Toni Prat
Solstici d'hivern
23 de desembre del 2012
Solstici d'hivern
La Fundació Joan Brossa va obrir un concurs on aquelles creativitats tocades a la manera brossiana, capaces de mirar al seu voltant sense perdre el mig somriure; de transcriure aquest món i fer poesia, anant més enllà de paraules i d'imatges; de donar veu al sensible, trencant esquemes i estereotips, donant el to punyent i just al silenci o el crit ofegat que neix en mirar al nostre voltant... creessin un poema sobre el sostici d'hivern.
20 de novembre del 2012
De... l'Any...
... Espriu 2013
"(...) Espriu és un dels autors més insignes de la cultura catalana, i li conferim la màxima consideració també per l'exemplaritat de la seva actitud cívica, que es resumeix en la frase que va escriure: 'Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble'."
Paraules de Xavier Bru de Sala, comissari general de l'Any Espriu, a l'entrevista publicada a VilaWeb
Salvador Espriu (1913-1985) ... 2013, l'Any Espriu, donarà a conèixer el poeta, la seva obra i el seu llegat, dins i fora de Catalunya, més enllà del caràcter literari...
Imatge gràfica de les activitats de l'Any Espriu 2013
28 d’octubre del 2012
Una tendra donzella
Joyce Carol Oates
UNA TENDRA DONZELLA
Ed. Bromera
"En un regne llunyà a la vora de la mar, vivia una bella donzella. I el rei d'aquell regne era un home molt vell i anhelava la mort perquè ja havia viscut molt de temps i, encara que volia morir, temia la Mort..."
En un aparador d'una avinguda del port de Bayhead, Nova Jersey, una camisola vermella de seda, sensual i cara. Un desig, una jove i un vell.
Ambigüitats i recels, desitjos i somnis. La nuesa davant el pinzell. Intencions a mercè d'un batec antic, natural i cru. Paraules i petons entrellacen el desig i la mort. Un to poètic i tèrbol cobreix la relació torbadora, inquietant i agredolça de la jove i el vell..
Imatge: detall del bell i dolç relat El vell Tomàs i la petita fada, de Dominique Demers, amb il·lustracions de Stéphane Poulin, publicat per l'editorial Joventut.
19 d’octubre del 2012
Un altre got d'absenta
Tina Vallès
UN ALTRE GOT D'ABSENTA
Ed. LaBreu
"Es despulla de bolígraf, llibreta, teclat i pantalla, es calça una tercera persona ben fresca i es mira per dins i per fora: la retratista vol retratar-se.
Et despulles de bolígraf, llibreta, teclat i pantalla, et calces una segona persona ben còmoda i et mires per dins i per fora: la retratista vol retratar-se.
Em despullo de bolígraf, llibreta, teclat i pantalla, em calço una primera persona ben atrevida i em miro per dins i per fora: la retratista vol retratar-se."
La retratista vol retratar-se.
"Obre bé els ulls, mira": imatges plenes de rostres, expressions. I escolta: ressons carregats de costums, de vicis, d'identitats. Notes aquell gust real, salat, dolç, amarg, agre, picant, àcid, i t'omples de tendresa per uns i per altres. I quasi sense adonar-te, et trobes davant una finestra, observant, sense perdre detall, els batecs creuats de tots els veïns. I acabes mirant per l'espiell de la porta i escoltant a l'altra banda de la paret.
Giro el tub i el reflex a les cares del prisma multipliquen les formes retallades. Els colors dibuixen rostres i creuen vides, sense poder deixar de mirar per l'altre extrem, giro i torno a girar.
Imatge de la xarxa: fons d'escriptori.
23 de setembre del 2012
7 de setembre del 2012
Aire de Dylan
Enrique Vila-Matas
AIRE DE DYLAN
Ed. Seix Barral
"... empezó a llevársela el viento, a llevársela el aire, ese aire que es la materia de la estamos hechos, leve viento de vida y muerte, aire de todas las máscaras, aire de Dylan."
Després de tant de temps, d'aires lleugers quasi efímers, d'aires violents i arrauxats, d'aires densos i tèrbols, ens adonem que "quan es fa fosc, sempre necessitem algú".
Podria parlar de com aquest aire, ple de màscares i de veus, esdevé un gran entramat de personatges i cites. D'homenatges, de picades d'ullet i del joc propi dels teixidors d'històries. De veus canviants, d'ànimes torbadores, de rellotges a deshora, d'esdeveniments creuats i multiformes. De la ironia, de la indolència i de la descoberta. Del combat entre la corporeïtat de la immòbil recerca i la lleugeresa del provocador spleen... I les paraules caurien, davant el dubte de si realment el vent seria capaç d'endur-se-les.
22 d’abril del 2012
De llibres i roses
... Remenar llibres, buscar fragments, prendre nota de noms i títols, marcar pàgines i subratllar aquí i allà, autèntica feina de prospecció, de relectura, de descoberta que cansa la vista i omple de sensacions barrejades l'esperit. Potser per aquest motiu, lluny de novetats i de cobertes lluents, aquest St Jordi, farà olor a llibre vell, tindrà el tacte de pàgines gastades i recordarà a aquells que quedaran per sempre amb nosaltres a través de les seves paraules. Potser per aquest motiu, aquest fragment...
