
YELENA: No."
EL TÍO VANIA. Ediciones MK.

De... Demasiados...

... libros.

"Estamos en peligro de sacrificar la calidad de la lectura a la cantidad, en peligro de leer demasiado y demasiado rápido como para estar en posición de juzgar lo que leemos.(...)
El mundo del siglo XX acarrea una enorme carga de conocimiento científico, histórico, literario y psicológico, demasiado grande para ser absorvido por cualquier individuo, y que se expande día a día con una rapidez demencial. La existencia de este gigantesco corpus de conociemiento moderno es la causa de que mentes curiosas se vean arrastradas por infinitas distracciones. En los tiempos de Wordsworth, con horizontes más cercanos y angostos, era mucho más fácil concentrarse; más fácil aprender a juzgar correctamente, a distinguir entre lo valioso y lo inútil. (...)
La cultura corre el peligro de ser enterrada bajo una avalancha de libros. La mente está más libre y más activa que nunca en el pasado; pero por una extraña paradoja la libertad sofoca, el dinamismo es paralizante."

Aldous Huxley. Retall de l'article: DEMASIADOS LIBROS, Hearst, 22 d'abril de 1932.

Il.lustració de David Della Venezia.

De... Si mi biblioteca...

... ardiera esta noche.

"Si a mi biblioteca la destruyeran las llamas... afortunadamente para mí, nunca ha sucedido. Pero me he mudado de casa con suficiente frecuencia y he tenido suficientes amigos que me han pedido libros prestados como para formarme una idea bastante aproximada de la naturaleza de la catástrofe. Ingresar en la coraza de una habitación apreciada y encontrarla vacía, excepto por una gruesa capa de ceniza que una vez fue la literatura favorita de uno: el solo pensarlo es tétrico. Pero felizmente los libros son reemplazables, al menos la clase de libros que llenan los anaqueles de mi biblioteca. Carezco del espíritu del coleccionista y nunca me han interesado las primeras ediciones y las anitigüedades. Sólo me preocupa el contenido del libro, no su forma, ni su fecha, ni el número en sus solapas. El fuego, los amigos y las mudanzas nunca podrán despojarlo a uno de nada que no pueda, como los hijos, camellos y mulas de Job, reemplazarse en su completa medida.(...)

(...) Shakespeare... Chaucer... Homero... Dante... Donne... Marvell... Wordsworth... Baudelaire... Rimbaud... Mallarmé... Yeats... Eliot (...)
(...) Proust y James Joyce... Dostoievski... Dickens... Balzac... Stendhal... Choderlos de Laclos... Benjamin Constant... Henry Fielding... Voltaire... Swift... Trollope... Flaubert... Wells... Joseph Conrad... D.H.Lawrence (...)
(...) Montaigne y Pascal... Bacon... Baltasar Gracián... Thomas Traherne... John Dryden... Addison... Voltaire... David Hume... Samuel Johnson... Coleridge... Charles Lamb... De Quincey... Macaulay... Emerson... Walter Bagehot... Sainte-Beuve... Matthew Arnold... John Ruskin... Schopenhauer... Heine... More y Babbitt... E.M.Forster... Virginia Woolf (...)
(...) Keats... Byron... Constant y Stendhal... Alfieri... Lorenzo da Ponte... Casanova... Goncourt... Scawen Blunt (...)

(...) '¿Qué es lo que nutre mi mente, preguntas tú, en estos tiempos difíciles?' Una de las respuestas a la pregunta de Arnold, curiosamente inoportuna, sigue siendo la misma desde que el hombre inventó el arte de la escritura: una colección de buenos libros."

Aldous Huxley. Retall de l'article: SI MI BIBLIOTECA ARDIERA ESTA NOCHE, novembre de 1947. El 12 de maig de 1961, es va incendiar la seva casa de Los Angeles, destruint la seva biblioteca, gran part del seu epistolari i manuscrits.

Imatge a Internet.

Els mots

D'aquesta riba de llum suau
revé dedins, la primavera
ales els mots, no em fan la pau
fins que el sortir troben drecera.

El cant més bell flueix del riu
i creix al sol d'albes. Espera.
O resta infant
sense trobar drecera.

Carme Morera. ELS MOTS. Díptic marí.

Imatge a Internet.

sss (XIX)...

Personalmente, no puedo vivir sin mi arte. Pero jamás he puesto ese arte por encima de toda otra cosa. Por el contrario, si él me es necesario, es porque no me separa de nadie y que me permite vivir, tal como soy, al nivel de todos. A mi ver, el arte no es una diversión solitaria. Es un medio de emocionar al mayor número de hombres ofreciéndoles una imagen privilegiada de dolores y alegrías comunes. Obliga, pues, al artista a no aislarse; muchas veces he elegido su destino más universal. Y aquellos que muchas veces han elegido su destino de artistas porque se sentían distintos, aprenden pronto que no podrán nutrir su arte ni su diferencia sino confesando su semejanza con todos.
El artista se forja en ese perpetuo ir y venir de sí mismo a los demás; equidistantes entre la belleza, sin la cual no puede vivir, y la comunidad, de la cual no puede desprenderse. Por eso los verdaderos artistas no desdeñan nada; se obligan a comprender en vez de juzgar, y sin han de tomar un partido en este mundo, este sólo puede ser el de una sociedad en la que según la gran frase de Nietzsche, no ha de reinar el juez sino el creador, sea trabajador o intelectual.

Albert Camus

... en el laberint, també hi ressonen els mots...