30 de maig del 2008

Interrogar la poesia: interrogar-se



Poèticament habita l'home.
(F. Hölderlin).

si la creació poètica prové del silenci interior del poeta -en concordància amb el gran silenci universal,
si el poeta perfà i projecta, forma i transforma paisatges interiors que expressen el batec de la vida, l'alè de l'univers: no pas el so allí on es produeix, sinó el seu ressò en una altra banda,
si la poesia tracta d'il·luminar aquells indrets on el pensament no arriba,
si el pensament para la casa on ha d'habitar el poema,
si el silenci interpel·la la paraula: la posa en entredit, l'acula en el(s) límit(s),
si el silenci del poeta conté totes les paraules,
si la poesia és tot just una forma d'interpretació -ininterpretable ella mateixa,
si la poesia es diu a si mateixa a través d'un llenguatge transgressor,
si poesia és l'intent -tot just l'intent- de dir allò indicible,
si el poema re-vela i re-sona: cos innombrable,
si

Antoni Clapés. INTERROGAR LA POESIA: INTERROGAR-SE. Text preliminar per a una lectura de poemes feta al Col·legi de Psicoanalistes de Barcelona, el 30 d'abril de 2004.

28 de maig del 2008

L'estranya



Sándor Márai.
L'ESTRANYA.
Ed. Empúries.

"Les paraules s'encadenen, s'ajusten les unes a les altres, no cal perdre el temps emmotllant-les; segurament feia temps que es preparaven per a un gran moment, i quan apareguessin, com les imatges d'un somni, sorgirien de sobte i cobrarien sentit, convertides en imatges i frases. 'Però, quin sentit tindran?'. Es va aturar a la porta, amb el barret i els guants a la mà.
'Vegem, quin és el sentit de les imatges? En primer lloc hi ha el somni, dins del qual apareixen. Un altre àmbit que es disposen a habitar. El significat de les paraules no és només el que signifiquen, sinó l'àmbit que il.luminen... Hom es posa en marxa en la foscor il.luminada per unes quantes paraules'..."


Una calor que sufoca, ofega i cega. Un mar abrusador, dens i oliós. Un hotel a la costa, els turistes i les mirades que es creuen en les escales. Afers privats per recordar, per observar i per començar. Una illa solitària que calla en un diàleg buit com el mar.

Hi ha qui es pregunta i cerca la resposta. Tenaç i pacient, observa i investiga. Sent la carn cremar, veu les normes i les convencions i vol anar més enllà. Veu la ciutat com una mena de construcció cuirassada i replegada en sí mateixa, tancada i a la defensiva, i sap que la seva gent també és així.
Hi ha qui fa i calla i, des de la solitud i el silenci, busca aquell principi, aquell perquè d'allò que és eternament humà.

26 de maig del 2008

Sin contar o quan les mirades poètiques tracen un camí


El món de Balzac aspirava a mostrar una totalitat. La connexió de les seves novel.les, que com fragments de terra cuita donen forma i color a un mosaic, formen La Comèdia Humana. Les paraules dels escriptors marquen camins per la condició humana i mostren petites tessel.les d'ella en les seves obres. En l'edició il.lustrada de Sin Contar, fixem la mirada a cada fragment, a cada peça d'un cos fragmentat, observant una petita part d'un tot, on cada detall matitza el marc de veus i mirades que, entrellaçades, teixiran un complex tapís de trenta-tres gravats i trenta-tres poemes, que tracen una lectura, un recorregut, un viatge. La paraula de W.G. Sebald és acompanyada per la imatge de Jan Peter Tripp, formant una orografia fluida d'ulls que, fugint del pla i, adquirint volum, forma i intensitat, emmarcaran el ritme de les idees i els pensaments, com les pestanyes, les celles i les arrugues són el marc de la mirada.


"Cuando los rayos
caían se
veían las montañas
con sus profundos pliegues
& la lluvia murmuraba
incesante hacia el valle. "
(12- 13. Ulls de Jan Peter Tripp)

"Al final
sólo quedaran los
que quepan sentados
alrededor de
un tambor."
(72- 73. Ulls de W.G. Sebald)

W.G. Sebald /Jan Peter Tripp.
SIN CONTAR.
Ed. Nórdica Libros.


