25 de febrer del 2010

En el cafè de la joventut perduda


Patrick Modiano
EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA

Ed. Proa


"Sí, aquella llibreria no va ser simplement un refugi sinó també una etapa de la meva vida. Tot sovint m'hi quedava fins a l'hora de tancar. Hi havia una cadira posada a prop dels prestatges, o més aviat un gran escambell. M'hi asseia per fullejar els llibres i els àlbums il.lustrats. Em preguntava si ell s'adonava de la meva presència. Al cap d'uns quants dies, sense interrompre la seva lectura, em deia una frase, sempre la mateixa: 'Què, la trobes, la teva felicitat?' Temps després, algú m'ha assegurat molt convençut que l'única cosa que no podem recordar són els timbres de les veus. I tanmateix, encara avui, durant les nits d'insomni, sento sovint la veu amb accent parisenc -el dels carrers costeruts- que em diu: 'Què, la trobes, la teva felicitat?' I aquesta frase no ha perdut ni un bri de la seva amabilitat ni del seu misteri."


Quatre mirades dibuixen el record de la Louki. El seu rastre s'esmuny i es perd. La seva presència desfila pels carrerons interioritzats. Esdevé una ombra que espera en un racó d'un cafè, camina per un bulevard, decideix la seva sort, cristal.litza en una absència. Però, la seva traça incerta i misteriosa, s'atura i no es recupera.

Un suau to de melangia omple la boira de la reconstrucció. La memòria fragmentada traça un esbós. En indrets fora de lloc s'hi cartografien les mirades enrera, aquelles que s'han perdut i ja no es recuperen. La desolació vessa, arriba a l'estimball i cau. I en aquest no-res, sura la ciutat, el desig de buscar i la certesa de no trobar.

Imatge Google.

22 de febrer del 2010

Iniciació a la poesia de Salvador Espriu


Josep Maria Castellet
INICIACIÓ A LA POESIA DE SALVADOR ESPRIU

Edicions 62


Salvador Espriu
ANTOLOGIA POÈTICA
Edicions 62 i "la Caixa"


En llegir per primer cop Ariadna al laberint grotesc, Salvador Espriu em va fascinar. Tenia catorze anys. Va seguir Laia i després, buscant per casa més llibres seus, l'Antologia Poètica. La poesia en general em feia respecte, però em va poder més l'afany lector. La vaig llegir i em va agradar, però gairebé no vaig entendre res. Tot i això, mai més vaig tornar aquell llibre al seu lloc. Va passar a formar part de la meva pròpia biblioteca.

Un dia, remenant i tafanejant en una llibreria, vaig trobar Iniciació a la poesia de Salvador Espriu. L'autor, en Josep Maria Castellet, era el mateix que havia fet la tria de poemes de l'Antologia. Iniciava una lectura simultània, com si de nou entrés en un laberint, però aquest cop duia un cabdell de fil a la mà.
Vaig adonar-me de tres coses: que a l'escola mai em van ensenyar a llegir poesia, que una antologia només dóna una visió fragmentada que reclama poder llegir l'obra completa, i que les obres d'Espriu estan profundament relacionades. Els temes, les situacions, els personatges, segueixen un moviment intern. Avancen per caminals sense esborrar el recorregut fet. Desapareixen per aparèixer més endavant. Teixint l'entramat del ric imaginari espriuà.
De manera coherent i compacta Salvador Espriu, amb un treball minuciós, va edificar una obra literària que, vista de forma global, bé pot dibuixar un autèntic laberint. Aquesta sòlida edificació manté una tensió de contraris sota la mirada tràgica, mítica i grotesca de la realitat quotidiana, històrica i col.lectiva. Les seves paraules, la seva llengua i la seva ferma actitud ètica, configuren el món del poeta de Sinera.

No sóc cap especialista, només sóc una lectora. De tant en tant, em perdo per les lleixes de les llibreries resseguint els seus llibres. N'agafo un. M'endinso de nou en el laberint, conscient que rere cada paraula batega intensament la veu d'un gran escriptor.


"vam començar a sospitar que es tractava d'una poesia en la qual cap element no era gratuït i que, per això mateix, hi tenien un paper fonamental tant les citacions com els títols dels poemes en què es componia cada llibre, com en el seu mateix ordre intern."

J.M.Castellet, Justificació, dins Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, 3a edició de 1984.


No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.


Salvador Espriu, darrers versos del Poema XV de Llibre de Sinera, dins Antologia Poètica, 1a edició de 1978.

Imatge Vilaweb.

