Homenatge a Joan Brossa

Quan la poesia visual pren cos i surt al carrer.

Caminant entre el Velòdrom d'Horta i el Parc del Laberint, l'espai urbà esdevé poema. Un caminal ens anuncia la làpida "Naixença, el camí, pauses i entonacions i final". Aixecant-se davant dels nostres ulls de vianants-lectors, El Poema Visual Transitable en Tres Temps. En ell, la paraula i la lletra han fugit del paper, i s'han fet corpòries, verticals i massisses.

Imatges de la fototeca.cat de l'Enciclopèdia Catalana (ref. 42529, 41898, 41897).

Inicia el recorregut, una gran lletra A, majúscula i de pal, encapçalant la nostra marxa. Creuem un espai on signes de puntuació i d'entonació jeuen a terra, blocs d'accidents i reflexions que marquen el ritme del nostre pas. En arribar a una altra lletra A, destruïda i degradada en l'espai i en el temps, sabem del final del camí. Un poema visual transitable que marca tres temps. Un poema corpori que ens parla en un espai real i urbà. Una creació del poeta que va buscar més enllà de les formes expressives establertes.

Sextina per a un poema visual transitable,

en tres parts, situat en un espai urbà,

a l'entorn del Velòdrom d'Horta.

Als arquitectes

Esteve Bonell i Quico Rius.

La primera de les lletres

té sis metres d'alçada i és de pedra

enmig de balancins, voltada d'arbres.

(Més endavant la podrem veure a trossos.)

Ve a ser com la primera part d'un llibre

on els signes no són res més que signes.

Sobre un parterre hi ha els signes

de puntuació. Entre les lletres

corre un camí vermell (el curs del llibre).

Per fi, entre els desmais hi ha els blocs de pedra

de la mateixa lletra feta a trossos.

El caminal és vorejat per arbres.

Aquest "text" rodejat d'arbres

i junt amb el parterre ple de signes

apunta el pas dels dies fins als trossos

de la segona A. Entre les lletres,

hi trobareu plantes, arbres, herba i pedra,

i, tot plegat, ho imagineu un llibre.

Vol ser, com la vida, un llibre,

que té comes i punts enmig dels arbres,

un naixement i un curs damunt la pedra

i un sol final, ben lluny de falsos signes,

perquè la vida aquí fuig de les lletres

si amb el teu seny ajuntes parts i trossos.

Moltes miques fan bons trossos.

Aquí el secret escapa de tot llibre

i en passejar pel mig de dues lletres

podeu mirar el camí o escoltar uns arbres.

Les coses i el paisatge són signes

per entornar el discurs de pedra a pedra.

L'última lletra de pedra

ens recorda el destí, caiguda a trossos

l'assolament de la vida; i els signes

d'entonació o de pausa -com al llibre-

són incidents dels discurs. (També els arbres

poden enraonar més que les lletres...)

Amb dues lletres, i pegant en pedra,

en camí d'arbres veus desfer-se trossos

de mots d'un llibre nat sota mals signes.

Joan Brossa.

Dins de la proposta de l'ablogcedari, on s'hi recullen tots els homenatges fets a Joan Brossa.

De les branques d'un arbre

... en el laberint, hi creix un arbre...
... bones festes...

La pasión

Jeanette Winterson

LA PASIÓN

Ed. Lumen

"Ansiaba sentir, pero no sabía qué. Aprendemos palabras como pasión y éxtasis, pero se quedan en la página. A veces intentamos darles la vuelta, averiguar qué hay al otro lado y todos podemos contar una anécdota sobre una mujer, un burdel, una noche de opio o una guerra. Le tenemos miedo. Tenemos miedo de la pasión y nos reímos del exceso de amor y de los que aman sin límite.

A pesar de todo, ansiamos sentir."

Un jove pagès vol ser lliure, es fa sodat i només mata pollastres. Una jove filla de barquer, s'enamora, dóna el cor, i més tard es casa amb un home ric i gros. El desig de Napoleó durà la guerra a Rússia. Un hivern de fred i neu caurà sobre les tropes i els pobles. Una deserció, una trobada i un llarg camí a peu. En la ciutat dels laberints d'aigua, un cor serà recuperat i un home morirà assassinat. Des de la finestra es veurà una barca, una dona pèl-roja i una nena petita.

Segurament hi ha un espai en blanc que espera la seva paraula. Allí, una darrera l'altra, dibuixaran ciutats sobre les aigües, laberints de pensaments i històries que omplen la solitud. Parlaran en silenci amb un bell so. Donaran llum a cada tipus d'obscuritat. Fugiran de classificacions i de gèneres per només emmirallar sentiments. I, a poc a poc, suaument, sortiran per ficar-se ben endins.

"Sigo escribiendo, y así tendré siempre algo que leer."

Una veu que no s'apaga

Enfilo el passeig amunt, allunyant-me del mar. Passes lentes i tranquil.les em duen fins el palau. Miro, escolto i llegeixo imatges i mots capturats Des del cos. Literatura, maternitat i mort es fan presents. I recordo paraules escrites, sonores i musicals que, en silenci, han entrat dins i s'han arrelat. Camino pel jardinet i entro en la sala de les cotxeres. Rostres i veus conegudes i desconegudes, van prenent lloc. Des del meu racó, les escolto.

Saba vella per a fulles noves. Una saba vella que flueix pel tronc, nodrint-lo. Una tradició literària acceptada per poder ser recreada, reinventada i donar lloc a una nova construcció. Noves fulles plenes de sentiments i paraules, personals i pròpies, omplen les pàgines blanques.
Fina Llorca introdueix les II Jornades Marçalianes, aquesta tarda de divendres, 12 de desembre de 2008. Recorda la importància de la tradició, en la llengua pròpia i en altres llengües, en l'obra de Maria-Mercè Marçal. Unes tradicions literàries, poètiques, populars i femenines, que flueixen pels camins de lectura que ens va deixar. El "poder de la paraula escrita" és estímul per noves passejades i immersions.
La tarda s'omple d'esbossos, de camins i de cruïlles, del seu diàleg personal amb les fonts literàries i la seva creació. Antoni Pladevall destria algunes empremtes dels clàssics grecollatins en la seva obra poètica. Lluïsa Julià introdueix diversos procediments del diàleg amb la tradició masculina, sobretot la catalana, que ella va assumir per restituir i crear noves formes de tradició femenina. Neus Aguado, entre versos, atmosferes i ritmes lorquians, desvetlla una escenografia d'afinitats i paral.lelismes. Mercè Otero remarca que des de la tradició popular i les vivències, Maria-Mercè Marçal reivindica i reconeix l'escriptura de dona, incorporant-la a una tradició femenina i pròpia. Un text de Mireia Calafell, que no pot assistir personalment a la taula rodona, desgrana com l'escriptora es fa present i pren cos en la seva lectura. Anna Montero destaca com, dins de cada poema, subjecte, objecte i paraula esdevenen identitat. Glòria Bordons s'atura en coincidències i complicitats de l'obra de Brossa i de Marçal, que van fer de la tradició forma i revolta poètica.
Tot i no poder assistir al segon dia de les Jornades, sé que de nou, la sala es va omplir de la seva passió literària i vital. Gràcies a les convidades i convidats que, des de la taula, van aprofundir en la seva obra, a l'organització de la Fundació maria-mercè Marçal, i, a la col.laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut Català de les Dones, el PEN Català i l'Ajuntament de Barcelona, divendres i dissabte, en unes cotxeres, es va obrir un espai a la paraula, la poesia i el record de Maria-Mercè Marçal.