Quedaran enquadrades maneres de mirar intenses, que fissuren i permeten que llums i ombres dibuixin la tonalitat de la veu. Sin contar porta el ritme del caminar, que fa el protagonista d'Austerlitz, pel recorregut que va de l'oblit a la memòria, de la pèrdua a la recuperació, de l'obstinació de no saber a l'obsessió de saber-ho tot. Les mirades poètiques i melangioses, però no cíniques, insistents i obsessives, però no ressentides, parlen d'un desarrelament vers a una integració, on el coneixement del passat pot redimir-se en el present i es configura, així, el camí d'un viatger.


"La foscor no es dissipa, sinó que es torna més densa quan m'imagino que gairebé no podem retenir res, quan penso en tot el que cau en l'oblit cada cop que una vida s'extingeix, i que el món és com si es buidés de si mateix si ningú no escolta, ni consigna, ni transmet les històries lligades a tants llocs i objectes, que no tenen la capacitat de recordar, històries com la que he rememorat en escriure aquestes ratlles."

W.G. Sebald.
AUSTERLITZ.
Ed. Edicions 62.

23 de maig del 2008

sss (VII)...

... en el laberint, també poden escoltar-se les veus...

21 de maig del 2008

Geografía del tiempo


A.G. Porta.
GEOGRAFÍA DEL TIEMPO.
Ed. Acantilado.

"Ante el universo, quisiera llorar. No sabe si por su grandeza o porque se siente solo y desamparado. Se pregunta si una mente finita puede comprender el infinito, si se trata de un invento o de un descubrimiento. Aquí acaba su razonamiento. No consigue ir más allá porque su pensamiento se ha deteriorado al mismo ritmo que la memoria. Se refiere a pensamientos elaborados, argumentados, filosóficos."


Des d'una butaca del Hong Kong Cafè de la Ciutat de l'Espai, una veu parla a un micròfon perdut en una solapa. Una guerra ha cobert de cadàvers els carrers, com les creus que marquen els plànols. Fotografies, notes i bosses de plàstic, classifiquen el testimoni d'una extinció.

Funcions matemàtiques que mostren l'evolució temporal en una pissarra. Cartografies a petita escala de la corba generada per l'espai-temps. Visions construïdes com a torres de la història que perden la verticalitat. Cauen bocins d'hores, dies i anys, dibuixant imatges grotesques en cada gir del calidoscopi de la memòria. La realitat, el record, el somni i el desig configuren la versió nova del sentit, la negació i el silenci, llunyà i reservat, d'un nou espai i d'un nou temps.

En la confusió corba del passat, el present i el futur, apareixen les ombres estranyes dels segons, que com la sal que l'aigua dilueix, la sorra que el vent s'emporta o el sospir que arrenca una paraula, es perden en la darrera agonia d'una existència.

16 de maig del 2008

Tres àlbums il.lustrats que venen d'Orient


Tinc un llibre a les mans i em quedo quieta, sentada, mirant per la finestra. No sempre sabem mirar. Passem la vista per sobre les coses i la gent, com una tela roçaria l'aire, desdibuixant a contrallum el que cobreix amb el seu frec. Ens deixem endur pel temps, per les presses, per aquella mena de rellotge imposat i autoimposat i perdem la capacitat de fixar la mirada, d'observar el que hi ha al nostre voltant, però, sobretot, perdem la qualitat d'adonar-nos del que senten els altres. Parlaria de mirar, escoltar, tocar, olorar i tastar, per sentir. De fet, parlaria de sentir, amb cada sentit i amb plena consciència... Com aquella nena que en fer quinze anys, cega, baixa al metro, es passeja per escales, andanes, vagons i estacions, propis de la periodicitat geomètrica dels quadres d'Escher, a la recerca dels sons dels colors que ja no pot veure, però sí que pot sentir. Perquè, no hi ha res més trist que un vagi sempre cap a un costat sense mirar cap a l'altra direcció, perdent l'oportunitat de tornar a fer que l'atzar, el destí o la casualitat trenquin el desencís d'una nota borrosa per la pluja i la tinta, per tornar-se a trobar després de destrobar-se. Perquè, en el fons, gaudir de l'esforç i la constància d'algú que amb la seva dedicació és capaç de fer un petit gest que s'emporti les males olors i la lletjor del metro, no deixa d'emocionar-nos, quan ens permet veure crèixer un jardí allí on no arriba la llum.

Els àlbums il.lustrats no tenen perquè ser només pels nens. Les seves històries, les seves il.lustracions, la seva presentació, fan d'ells una mena de petit tresor que en les nostres mans esdevé quelcom més que un relat curt amb dibuixos. Trobar l'equilibri just entre la paraula i la imatge, en un format agradable, ens pot fer perdre la mirada més enllà de la finestra i tornar, encara que sigui per uns moments, a trobar aquell temps necessari per poder mirar, per poder, al cap i a la fi, sentir i pensar.