Dins de la proposta d'Antaviana, 25 sense Espriu.

20 de febrer del 2010

En el silenci obscur d'unes parpelles closes



La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire.

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.


Màrius Torres. EN EL SILENCI OBSCUR D'UNES PARPELLES CLOSES, dins de Poesies, "Llibre segon", 25, 1947.


Imatge AllPosters (Philip Plisson)

16 de febrer del 2010

Guerra y guerra


László Krasznahorkai
GUERRA Y GUERRA

Ed. Acantilado

"se consolidó en él la convicción de que tenía que hacer eso, inscribir aquella maravillosa obra poética encontrada dentro del archivo en esa red llamada Internet, tan extraña, tan plenamente espiritual por el hecho de existir única y exclusivamente en la imaginación sostenida por el ordenador y de ser allí, sin embargo, inmortal, tenía que inscribirla allí para inscribirla en la inmortalidad, porque si lo conseguía, dijo para sus adentros, no moriría en vano aunque hubiera vivido en vano, si lograba hacerlo realidad"

Podria dir que l'arxiver no entenia el món, la seva vida havia perdut el sentit, i només el fet de trobar un manuscrit d'una bellesa aclaparadora, el va convertir en un lladre que inicia un agosarat viatge, caminant per la corda fluixa que separa enteniment de bogeria, endinsant-se en un caòtic laberint de situacions i de personatges que conviuen amb la relectura i la còpia de la troballa per a l'eternitat.

Podria dir tantes coses, que de sobte em trobaria barrejant diàlegs i descripcions, perduda entre la memòria i la lectura, la desolació i la malenconia, la consciència i la destrucció, repetint detalls, creuant l'espai i el temps, esborrant l'entrada per trobar la sortida, com aquest personatge apòcrif que a voltes s'eleva i a voltes s'estanca en les poques frases que fragmenten cada capítol.

Imatge The "little" Tower of Babel, Pieter Bruegel The Elder, 1563.

War and War: A special literary project

10 de febrer del 2010

Metrònom Ferrater


Quan un escriptor o una escriptora mor, ens queda la seva obra. Com a lectors i lectores sempre hi podem tornar. A través de les seves paraules anem traçant a grans trets la seva imatge, aturant-nos en algun detall, fent més precís el matís que perfila aquella llum o aquella ombra. Podem trobar una o altra biografia, aquesta o aquella crítica que van completant el seu retrat, però la imatge sempre queda desdibuixada. Potser perquè ens manca l'emoció que només pot transmetre la veu dels qui van viure amb ells i els van conèixer.

Així comença aquest documental, "Hubo una vez un hombre que a los treinta y cinco años prometió no vivir más de cincuenta", amb una cita del llibre F., de Justo Navarro. A aquestes paraules s'entrellacen altres veus, altres records que ens apropen a Gabriel Ferrater. El germà, el poeta, l'amic, el traductor, el marit, el crític, el company, el professor, el lector, el lingüista, l'home. La seva curiositat, la intel.ligència, el sentit de l'humor, la capacitat d'aprendre, la personalitat, la simpatia, l'anècdota, el record. Vint-i-set mirades tracen la seva imatge, per retrobar-lo de nou en els seus escrits, en els seus poemes, convidant-nos a no oblidar-lo.


Metrònom Ferrater.

Direcció i realització: Enric Juste
Ajudants de direcció: Carles Àlvarez i Enric Virgili
Producció executiva: Núria Mansanet
Música original: Ignasi Àlvarez
Duració del documental: 56'
Bellveure (2009)
Blog: Metrònom Ferrater.



Quan un escriptor o una escriptora mor, potser ens queda molt més que la seva obra...



FI DEL MÓN

Puc repetir la frase que s'ha endut

el teu record. No sé res més de tu.

Aquesta insistent aigua de paraules,

sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.

La terra pedregosa i fatigosa

de caminar, i els arbres que em ferien

els ulls amb una branca delicada,

tan vivament maligna, convincent

amb la prova millor, la de les llàgrimes,

sembla que no són res. Es van donant

a l'amplària grisa, jaspiada
d'esperma pàl.lid, embafós. Tot cau

amb una fressa lenta i molla, i flota

sense figura, o s'enfonsa per sempre.

Tot fa sentit, només sentit, tot és

tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.

Gabriel Ferrater. FI DEL MÓN, dins Les dones i els dies, Ed. 62-Butxaca, 2002. Dins Da Nuces Pueris, Ed.62, 1998.

Video Tràiler Metrònom Ferrater al YouTube (canal de recontrafilldecabro)