Segueixo carrer gran amunt, apropant-me a la muntanya. Llums, gent i cotxes, ressonen entre versos i mots, cites i al.lusions. Tornaré a rellegir alguns dels poemes propis i traduïts, articles recollits i fragments subratllats, mentre escoltaré la seva poesia, fent present una veu que no s'apaga.

Niebla

Miguel de Unamuno.

NIEBLA.

Ed. Càtedra

"-¿Por dentro? ¿Por dentro de quién? ¿De ti? ¿De mí? Nosotros no tenemos dentro. Cuando no dirían que aquí no pasa nada es cuando pudiesen verse por dentro de sí mismos, de ellos, de los que leen. El alma de un personaje de drama, de novela o de nivola no tiene más interior que el que le da...

-Sí, su autor.

-No, el lector."

Una boira que difumina i desdibuixa. Un reflex que es perd en el mirall. Suposicions i aparences que es creuen en un miratge. Converses i pensaments a la recerca de la pròpia identitat.

Ombres formades de petites circumstàncies entrellaçades i finament lligades. La ficció i el somni tremolen en les paraules. Fràgils cristalls de gel que pengen i es mouen a la mínima oscil.lació del dubte. Creació que beu del diàleg que neix a fora i a dins, allunyant-se del monòleg, a la recerca de l'existència.

Boira o el joc de "la baula final de la cadena narrativa".

De... Digues que m'estimes...

... encara que sigui mentida.

"I, ara que acabo, m'adono que he estat fent trampa en aquest escrit que teniu a les mans. He intentat, a l'inici, de definir l'ofici d'escriure com un ofici qualsevol i no ho he aconseguit. L'he estat sublimant. Però, per què no fer-ho, quan el món et continua deixant perplexa i te'n sents separada? Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu, revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s'acaba la nostra feina."

Montserrat Roig. Retall de: DIGUES QUE M'ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA.

El hospital de la transfiguración

Stanislaw Lem

EL HOSPITAL DE LA TRANSFIGURACIÓN

Ed. Impedimenta

"Todo cuanto les rodeaba se iba filtrando en su interior, y más cuando dejaba de mirar fijamente los objetos y permitía que estos le observaran. Sentía que sobre las experiencias de los últimos días se iba formando poco a poco una nueva estructura geológica de recuerdos que iba solidificándose de modo gradual. Una estructura cuya base se hallaba expuesta a la erosión de los sueños, y cuya cumbre era fluida y movediza, abandonada a las influencias del mundo exterior."

Un jove metge arriba a un sanatori aïllat. Pacients, col.legues, personal sanitari, habitants del bosc, omplen les seves reflexions. Pensaments amb reflexos d'humanitat. Referències del món exterior i del món interior. Les observacions entrellaçades van teixint una corda fluixa. Sobre seu, el funambulista camina a mida que el vertigen ho va distorsionant tot, transfigurant i buidant, lentament, el seu pas.

El temps ve marcat per belles i senzilles descripcions. Colors i textures marquen els canvis. Però, els sotracs durs i cruels degraden la visió. La condició humana dóna un compàs sobtat que s'accelera. I tot, comença a trontollar. I la frontera marcada pels murs del sanatori, cau davant la brutalitat.

sss (XI)...

... en el laberint, també s'hi guarden imatges...

('The Three Wise Books', de Jonathan Wolstenholme.)

La ola

No recordo el primer cop que vaig veure el mar. Aquelles sensacions deuen estar perdudes en l'oblit. Allò que vaig sentir i que vaig fer en veure per primera vegada aquell immens camp d'aigua, aquella munió de blaus amb tonalitats verdes i grises que fugen més enllà buscant el cel, tot allò, potser omple aquella part de la memòria que queda soterrada, desdibuixada i difuminada pel temps. L'emoció de l'arribada de l'ona a la platja, el seu joc de flux i reflux amb la sorra, la fredor humida de l'aigua i la calidesa del raig de sol sobre la pell, ho he oblidat. I no sé si aquell dia anava acompanyat d'una mar plana o arrissada, si era estiu en plena temporada, si les veus de la gent es barrejaven amb les onades, si els pares miraven encuriosits la meva reacció, si... Amb els anys, imatges posteriors fragmentades han quedat ancorades. Engrunes de mar i platja, d'ones i roques, d'olor a sal i fi aerosol, de mirades perdudes en l'horitzó i pensaments submergits en les profunditats, han anat modelant la superfície del record, com ho fan les gotes constants damunt la roca. Però aquella primera gota, aquella que encara no deixa petjada, que no treballa la forma ni el contorn quan cau i esclata, aquella... s'ha perdut.

Suzy Lee

LA OLA

Ed. Barbara Fiore

Només amb blau i gris recuperem una primera trobada. Un traç senzill, aigualit, ens dibuixa les sensacions d'una nena petita a la platja i el seu joc amb l'ona que ve i marxa, que creix i es trenca, en una sorra humida amb conquilles amagades. La barreja d'emocions i reaccions omplen aquestes imatges a doble pàgina. Unes il.lustracions que arrenquen un dolç somriure del rostre i una tendra mirada a la recerca del nostre propi record. Un silenci que sacseja la nostra vella i callada memòria, i pàgina a pàgina ressona dins nostre, com la remor de les onades.

Eloqüències o percepcions que esdevenen imatges

... Hi ha moltes maneres de mirar les coses, la gent, l'entorn. De manera natural, la projecció del que es veu passa pel filtratge del cervell, però... ¿i si ens imposen com hem de mirar, col.locant-nos un sedàs que filtra què pot passar i què no? ¿I si som nosaltres els que ens autoimposem aquesta mirada sedassada, negant-nos a mirar les coses tal i com són, refugiant-nos rere el filtratge que ens eviti problemes i mals de consciència...?