Recomanacions, comentaris i estones passades davant les lleixes d'una llibreria, ens descobreixen aquella mena de llibres que no tenen edat i que semblen recodar-nos un cert gust dolç i agradable, que feia molt que haviem oblidat.


Cho Sunkyung.
EL JARDÍ SUBTERRANI.
Ed. Thule.

Jimmy Liao.
Barbara Fiore Editora.
EL SONIDO DE LOS COLORES.
Barbara Fiore Editora.


Ahora ya no tengo que pasar sin ello:
todos los colores se traducen
en sonidos y olores.
Y resuenan como melodías
de belleza infinita.
¿Para qué quiero un libro?
El viento hojea los àrboles
y se lo que allí son palabras
y las repito a veces en voz baja.
Y la muerte, que arranca ojos como si fueran flores,
no encuentra ya los míos.
Rainer Maria Rilke. La ciega, LIBROS DE LAS IMÁGENES.

14 de maig del 2008

Sarrasine


Honoré de Balzac.
SARRASINE.
Ed. Butxaca 1984.


"En fi, aquella veu àgil, fresca i d'un timbre argentí, flexible com un fil al qual el més petit alè d'aire dóna forma, enrotlla i desenrotlla, descabdella i dispersa, aquella veu escometia tan vivament la seva ànima que més d'un cop van escapar-se-li crits involuntaris, arrencats per unes delícies convulsives massa rarament donades per les passions humanes."



París i un ball de la resplendent i decadent burgesia. Roma i l'amor per l'art i la bellesa. La masculinitat i la feminitat davant els sentiments, la societat i la realitat.


Un amor lliurat a la bellesa, a la percepció i a la creativitat. Una força que es transforma en desig i en anhel intens. Una passió desfermada que domina i posseeix. Un impuls que anul.la i emmena cap a la tragèdia. Una emoció que quan més propera sembla, més llunya està.

Relat d'un drama, fragment de la comèdia humana.

10 de maig del 2008

Noms de sorra


A vegades oblidem i d'altres, volem oblidar. Els records no sempre són bons. Alguns ens deixen aquell regust amarg que ens fa tancar els ulls amb força, que ens fa no voler recordar. Durant molts anys, en capses de sabates amagades als altells o al fons de vells armaris, la pols va cobrir un tros de vida. El temps passa, com la sorra que s'escola entre els dits, i cau lentament, gra a gra. No és fàcil remenar en els racons de la memòria quan el que hi ha fa massa mal. No és senzill estar allí i preguntar i mirar-se en uns ulls que es perden en el passat i esperar i escoltar les veus i els silencis. Del so dels records a l'escriptura de la recerca, l'Assumpta Montellà, amb La Maternitat d'Elna, ens va dur de la mà a la senyoreta Isabel. Una dona que caminava per la sorra, que amb pas ferm i mirada penetrant no deixava de buscar, que amb decisió va fer el que altres no van fer, el que altres no volien fer. Ella, l'Elisabeth Eidenbenz va fundar la Maternitat en un vell casalot, d'aquest municipi del Rosselló, on 597 nens i nenes, entre 1939 i 1944, no es van escolar entre els dits com la sorra.
Tots els noms tenen les seves històries. Tots ells s'han forjat amb moltes vides que, gra a gra, omplen el seu bagatge. En ell, Elna porta escrit el record d'un temps de misèria, de lluita, i de vergonya. Però, no és només això. Aquest nom també ens parla de fermesa, d'ideals, de decisió, de voluntat, d'esperit i de dignitat humana. Elna ens parla de l'Elisabeth Eidenbenz. Durant anys la seva història, com la dels nadons bressolats a la maternitat, com la de molts catalans exiliats, va ser oblidada i silenciada. Al 2005, amb
La Maternitat d'Elna, la tasca de l'Elisabeth Eidenbenz va ser coneguda i reconeguda. Després de passar setanta anys, ella encara creu que els nens i les nenes són els autèntics motors d'aquesta història. Des de que va sortir el llibre, han nascuts moltes Elna en el nostre país, i de ben segur, veure els seus ulls i els seus rostres, serà el millor homenatge que es pugui fer a l'Elisabeth Eidenbenz en el seu 95è aniversari, el proper 12 juny. Així neix aquesta inciativa de l'Assumpta Montellà: una trobada de les Elna el diumenge 8 de juny, a les 12 del migdia, a l'Hivernacle del Parc de la Ciutadella, per col.laborar en aquest regal.