"Feia una nit estranyament tèbia al cor del gener, com podia espurnejar la via Làctia sobre aquell planell de roca pelada! No hi havia lluna i no obstant, en sortir de l'avenc, vam quedar enlluernats. L'ample planell de roca era desert; no hi havia ànima viva, res més que el silenci. El front, com vam saber després, s'havia desplaçat durant aquells dies molt endavant, cap al nord-est, en direcció a Barcelona; ens trobàvem sense saber-ho a la reraguarda de l'enemic. Potser algun dia explicaré com en Picó ens va dur, aquells sis homes que el seguíem, fins a reunir-nos altra vegada amb les forces catalanes a través del país ocupat; ens hi vam reunir a temps per trobar-nos amb elles en els darrers combats. Arribats al Coll d'Ares, on aquell febrer no hi havia ni una clapa de neu; arribats a la carena entre Molló i Prats de Molló, entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: "S'ha acabat la cultura...".Algun dia explicaré tot això i com anaven arribant a la carena les restes de tantes brigades pulveritzades, tot barrejat, brigades regulars i columnes de voluntaris, nacionalistes i comunistes, sindicalistes i federals, quin indescriptible galimaties de brigades i divisions senceres en desordre, de muls i de camions, de canons i metralladores que calia abandonar i s'amuntegaven a les barrancades; i de sobte, enlairant-se del galimaties immens, aquell potent Virolai que vam entonar tots, mirant al lluny com fumejaven entre la boira de les planes tantes ciutats i viles i pobles, aquell Virolai entre les clarors agòniques de la posta de febrer, abans de continuar la nostra marxa, ara de baixada cap al nord, cap a l'exili."
Joan Sales, INCERTA GLÒRIA II
... Bona Diada...
10 d’abril del 2012
De... Tan de veritat com les coses que penso...
... les coses que m'invento i les coses que he somiat.
"M'agrada explicar-me la meva vida: n'agafo trossos de veritat, les deformo, els disfresso, els barrejo, els desplaço en el temps i l'espai, els amplio, el encongeixo... Com un mag, transformo la meva vida en la vida d'algú altre, així es fa més fàcil d'explicar.
M'agraden tots aquests personatges, perquè tots aquests personatges sóc jo. Em sento l'heroïna de moltes històries: històries que he viscut, altres que sempre he somiat poder viure, altres que em fa por haver de viure un dia i altres que senzillament m'han passat pel cal; aleshores també formen part de mi."
M'agraden tots aquests personatges, perquè tots aquests personatges sóc jo. Em sento l'heroïna de moltes històries: històries que he viscut, altres que sempre he somiat poder viure, altres que em fa por haver de viure un dia i altres que senzillament m'han passat pel cal; aleshores també formen part de mi."
Anna Roig. Retall de TAN DE VERITAT COM LES COSES QUE PENSO, LES COSES QUE M'INVENTO I LES COSES QUE HE SOMIAT.
Vídeo Youtube Anna Roig i lombre de ton chien "La capseta de records"
25 de febrer del 2012
Les paraules
Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d’ulls que endevino
plens de guspires.
Sóc amb vosaltres
a través de la pell
d’aquest cos que estimo.
Montserrat Abelló, LES PARAULES de Paraules no dites, 1981
13 de febrer del 2012
En mitad de la noche un canto
Jirí Kratochvil
EN MITAD DE LA NOCHE UN CANTO
Ed. Impedimenta
"y te preguntarás, ¿cómo es que nadie fue a buscarme? no lo sé, pero quizás me estuvieron buscando y quizás el abuelo lograra lo que sueñan todos los constructores de laberintos: construir un laberinto tan perfecto que no sólo se pierde en él todo aquél que entra, sino que es un laberinto que, como un gran animal paticojo, se levanta, se aleja renqueante y con él rabo borra las huellas que va dejando tras de sí, y así, todo lo que voy a relatar aquí a continuación y que aún vas a oír tiene ya lugar sólo en las entrañas de ese animal, ahora ya invisible, que camina, cojea y sigue borrando las huellas tras de sí."
Brno, en Petr, en Petrik, tots i totes, són dins d'aquest estrany animal. Trepitja on comença la realitat, arrossega la ficció, i ho esborra tot. Al seu pas, els contorns es deformen, les projeccions es dilueixen. Entre ironies i mancances, entre pors i allò fosc, dens i brut que es remou en els racons dels que veuen com tot s'esfondra, una mena cançó. Mots encadenats. Una lletania que neix al ben mig de les entranyes i s'ho emporta tot pel davant. I no canten ells, ni elles, ni la mare, ni l'avi, ni en Petrik, ni en Petr, no. És Brno.
I si he de parlar d’alguna cosa, podria parlar de la infantesa, de la figura del pare i del reflex del rostre que cada matí es mira en el mirall, de la ciutat i del que queda de la guerra. Però no seria res més que una petita i fugaç imatge grotesca.
Jo tenia una mena de ritual cada cop que tancava un llibre. Resseguia les seves pàgines i copiava aquells fragments que havia subratllat. Rellegia. Omplia una llibreta negra de paraules i moments d'altres, que no eren meus, però volia que ho fossin. L'ordre que tot ritual imposa, s'ha trencat. I camino lenta, arrossegant les cames i una mena de cançó, ho dilueix tot.
Imatge Flickr (atcomnoman)
14 de gener del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)