Toni Prat
ELOQÜÈNCIES.
Ed. Tabelaria.

Damunt del paper la tradició discursiva es fon i les paraules es desdibuixen fins desaparèixer. Les imatges i els objectes omplen la blanca nuesa, materialitzant-se i trencant un silenci que va més enllà de llums, colors i formes. La intuició i la creativitat, immerses en la realitat quotidiana i les reflexions crítiques i, sovint iròniques, estableixen un espai on una forma d'expressió enceta un diàleg obert amb el lector. Més enllà de canvis de significació dins d'un context, de manipulacions materials, apareix un llenguatge basat en la imatge que pren el cos de poesia visual, que, com deia Joan Brossa, "no és un dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació".

En Toni Prat inicia una conversa que vol dur a la reflexió i al compromís. L'eloqüència del seu missatge pertany a la imatge. Una imatge on els objectes quotidians troben un nou context, s'intercanvien, es combinen i es modifiquen, per visualitzar una percepció, per fixar allò que es vol transmentre, generant un missatge que convida al diàleg amb el lector que s'atura a mirar, en un entorn que oscil.la entre la simplicitat del material i la complexitat de les idees o entre el concepte senzill i els objectes diversos.

... ¿Podem dir que mai ens hem refugiat en l'alteritat, per mostrar-nos davant dels altres, d'una determinada manera, col.locant teixits que cobreixen el que som i com som? ¿Podem dir que no hem buscat aquells, davant dels quals poguem deixar caure aquesta roba als peus, mostrant la nuesa de la nostra personalitat, la nostra essència, la nostra identitat...?

La poesia visual i els poemes objectes són una síntesi on el llenguatge explora noves formes d'expressió, buscant aquella sacsejada més enllà de la paraula, que mira dins i fora de la literatura i troba en els objectes quotidians noves formes de comunicar i d'encetar un diàleg... ¿Per què no poder creure que les percepcions poden esdevenir imatges, en una recerca material capaç de contrastar la realitat amb l'aprofundiment d'una idea, un pensament, una reflexió, un concepte o un sentiment?


... Ens podem trobar lligats amb cadenes de baules obertes que continuen tancades al nostre voltant, subjectades tossudament per un candau, al que obliguem a continuar fent una funció que resulta inútil. Potser per por, potser per covardia, ens pot resultar més fàcil continuar lligats, queixar-nos sense alçar la veu i seguir les directrius establertes, que veure'ns lliures i haver de fer les primeres passes per nosaltres mateixos...



Dono les gràcies, a Tinta Xinesa per donar-me a conèixer per primera vegada l'obra de l'autor, i al mateix Toni Prat per creure en el diàleg des de poemes visuals i des de poemes objecte.

El proper divendres 28 es presenta, en la llibreria Catalonia de Barcelona, el llibre Eloqüències de Toni Prat, d'on s'han tret els tres poemes que il.lustren aquest escrit.

La Fada de les Engrunes

Charles Nodier

LA FADA DE LES ENGRUNES

Ed. 1984.

Hi ha un temps on sentiments i emocions van de la mà dels contes. Abans d'anar a dormir, a mitja tarda o entre forquilla i forquilla, una veu es passeja per paraules escrites, descriu belles il.lustracions i desvetlla nous móns davant els ulls innocents. I mentre el so pren forma, les il.lusions deixen els somnis i la fantasia es perd en l'horitzó de la ment, el món real es desdibuixa en el món de la imaginació... Hi ha un temps, sempre hi ha un temps pels contes...

En el pròleg escrit per aquells lectors que llegeixen pròlegs, en Charles Nodier parla de l'encant de les històries fantàstiques. Les autèntiques, les que deixen una petjada en el cor. Aquelles que només demanen que es cregui en elles perquè altres també hi creguin. En un món ple de descreences, ell troba el seu narrador. La veu dels contes fantàstics: el boig o el llunàtic. Aquell qui malgrat el rebuig d'uns i la tria d'altres, creurà i desvetllarà la història extraordinària i insòlita a aquells lectors, que després de llegir el pròleg, continuaran llegint.

"Instint funest que va obrir a Eva les portes de la mort, a Pandora la capsa on havien de dormir totes les misèries de la humanitat i a no sé quina noble mestressa, de qui he oblidat el nom, la cambra sangonosa de Barba Blava! Tot el que no sé, si estigués interessat a saber-ho, la Fada de les Engrunes, que ho sap, m'ho hauria dit. És per això que els meus interrogatoris l'entristeixen, no tant perquè té por d'albirar-hi una lleugera desconfiança ofensiva, com per la decepció que li confirma la idea, que s'està començant a fer, que sóc curt d'enteniment.

I d'ençà d'aleshores, vaig deixar gairebé de fer preguntes. Em vaig agafar la vida tal com era."

En Michel s'atura i explica la seva Ilíada, com ell mateix l'anomena. Parla de sentiments i emocions, d'aventures i situacions, d'amor i de promeses. Descriu la bellesa de la princesa Belkis i la saviesa de la Fada de les Engrunes. Evoca la seva història. Calla la seva Odissea per continuar la recerca de la mandràgora que canta. Aquella, la única que s'obrirà i mostrarà el seu cant en les darreres llums del dia de Sant Miquel, per complir així amb el destí.

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.

La tinta m'empastifa els dits, les venes...

-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure

la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,

la tempesta en la sang sinó en la sang,

l'arbre i el vent sinó en el vent de l'arbre?

¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,

morint-me?

La resta són paraules...

Res no sabré ja escriure de millor.

Massa a prop de la vida visc.

Els mots se'm moren a dins

i jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre. COMIAT. Atzuzac. Poemes de l'alquimista.

Quadern d'Aram

Maria Àngels Anglada

QUADERN D'ARAM

Edicions 62

"Sí, més aviat se'n pot dir un roserar, perquè n'hi ha de moltes menes, roses vermelles, roses de te, també petites roses blanques en els rosers enfiladissos. M'agrada regar els rosers, esporgar-los, fer alguns rams per a les icones, olorar les flors. L'Aram, doncs, m'ha donat, com aquell qui diu, la seva benedicció, perquè diu que un fill no pot estar gelós de les roses."

Una promesa que esdevé salvació, pèrdua i fugida. Un camí de no retorn. Un viatge de l'alegria a la tristesa, de la seguretat a la por, de nous començaments a nous futurs. La lletra d'un nen que es fa home en un quadern de records, mentre una veu no oblida uns poemes.