... Com la sorra s'escolava entre els dits, el temps passava i s'adheria a la pell, com aquells grans que queien i ho omplien tot. Les mirades s'anaven buidant amb el brogit del mar, entre els dies i les nits, entre la fam i el fred, entre la por i la incertesa. Per sobre els seus caps, paraules crues i estranyes ressonaven en aquell xiuxiueig callat que ho omplia tot. Silencis trencats per laments, per plors, pels brams de les criatures i per aquell xiulet que demanava ajut des de la tanca. Una tristesa amarga que rascava la gola i s'instal.lava en una freda buidor. Les mans jugaven amb la sorra. Les mans acaronaven la panxa. Les mans s'apretaven i oferien el puny a la mirada humida, en aparèixer l'ombra glaçada de les cavallerisses de Perpinyà. El rostre es tensava en veure sortir el cap menut de l'arena, no el volia veure i la mirada es perdia, desesperada, mentre les il.lusions lliscaven com la sorra que s'escolava entre els dits...
-digue'm ariadna, 7 de maig'08-

7 de maig del 2008

Un hivern dur


Raymond Queneau
UN HIVERN DUR.
Ed. Quaderns Crema.

"S'aturà de sobte per mesurar la fragor de les ones, atrapat per la tragèdia de l'oceà. Perquè la mar és tràgica; l'havia estirat bruscament pel braç; bramulant. Però no podia trobar en ell més que mediocres ecos d'aquests desencadenaments, algunes vulgars travessies de menys d'un dia amenitzades amb vòmits, banys fins als genolls, perquè no sabia nedar. No era més que als llibres de la seva infantesa que havia trobat tempestes i naufragis, ciclons i huracans, i la mar calma sota un cel de plom; i en la seva pròpia vida, l'incendi.
La visió del cartell de mobilització havia estat per a ell un foc que havia consumit tot un batibull de petites misèries."


En el carrer, un llarg i dur hivern. En el front, una ferida de guerra. En un incendi, la ferida d'enyor. En el conflicte, una ferida de desig. En una llibreria, la ferida de traïció. En la celebració, una ferida de sinceritat. En un autobús, la ferida d'amor.

Un relat amagat rere la calma. Una història aparentment reposada. Una lectura que destapa, mostra i revela un vel humà i quotidià, d'un moment i d'una manera de pensar. Un llenguatge que juga, emociona i fa somriure. Un so de paraules i de parles que esdevenen escriptura.

"-Zei laf, bicós zei du not anderstand.
I també va dir:
-Ai laic zat: iú du not laf."

2 de maig del 2008

Música para ascensores, o quan el condensador de flux permet la dissolució de l'espai-temps



Podem creure que l'absència de tota realitat apareix de sobte, un bon dia, davant nostre o al nostre costat, quan menys ens ho esperem, sense avís i amb l'aparença més crua i dura que ens poguem imaginar. Simplement, hem oblidat que, de fet, mai s'ha mogut d'allí. Ens sentim perduts en un gran espai privat de matèria, sense la noció del temps ni de la realitat, mentre que el nostre propi cervell crea imatges tan reals, que esdenvindran autèntiques presències. Llavors, el buit que ens envolta, mostrarà un feix de llum damunt d'un ring, on, a l'espera del primer toc de campana, del moment zero, de la primera nota de música que ens dissoldrà en l'espai, apareix el contrincant, el nostre adversari. Un combat singular on les paraules seran els nostres punys, i el diàleg del combat no donarà ni guanyadors ni vencedors.


Música para Ascensores és el títol del recull de poemes de José Daniel Espejo, XXI Premio Internacional de Poesía Antonio Oliver Belmás. Al larg de set capítols, els seus poemes, escrits entre el 2001 i el 2007, configuren el seu treball en la zona fronterera del Buit. Una poètica narrativa que omple de paraules una lluita, que sol o acollit a la primera persona del plural, amb tota la seva bellesa i tota la seva lletjor, perfila les tonalitats de llum i ombra del dia a dia, oscil.lant entre la buidor més absoluta i la buidor més parcial. A cops de paraules senzilles i crítiques, el lector veu la defensa del poeta per tot allò que té, que vol i que creu, o que pensa que té, pensa que vol o pensa que creu. Pàgina rere pàgina, poema a poema, davant una lluita contra la pròpia ombra, els mots es presenten sense màscares de retòrica artificial, mostren la sinceritat que pot nèixer de les hores fosques de la nit o de l'esperit, despertant al lector, agafant-lo i mostrant-li un Buit actual, eteri i real, que si bé conté el mal i la mort, també és ple de sentiments i d'emocions, d'existència i d'essència humana.