Escapar de la mort duent arrelats al cor, la familia i la pàtria. Fugir de la persecució, desconeixent que durà el demà. Saber que res tornarà a ser com era i que allò perdut no es trobarà. Lluitar per sobreviure en un temps escapçat brutalment. Escriure per no oblidar.

La llegenda del sant bevedor

Joseph Roth

LA LLEGENDA DEL SANT BEVEDOR

Ed. Viena

"I com que davant del seu seient hi havia un mirall, no va poder fer altra cosa que contemplar-se la cara, i va sentir com si en aquell moment fes de nou coneixença de si mateix. De fet, es va esverar. I va adonar-se per què en aquells últims anys havia tingut tanta por dels miralls. Perquè no era bo veure amb els propis ulls la pròpia degradació. I mentre no et veies obligat a veure't la cara, gairebé era com si no en tinguessis o com si tinguessis la d'abans, la de l'època anterior a la degradació. Però ara, com hem dit, s'esverà, sobretot en comparar la seva fesomia amb la d'un dels homes rics que seia a prop seu."

Un capvespre, en un pont, es creuen un senyor i un captaire. Una paraula d'honor donada, un deute a santa Tereseta i el pes dels diners a la butxaca. París: bistrots, copes, noies, coneguts i companys. Atzar que omple de nou la mà buida, en espera del proper diumenge.

Una ciutat d'humanitat i de misèria. Una societat desigual on encara hi ha qui té bones intencions. L'home de paraula es mou entre complir la seva missió i cedir a tot allò que s'hi interposa.

Inner Silence

... en el laberint, un violí...

Xarxes de jocs i combinacions de paraules

Escrivint es pot omplir un buit, buscar un sentit, parlar de l'existència de l'ésser humà i del món, abandonar-se en la fugida i en la recerca, entre paraules, sentiments i històries. L'escriptor té en la seva mà, la creació i la destrucció. Pot tornar a llegir allò escrit i reescriure allò llegit, per donar cos a una idea, una imatge, una obsessió. Quan escriu, pot dir el que ell pensa o el que pensen els altres, buscar en la seva consciència o amagar la seva personalitat, jugar amb totes les paraules o no aturar-se fins trobar aquell únic mot capaç d'omplir tot l'espai. Ens desvetlla intimitats pròpies o manllevades, compartint-les i transformant-les, construint intricats recorreguts d'emocions que es pleguen i es repleguen, en un moviment de canvi constant o en una immobilitat de consistència pètria. I tot i les reescriptures i les relectures, davant seu apareix, amb orgull i sorpresa, un diàleg enmig d'irrealitats indefinides i veritats desorientades. Un diàleg que va més enllà de l'escriptura. Una força que pot arribar a desvetllar un plaer capaç de captar i agafar l'atenció lectora d'aquells que busquen el que és important: tot allò que queda.

Italo Calvino era conscient de la importància de qui llegeix. Com a escriptor va jugar i combinar paraules, teixint una xarxa que integrés als lectors. Una xarxa de retícula consistent, on a cada nus, a cada cruïlla, es perd la linealitat narrativa i s'ofereix una lectura activa. Mots col.locats amb cura per aixecar un relat que surt d'ell mateix, sense perdre la seva pròpia naturalesa. Emmirallant tècniques i eines estilístiques, el seu estil personal forja un espai on ficció i realitat limiten i es difuminen. Oferint una lectura que fluctua en la reflexió que la literatura fa sobre sí mateixa i que permet veure a través seu la realitat. La creació literària es desvetlla i qui ho llegeix s'endinsa en una ficció capaç d'observar-se per dins i estar, alhora, en ambdos costats del mirall. En el seu reflex, l'escriptor es desdibuixa en el lector, enmig d'un laberint de tinta, on diferenciar el que és veritat del que no ho és, està en les nostres mans. Amb Calvino, la lletra impresa es transforma i es redefineix, mostrant una altra visió.

"Com m'ho faig per explicar-me ara que he perdut la paraula, les paraules, potser fins i tot la memòria, com m'ho faig per recordar què era allà fora, i quan ho recordi, com m'ho faig per trobar les paraules per dir-ho; i les paraules, com m'ho faig per pronunciar-les, tots estem intentant fer comprendre alguna cosa als altres amb gestos, amb ganyotes, tots com simis. Sort que hi ha aquestes cartes, damunt la taula, una baralla de tarots, els més corrents..."

Italo Calvino. LA TAVERNA DELS DESTINS ENCREUATS, en El castell dels destins encreuats, Ed. Columna.

"Cierto que también este girar en torno al libro, leerlo alrededor antes de leerlo por dentro, forma parte del placer del libro nuevo, como todos los placeres preliminares, tiene una duración óptima si se quiere que sirva para empujar hacia el placer más consciente de la consumación del acto, esto es, de la lectura del libro."

Italo Calvino. SI UNA NOCHE DE INVIERNO UN PASAJERO. Ed.Siruela.

"Ocurre con las ciudades como en los sueños; todo lo imaginable puede ser soñado, pero hasta el sueño más inesperado es un acertijo que esconde un deseo, o bien su inversa, un temor. Las ciudades, como los sueños, estan construidas de deseos y temores, aunque el hilo de su discurrir sea secreto, sus normas absurdas, sus perspectivas engañosas, y cada cosa esconda otra."

Italo Calvino. LAS CIUDADES INVISIBLES. Ed. Siruela.

"Mi fe en el futuro de la literatura consiste en saber que hay cosa que sólo la literatura, con sus medios específicos, puede dar."

Italo Calvino. SEIS PROPUESTAS PARA EL PRÓXIMO MILENIO. Ed. Siruela.

De... El pozo...

... sin fondo.

"Había unas cuantas de aquellas estanterías giratorias repartidas por toda la biblioteca. Sobre una de ellas se hallaban las dos tazas de café, mientras sobre otra descansaba un gran libro abierto. Era el tratado de Budge sobre jeroglíficos egipcios, adornado con láminas a todo color de dioses y pájaros extraños. Incluso mientras pasaba precipitadamente por allí, fue consciente de que algo extraño residía en el hecho de que precisamente aquélla y no cualquiera otra obra de ciencia militar se encontrase abierta en aquel lugar y en aquel preciso instante. Tuvo consciencia incluso del hueco que había dejado el libro en la estantería impecablemente alineada al ser tomado de su sitio, el cual parecía estar mirándole boquiabierto en actitud amenazadora, como si fuese la mella en la dentadura de algún rostro siniestro."

G.K. Chesterton. Retall del conte: EL POZO SIN FONDO.

Les afinitats electives

J.W. Goethe

LES AFINITATS ELECTIVES

Ed. Proa

"Hi ha poques persones que sàpiguen ocupar-se d'allò que acaba de passar. O bé el present ens reté amb força, o bé ens perdem en el passat i intentem, de qualsevol manera possible, d'evocar i de recuperar allò completament perdut."

Una substància AB es relaciona amb una altra substància CD. Entre els quatre principis, A, B, C i D, existeix una doble descomposició i recombinació: es disgreguen i s'associen seguint fortes atraccions que comporten la formació de noves unions, la d'A amb C i la de B amb D (del diagrama figuratiu d'Olof Bergman, del tractat De attractionibus electivis, 1775).

Les tendencies d'unió dels elements químics esdevenen el fonament d'un joc de sentiments. Les afinitats que apropen i alhora allunyen, són la base d'un teixit de passions. Les noves proximitats van més enllà de raonaments i duen al conflicte. Les complicitats són reals, preferents i selectives.

Lleis d'atracció química per explicar comportaments humans. Sentiments que entren en conflicte amb la moral. Relacions que esdevenen tràgiques en constatar la fatalitat de la lluita entre el voler i el poder.

Laberint. Els carrers humits són pols

Laberint. Els carrers humits són pols

de la meva música, matí obert a la llum.

Pèrdua. Per enmig de les cases

petites de fusta i maons se senten els

crits dels barquers del Wang-Su.

A l'altra banda de la riba barcasses

construeixen un petit món que sura, una

planúria enigmàtica i expectant

més enllà de les hores plenes

de l'occident. Xangai, el sol es detura

al seu entorn i encén els cristalls

de les teves angoixes. Melodies trencades

d'aquells que em miren i somriuen

en silenci. Laberint.

Antoni Perarnau. IV. LABERINT. ELS CARRERS HUMITS SÓN POLS. La Ciutat i el retorn.

Los espectros

Leonid Andréyev

LOS ESPECTROS

Ed. Acantilado

"La acristalaban multitud de pequeños vidrios de colores y su función era puramente estética. Mirada desde fuera, era grata a la vista, pero causaba una impresión turbadora y extraña desde dentro. Siempre que la enfermera subía al piso alto, permanecía largo rato en aquel aposento, contemplando, a través de la vidriera policroma, el paisaje conocidísimo y, sin embargo, extraordinario, que se veía desde allí. El cielo, el muro, el camino, la pradera y el bosque, mirados a través de los vidrios rojos, amarillos, azules y verdes, cambiaban de un modo fantástico. El efecto, mirando a través del conjunto de los cristales, era el de una gama; pero si se miraba por un solo cristal, se experimentaba una emoción que variaba según el color."

Lloc de trobada de pors, fòbies i histèries. Cruïlla de somnis perduts, il.lusions amagades i tristeses negades. Ombres de bogeria es projecten en les blanques parets. Paranys de vida i fugides de nit.

Breu narració del contrast. Imatges irracionals del llindar. Seqüències estranyes brollen del caos de la ment. Punts de fragilitat on tot es trenca i queda al descobert el profund esvoranc.

sss (X)...

Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel.la. I Txèkhov: s'ha d'intentar l'impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel.la és difícil. L'estructura, els personatges, l'escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t'obliga a vèncer dificultats. Hi ha novel.les que se t'imposen. D'altres les has d'anar traient d'un pou sense fons. Una novel.la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d'un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, l'extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d'una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d'estruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s'aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col.loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d'escriure radica en encertar el mitjà d'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d'altres triguen molt, d'altres no el troben mai.

Mercè Rodoreda.

... en el laberint, també hi ressonen els mots...

... en el laberint, també poden escoltar-se les veus...

El silenci dels arbres

Eduard Márquez

EL SILENCI DELS ARBRES

Ed. 62- Butxaca

"-Recordes allò dels arbres que un cop et va dir la teva mare?

L'Andreas Hymer, emocionat, no contesta.

L'Amela Jensen insisteix.

-Recordes allò dels pollancres del jardí que em vas explicar una vegada? No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres. Avui més que mai."

I la història continua sense paraules. El so d'un violí esdevé paisatge i veu que es retroba amb el somni. La por i l'angoixa ballen amb el silenci i es desdibuixen entre els arbres.


Vides, records, pensaments i somnis entrellaçats omplen una ciutat, sota l'amenaça de les bombes i dels franctiradors. Vides sense respostes en un museu buit, omplen de veus el dia a dia que es retroba en unes cartes i en un esguard. Música que vol omplir-se de l'ànima dels llocs, donant llum a un passat, color a un present i profunditat a un futur.

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

Fa dies, vaig rebre un regal... Sigui per sort, atzar, fils invisibles o baules enllaçades, va arribar a les meves mans aquest CD, on Núria Candela diu Maria-Mercè Marçal amb música de Concepció Ramió. Després d'escoltar, un i un altre cop Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, vaig recordar unes paraules de Joan Brossa i de Biel Mesquida. En Brossa deia que quan llegim i repetim interiorment la lletra muda, donem el so i el sentit veritable al poema. I tot i que ell creia que la veu humana no era ni mesura ni base de la literatura, li agradava escoltar la veu dels deïdors de poesia: aquells que diuen i no reciten, perquè dir és una implicació total. En Mesquida, fa uns anys, va parlar de les veus del silenci: aquelles veus dels poemes que amb la dicció l'escenificaven i configuraven al seu voltant un silenci musical. Una mena de composició capaç de fondre música i coneixement i endinsar l'escoltador, amb tots els seus sentits, a una mena de dansa.

Hi vaig pensar mentre escoltava com Núria Candela donava veu al silenci dels versos de Maria-Mercè Marçal. Una dona diu la poesia d'una altra dona. Una veu que interioritza la musicalitat, transmet les emocions, i ens envolta amb la vida i la llum de la dansa de les notes verbals de la paraula. Una paraula que s'eleva calladament de l'harmonia de la lletra, i que està per sobre d'una música que lliga i acompanya la selecció de poemes, realitzada des de la intuïció i la descoberta, seguint un ordre que entrellaça la veu i el vers. El so t'agafa i t'endinsa en una tria on la llum, la sensualitat i l'expressivitat del poema marquen el compàs d'un ball amb el color, la profunditat i el volum musical d'una flauta, un clarinet i un violoncel. Instruments respectuosos amb la veu que remarca la força, el ritme i el sentiment de la paraula poètica.