En el cor del llibre, potser escapant d'aquest treball del Buit, o potser donant precisament la noció del Buit, un malson d'emocions i sentiments, un expel.lit visceral, davant una xarxa al fons de la caiguda, l'oxigen d'un tub vertical, que permet respirar malgrat la fondària: Miguelito Battles the Pink Robots.

Yo que tanto sabía, sobre el papel, de la Nada
no sabía que la Nada consistía en despertarse
un lunes a las dos con la cama empapada
y aquello fuera sangre, y que la sangre viniera
del útero de Charo embarazada de tres meses
de mi pequeño, mi amado, mi precioso hijo Miguel.

La Nada prosiguió en una sala de urgencias,
una médico que dijo que no había nada que hacer
y nos mandó para casa, a esperar un milagro,
durante dos días. Qué sabía yo, de la Nada,
o la Nada de mí, y ahí nos vimos las caras,
nos sacudimos bien. Y los días pasaron,
pero no como días normales hechos de tiempo,
sino como libros eternos, de páginas iguales.
Te dije tantas, tantas veces las mismas frases
que me dio miedo que te hartaras de mí.
Te dije agárrate, quedate ahí con la mamma,
te dije ven, o salta de este lado,
o dame la mano hasta que se olviden de ti
éstos que vienen a buscarte, y sobre todo
te dije, Miguel, tienes que ver esto,
tienes que ver esto, muchachito, vas a ver.

Entonces yo, que tanto había leído de la Nada,
me preguntaba sorprendido: ¿qué tiene que ver?
¿qué es eso que estás viendo tan valioso
ahora, tras tus cursos de la Nada,
tu licenciatura en Nada, qué hay que merezca
ser visto, que no te puedes perder?
Ah, era ésa una pregunta difícil.
Yo ya sabía la respuesta, pero aún
no podía formularla, y miraba
las montañas del sur de la ciudad
repletas de pinos tostados, los árboles de las aceras,
lo poco que a mediodía en julio se ve
sin gafas de sol ni haber dormido,
más que nada miraba las chicas,
las nubes en fuga, el cielo azul
y repetía: Miguel,
tienes que ver esto, cómo puedes decirme
que vas a dejarlo todo, que te largas
a estudiar el lenguaje de las sombras
con todo lo que tengo que enseñarte,
con todo lo que aún no has visto por aquí,
pequeño Miguel.

Y llegó el jueves como llega
hasta en las pesadillas el final de la escalera
y te vimos moverte en una ecografía
con el corazón a ciento diez, y sonreímos
y a mí volvieron las voces a preguntarme
qué era eso que había que ver
tan importante, si no creía en la Nada
y en el Existencialismo, yo, tan leído,
que qué pasaba con Beckett, entonces, que le dijera
a él lo que a Miguel un poco antes,
que volviera al redil. Y contesté:
qué coño. Y repetí: qué coño, señores,
de acuerdo que no hay Dios, pero qué importa
si tenemos esto otro: las montañas,
el camino hacia la playa (en ese punto
los dejé solos y hablé para Miguel),
y la brisa del mar y los pasteles de carne
y la voz de Keren Ann y a Miyazaki
y los libros de Zizek y los pechos de tu mamma,
cómo puedes pensar en perdértelo sin probar,
cómo puedes desertar sin hacerte tu lista
de placeres irrenunciables, contrastándolos todos,
sabiendo de qué hablas cuando hablas de amor.
Otra cosa no te doy, pero es suficiente,
y a cambio nada pido. O si acaso
que no te hagas concejal de Urbanismo
ni traficante de armas, que no le cuentes
a las madres de tus amigos
las palabras que te enseño en este poema,
lo mal que hablamos, tú y yo, cuando decimos la verdad,
los terribles insultos que lanzamos a los siervos de la Nada.

Miguelito Battles the Pink Robots.

José Daniel Espejo.
MÚSICA PARA ASCENSORES.
Editora Regional de Murcia.


Un No-res sota als peus i a la panxa. Un No-res que omple la gola i tapa la mirada. Un No-res que ennuega i que ofega. Un No-res que no guanya. Un No-res... vençut fins la propera batalla.

En Pau Sif em va permetre conèixer aquesta Música para Ascensores de José Daniel Espejo, gràcies a les Jornades de Llengües i Cultures Iberoromàniques de la Universitat de Zadar (Croàcia).