En Roland Barthes comparava la paraula poètica a la caixa de Pandora, on tot d'elements inesperats projecten les potencialitats del llenguatge. En Maria-Mercè Marçal, aquesta capsa es plena d'aquestes projeccions i de l'art poètic, com també és plena de totes les seves vivències, des de l'experiència, la sensibilitat, el treball, la intel.ligència i el compromís. En la seva recerca per la paraula, el ritme i la mètrica, partint d'aquells recursos que donaven la millor forma al que volia expressar, els seus poemes tenen una significació profunda que flueix i creix per clarobscurs que reflexen la seva identitat de dona. Una identitat que s'emmiralla, però que també juga amb la màscara, que es mou entre la llum i la foscor de les cares de la lluna, que es fa i es desfà com una estàtua de sal cada cop que camina, cau, s'aixeca i torna a caminar, que beu la sang de la vida i la mort, de la plenitud i la solitud, mentre emmudeix els crits i xiscla els silencis d'un exili exterior i interior que, conscient i rebel, dóna veu a les emocions, els sentiments, les pors i els pensaments. Una veu de dona que estima i és estimada, que accepta el repte de la seva condició i del seu ofici, que mira de cara a la tradició i, lluny de quedar-s'hi tancada, fa de la seva vida una recerca, un aprenentatge, un mestratge, un donatge, que dóna força, textura i forma a una paraula poètica que sedueix i captiva.

"Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancat, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l'impuls que m'allibera d'aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d'ombres i de màscares que els mots re-presenten, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva."

Maria-Mercè Marçal, en el Festival Algwe-París, 1990, text traduït per Mercè Ibarz, dins de Maria-Mercè Marçal, SOTA EL SIGNE DEL DRAC. PROSES 1985- 1997. Ed. Proa.

Vull donar les gràcies a l'Isabel i a la Concepció, no només pel regal i totes les seves respostes, sinó per la dedicació i la tasca realitzada en aquest projecte que va veure la llum els dies 7 i 12 de març de 1999, al teatre de l'Aurora d'Igualada. Aquest any, en el 10è aniversari de la mort de Maria-Mercè Marçal, aquell muntatge pren forma de CD. Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, es presentarà el 10 d'octubre a la Biblioteca Central d'Igualada i el 17 d'octubre a la Casa Taulé a Sabadell. La resta de presentacions i representacions podran seguir-se a través de Llegim...? Llibreria.

La isla

Giani Stuparich

LA ISLA

Ed. Minúscula

"... El hijo vio empequeñecerse la isla, desvanecerse en el horizonte bajo el inmenso resplandor del mar. Fue aquel el primer momento en el que tuvo la conciencia precisa y simple de lo que perdía al perder a su padre."

Un pare i un fill es retroben. Un darrer viatge. Una illa on un s'afronta a la paraula deixar i l'altre a la paraula perdre. Una illa de llums i ombres, passat i present, vida i mort. Vides que com illes són envoltades de mar, per sobre tenen l'aire i el cel, i es troben enmig d'un temps.

La veu podria sortir, alta i clara, i explicar la realitat. Aquella que s'amaga sota la tela de petites mentides que no volen causar dolor ni desvetllar tristeses. La veu podria dir les coses pel seu nom. No ho fa. Un nus no la deixa. La mort allarga la mà i la mirada es perd davant una terra emergent.

La ciutat cansada

Pere Calders.

LA CIUTAT CANSADA

Edicions 62.

"La Marta riu. La seva és una rialla que es desplega i flota com una serpentina, encomanant-se als demés. La recull una nena que la passa a un vell el qual, sense tenir-ne esment la fa volar fins els llavis d'una dona que està alletant el seu fill. L'infant respon a través de l'instint i la mare, exultant, crida al seu espòs.

-Mira- li diu-. El nen ha somrigut!

-T'ho sembla- respon el pare procurant dissimular l'interés. Però no: aquella vegada és de veres i la rialla omple llavors la boca de l'home que la rep i la transmet alegrement. La serpentina recorre tota la caravana, vaiverejant, i de cop se la troba en Flèndit en el seu rostre, que es distingeix plàcidament.

'I ara de què rius, si es pot saber?', es pregunta el noi, temerós de tornar-se beneit. Però lligat per una màgica disciplina, procura allargar fins el senyor Orbeu la invisible cinta de colors.

El senyor Orbeu sent la impalpable nosa a la cara i presta resistència. Està decidit a no expressar sentiments perquè sí i s'aguanta amb fermesa, procura no respirar. L'esforç el congestiona, però guanya ell i el volàtil contacte es resol en un accés de tos.

Així mor la fresca, la quasi infantil rialla de la Marta."

Novel.la inacabada i abandonada. Després d'anys de treball, un desencant, un desànim, aturen un projecte. Entre el llegat de papers i manuscrits, La ciutat cansada.

No es poden negar els tocs calderians. La mirada irònica a l'absurd de situacions que oscil.len entre la veritat i l'aparença. Com allò que es fa i allò que es diu no sempre van de la mà. Malentès, indiferència, interès, inseguretat, imposició, adaptació i el deixar-se endur, caminen un al costat de l'altre. El progressiu buidatge d'una ciutat dóna una visió desencisada de la condició humana.

Una narració sense el polit i el sedàs de l'autor. Ell mateix va deixar aquesta ciutat, potser cansat, potser desil.lusionat.
Em pregunto si l'autor hauria volgut veure publicat aquest abandó.

La mano de la buena fortuna

Goran Petrovic

LA MANO DE LA BUENA FORTUNA

Ed. SextoPiso

"Había libros que contenían sólo el pasado, un pasado tan remoto que las formas existían sólo gracias a los espectros. Libros por los que resonaba el murmullo humano, la música y la risa, pero donde al acercarse uno encontraba solamente un eco secular. O libros que visitaban sólo los inducidos en un intento de reconstruir de los vestigios el aspecto de una construcción, o extraer de un olvido más pesado que la pesadez más grande, un pensamiento valioso. Y también existía la realidad que se parecía a esos libros, sólo que a diferencia de ellos, ésta no se podía cerrar ni dejar de lado."

Quan llegir es torna la manera de viatjar pel món sense sortir d'una habitació. Quan la lectura esdevé total, compartida i simultània, els lectors poden arribar a trobar-se. Quan el llibre passa a ser un espai per habitar, la narració es torna perfectament perceptible.

Un jove corrector rep un encàrrec: modificar Mi legado. Comença la seva feina i descobreix en el llibre que no està sol. Hi ha lectors capaços d'explorar aquells indrets que formen part de la narració no explicada, no descrita. Tots ells són els habitants del llibre, un lloc físic de trobades i relacions. L'escriptor va crear aquest espai per a la seva estimada de dits bruts de llapis de colors. Ell el va escriure per a poder viure i fugir d'una realitat adversa i va esdevenir un llegat per uns pocs.

Una lectura descriptiva, humana i màgica, que parla de l'amor en el llibre i pel llibre.

Ariadna al laberint grotesc

Deia Espriu que la vida era un laberint grotesc. Al final, hi havia la mort, el no-res. Com molts autors contemporanis seus, tenia una visió pessimista de la vida, però la seva mirada valorava la vida terrenal com aquella que calia viure perquè era la única.

El gran titellaire movia els fils dels seus personatges, entre el quotidià i la mitologia clàssica, en el gran escenari del teatre del món. Entre el lirisme dels records d'infantesa i la sòrdida realitat, parlava del comportament humà, les convencions socials, la llengua, el país i la mort. Un llenguatge expressiu i ric, culte i popular, ple de paraules que conformaven el camí de silencis d'una recerca personal.

Salvador Espriu

ARIADNA AL LABERINT GROTESC

MOLC. Edicions 62 i "la Caixa".

En trenta-dues narracions sintètiques apareix l'univers espriuà. Un ball de personatges al so de monòlegs interiors i diàlegs amb espurnes de satírica realitat. Veus i titelles grotesques que omplen un laberint sense perill, on s'insinuen nous caminals. El ritme de lectura s'adapta a l'ànim del lector, coneixedor del fil que marca el punt de partida i que obre l'encís de cada encreuament.

"Perquè el vell ha après que 'tornaran a néixer molts mots que ja han caigut, i cauran d'altres que ara són en honor'. Perquè ha comprès, des de les seves íntimes i perilloses contradiccions, que 'el llenguatge futur de l'art és sempre un llenguatge inconegut'."

L'HOME JOVE I EL VELL,

pròleg de Salvador Espriu a l'edició de l'Ariadna al laberint grotesc del 1975.

... Avui fa un any que des del laberint, el vent és ple de mots. Paraules que, com bombolles de sabó, s'alcen i pugen amunt. De colors irisats, juguen amb l'aire, suren sobre caps i teulades i rodolen i ballen. Plenes de sensacions i sentiments, giravolten suggerents en un temps dilatat, en un espai il.limitat, i esperen. Suspeses en l'aire, arreplegades en una grotesca corrua, escolten les veus i els comentaris, les paraules escrites i xiuxiuejades per tots aquells i aquelles, que han passejat deixant la seva petjada en aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, PREGUNTES A L'AIRE.

Tres veus de La dona de Lot

LA DONA DE LOT.

La dona de Lot, que anava darrere, es

tombà i es convertí en columna de sal.

Llibre del Gènesi.

I l'home just seguí l'emissari de Déu,
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.
Una veu de frisança, mentre deia a la dona:
No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,
la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...
Els finestrals deserts de la casa alterosa
on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.

Un esguard!- I, aglevats per un dolor mortal,
els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.
El cos esdevenia de cop sal transparent
i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el plany?
És res de massa fútil per fer-ne cabòria?
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà
la qui donà la vida només per un esguard.

Anna Akhmàtova. LA DONA DE LOT, 1922-1924. Rèquiem i altres poemes.

LA DONA DE LOT.

I

L'home just va seguir l'emissari de Déu,

gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

L'ull terrible del Sense Nom
sotja cec el silenci de la ciutat damnada.
Sense fites ni fons, la culpa és un mirall
voraç xuclant l'oblit intens de la pupil.la.
L'àngel escriu un sol camí. Per la muntanya
negra brilla un sol traç. La vall verdeja en va.
Un glavi lluminós sega l'arrel més viva.
La sang, sense demà, roda en un cercle clos.
L'ull sinistre del gegant
escup l'incendi, sal de llàgrima aturada.
I una mar morta colga l'urc del cos sense llengua.

L'home just sent la Veu que el crida pel seu nom.

Tria, amorosit, encimbellat de cop
damunt l'espatlla de l'Altíssim,
la còrnia divina frec a frec dels seus ulls,
veu la nova ciutat, enllà d'enllà,
cingla carrers i places, segella pacte i llei.
S'esgoten el desert i la set i el silenci.

II

Endins d'endins, clavada a terra,
cega com la llavor, creix una veu
i es fa arrel en l'entranya de la dona.

No és massa tard, encara. Encara pots mirar.

Mira enrera, cap Veu no coneix el teu nom.
I el teu cos allà resta, oferta a un déu ignot (ebri de pluja i de sol).
Sotmesa arreu on vagis a llei d'estrangeria,
ombra seràs des d'ara, desposseïda arreu,
perquè només t'és pàtria allò que ja has viscut.

Un esguard! I aglevats per un dolor mortal

els seus ulls ja no poden de sobte mirar més.

La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.

A l'alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
fulgura la pregunta sense veu:

Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?

Maria-Mercè Marçal. LA DONA DE LOT, sobre un vell tema reprès per Anna Akhmàtova. Raó del cos.

LA DONA DE LOT.

Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
i esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere.
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,
fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.

Wislawa Szymborska. LA DONA DE LOT. El gran numero.

La passió segons Renée Vivien

Maria-Mercè Marçal

LA PASSIÓ SEGONS RENÉE VIVIEN

Ed. LaButxaca

" L'encís tan dolorós dels esbossos m'atreu.

... Allò que em sembla crucial és la seva lúcida i gens resignada consciència d'esbós, és a dir, d'incompleció, i, alhora, la intuïtiva certesa que qualsevol intent de plenitud real seria fal.laç: només el somni -el desig?- pot omplir aquest buit, aquesta ànsia immoderada i desmesurada, sempre decebuda, de totalitat i d'absolut. I, estretament lligada al somni, al desig, la literatura."

Fragments i retalls donen forma a una vida breu i intensa. Veus dels qui la van conèixer, dels qui l'admiren, dels qui la recorden. Esbossos de tristesa, il.lusió, enyor i passió. Reflexes d'una mirada trasbalsada per la realitat. Miratges fets de carn i de pell, de llàgrimes i paraules.

Novel.la que trenca la linealitat d'una biografia. Presentació fragmentada i indirecta d'una vida. Una veu que ens deixa petites engrunes dels seus versos a través de perspectives que convergeixen i divergeixen en un espai a mig fer.

Una passió complexa i singular bastida des de la fascinació i la recerca.

Poema de la fi i Rèquiem o quan la mirada i la veu de dues dones esquerden la foscor

Tot es torna obscur. Una angoixant densitat augmenta, tornant insegurs els moviments i els pensaments a mida que els contorns es perden. La solitud va de la mà de la negror, penetrant dins el cos amb una carícia freda i llunyana. Aquesta boira negra i espessa, ho cobreix tot... Hi ha moltes menes d'obscuritat... Revolució, guerra, persecució, exili, misèria, fam, horrors, menyspreu, oblit, silenci... són indrets que no volen deixar entrar la claror. Neguits, pors i solitud omplen a qui no vol acceptar aquesta manca de llum. La seva mirada s'alçarà i la seva veu no callarà, donant un testimoni brillant i clar, profund i bell, forjat dia a dia per trencar la foscor.

Dues dones ens van deixar les seves veus líriques en una època fosca. Van parlar de l'amor, la passió, les emocions, el temps, la pàtria, des dels seus exilis interiors i exteriors. La tonalitat brillant de les seves personalitats, tan llunyanes i properes, van omplir els seus poemes que com a pàgines d'un dietari, recollien les seves vivències, les seves reflexions i els seus sentiments. La Marina Tsvetàieva amb una personalitat rebel, apassionada i excèntrica d'on brollava una poesia, d'estil trencador i únic, silenciada dràsticament. L'Anna Akhmàtova amb la seva manera de ser elegant, clàssica i de serena tristesa, surgència d'uns poemes expressius, sobris i bells, plens de significats exactes. Les seves musicalitats brillants i originalitats esclatants volien esquerdar la foscor que les envoltava.

"En totes dues, la condició de dona tenyeix sempre la vivència de les coses i de la poesia (...). I també la consciència compartida per totes dues, d'haver contribuït al pas essencial de les dones des d'una posició de muses mudes a la de subjectes del discurs."

Maria-Mercè Marçal.

Dues vides i dues obres, paral.leles i divergents, lligades a un època. Personalitats pròpies, admiració mútua i un art. Dues veus poètiques que van mirar aquella Rússia obscura de la primera meitat del segle XX.

S'han fos- tendresa, cases,

Dies, pedres, nosaltres.

Torres buidant-se honoro- com

Una mare d'edat!

Ja que buidar-se és- acció:

El buit no es pot buidar.

Marina Tsvetàieva. Fragment 11. Poema de la fi.

Sentència... De sobte, les llàgrimes s'escolen

I una dona se sent isolada del grup

Tal com si li haguessin extirpat el seu cor

Del pit i, cruelment, l'estassessin a terra

Per després aviar-la..., tentinejant i sola.

Anna Akhmàtova. Fragment Dedicatòria. Rèquiem.

Marina Tsvetàieva

POEMA DE LA FI I ALTRES POEMES.

Anna Akhmàtova

RÈQUIEM I ALTRES POEMES.

Ed. LaButxaca.

Ens explica la Monica Zgustova que en una conversa en un restaurant de Gràcia, la Maria-Mercè Marçal va preguntar per les dones de la literatura russa, i ella va parlar de dues escriptores i de la seva poesia. D'aquesta manera va sorgir un projecte comú quan, a mena de comiat, Maria-Mercè Marçal va dir: "Quan em portaràs la tria? I la traducció?".

Va passar el temps i a partir de la versió literal de Monica Zgustova, Maria-Mercè Marçal va treballar la recreació poètica d'aquells poemes on l'enamorament, la tendresa i la passió, esquerdaven la foscor d'una Rússia sotmesa a revolucions, guerres, repressions i exilis. Un recull de poemes que passegen per una època tràgica i unes vides que es toquen i se separen, il.luminant petits fragments d'un dietari líric.

Madame Tutli-Putli

... en el laberint, un tren...

Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio

Domenico Fetti. Noia llegint, 1620.

Francesco Petrarca

CARTA A LA POSTERITAT. CARTA A BOCCACCIO

Ed. Adesiara

El llenguatge. Aquesta capacitat de l'ésser humà de comunicar-se mitjançant un sistema de signes, aquesta capacitat complexa, ha estat motiu de múltiples reflexions i visions al llarg de la història.

La paraula escrita configura el text. Com a lectors, ens deixem endur per aquelles línies que, fixades en un paper, ens apropen tot allò que en el seu dia l'autor va voler dir i explicar. Anem descodificant el seu escrit, però no només ens quedem amb les paraules i el seu significat literal, ens perdem entre elles, volem deduir el que no s'ha deixat escrit explícitament, intentem arribar a aquell punt rere aquestes paraules que donen la mirada, la intenció i l'essència de l'escriptor. I tot i que podem trobar la comprensió més o menys tèrbola, seguim llegint per comprendre, per conèixer, per gaudir, per sentir i per emocionar-nos. La paraula escrita queda en el paper, i tan important és la tasca de qui l'escriu, com l'ús que en faci aquell qui la llegeix.


L'etern enamorat de Laura, conscient de la seva tasca, escriu una carta per aquells que el llegeixin. En un diàleg amistós i proper, traspassa la dimensió plana. Anirà descobrint retalls de la seva vida, de les seves vivències, de les seves impressions i de les seves passions que vol que el lector conegui de la seva mà.

Aquest poeta que va crear un espai líric humà, quan amb totes els variacions mètriques i formals feia dialogar el seu jo poètic, amb la seva estimada i l'Amor, no deixava de transmetre una visió personal de l'existència humana. Com també pot llegir-se en la carta dirigida a l'autor del Decameró, el seu amic. En aquesta epístola parla d'aquell sentiment capaç d'unir ànimes afins, que s'admiren pel que és cada ésser, i ho argumenta i ho raona des de la seva admiració vers els clàssics. Malgrat l'edat i els bons consells de repós, la seva ànima necessita aliment. En el seu cas: treball, estudi, lectura, aprenentatge i escriptura, seran les fonts que faran allargar la seva vida fins aquell instant en el que la mort el trobarà sentat a la seva taula de treball.

En aquest llibre, un dels intel.lectuals europeus més importants i influents de la història de la literatura, ens deixa dues cartes, dos fragments de la seva vida i de la seva ànima.

"Fuerit tibi forsan de me aliquid auditum; quanquam et hoc dubium sit an exiguum et obscurum longe nomen seu locorum seu temporum peruenturum sit. Et illud forsitan optabis nosse: quid hominis fuerim aut quis operum exitus meorum, eorum maxime quorum ad te fama peruenerit uel quorum tenue nomen audieris."

Posteritati.

"Potser alguna cosa hauràs sentit dir de mi; encara que també dubtós que el meu nom, insignificant i obscur com és, arribi gaire lluny, tant en l'espai com en el temps. I desitjaràs potser saber això: quin home he estat o quina ha estat la sort dels meus escrits, especialment la d'aquells la fama dels quals haurà arribat fins a tu o la d'aquells altres que tan sols hauràs sentit anomenar."

A la posteritat.