Una lletra femenina de color blau pàl.lid

Franz Werfel
UNA LLETRA FEMENINA DE COLOR BLAU PÀL.LID
Ed. 1984 Butxaca

"Després va remenar com un jugador de cartes la prop d'una dotzena de sobres i els va examinar amb la rutina del funcionari que en té prou amb una llambregada per a comprovar la importància del correu. Eren exactament onze cartes, deu de les quals escrites a màquina. Això feia destacar de manera encara més monitòria entre la monotonia de la resta l'escriptura de color blau pàl.lid de l'onzena. Era una escriptura femenina una mica grandiloqüent, severa i allargada."

Un matí agradable d'octubre. Un home satisfet d'ell mateix. Entre la correspondència, una carta escrita a mà. Una lletra coneguda capaç de fer-ho trontollar tot. Sol i pluja, records i tribulacions.

Pàgina a pàgina, mesuradament, un dia en la vida d'un alt funcionari. Marcat per un frac i una carta, l'home es mira al mirall. S'enfronta a ell mateix. Davant seu, l'èxit i la comoditat, però també la culpa i la mala consciència. Les seves inquietuds s'agiten. Imagina, improvisa i es deixa dur pels esdeveniments. Una oportunitat i la por.

Imatge Flickr (dawgfanjeff).

Alma

... en el laberint, una nina...

Alma de Rodrigo Blaas a Vimeo
almashortfilm

El xal

Cynthia Ozick
EL XAL
Ed. Viena

"(...) i si deixava anar l'udol de llop que ara pujava per l'escala del seu esquelet, li dispararien; així doncs, va agafar el xal de la Magda i se'l va anar ficant a la boca, a poc a poc, omplint-la del tot, fins que es va empassar l'udol de llop i va tastar la canyella i la profunditat d'ametlla de la saliva de la Magda; i la Rosa va beure el xal de la Magda fins que va quedar sec."

Per la Rosa Lublin, només hi ha tres vides. La d'abans, la de durant i la de després. Ella continua lligada a un lloc sense pietat, en un naufragi sense mesura, derivant entre l'abans i el durant. El xal ho és tot, el que va ser i el que podria ser. I s'hi agafa amb força.

El xal. Olor de canyella i ametlles humides. Lli que alimenta i abriga. Amaga la vida, destapa la mort. Símbol del record, de la memòria, del somni i de la il.lusió. Un relat llarg, suggerent, subtil i intens. Una novel.la curta, profunda, lleugera i delicada.

Imatge Flickr (cl a ra)

Vértigo

W. G. Sebald
VÉRTIGO
Ed. Anagrama

"Así que esto, vuelvo a pensar, como siempre, es el nuevo océano. Sin cesar, las olas se aproximan a grandes empellones por encima de toda la extensión de las ciudades, cada vez más ruidosas, enderezándose cada vez más, se vuelcan en una especie de frenesí a la altura del nivel del ruido y cual oleaje se derraman sobre el asfalto y sobre las piedras, mientras desde las presas que se forman junto a los semáforos ya comienzan a brotar, bramando, olas nuevas. Al cabo de los años he llegado a la conclusión de que es de este estrépito de donde ahora surge la vida que viene después de nosotros y que nos destruirá paulatinamente, del mismo modo que nosotros destruimos aquello que ya llevaba ahí mucho tiempo con anterioridad a nuestra existencia."

Un narrador que viatja. Un viatger que escriu. Un escriptor que fuig. Un fugitiu que busca.

Obsessions que omplen un diari de viatge. Meditacions que configuren una ficció il.lustrada. Visions i experiències encaixades en un fascinant collage. Geografia, història, cultura i humanitat flueixen per precipitar en un abisme. Al caire de l'esvoranc: Viena, Venècia, Milà, Verona, Innsbruck, Baviera, Stendhal, Dante, Kafka...

Sensació de vagareig entre la realitat i el somni. Torbador vertigen d'estranya influència.

Imatge Flickr (nick.garrod)

sss (XX)...

La crítica literaria debería surgir de una deuda de amor. De un modo evidente y sin embargo misterioso, el poema, el drama o la novela se apoderan de nuestra imaginación. Al terminar de leer una obra no somos los mismos que cuando la empezamos. Recurriendo a una imagen de otro campo artístico, diremos que quien ha captado verdaderamente un cuadro de Cézanne verá luego una manzana o una silla como si nunca las hubiera visto antes. Las grandes obras de arte nos atraviesan como grandes ráfagas que abren las puertas de la percepción y arremeten contra la arquitectura de nuestras creencias con sus poderes transformadores. Tratamos de registrar sus embates y de adaptar la casa sacudida al nuevo orden. Cierto instinto primario de comunión nos impele a transmitir a otros la calidad y la fuerza de nuestra experiencia, y desearíamos convencerlos de que se abrieran a ella. En este intento de persuasión se originan las más auténticas penetraciones que la crítica puede proporcionar.
Digo esto porque buena parte de la crítica contemporánea es de otra índole. Burlona, quisquillosa, inmensamente conocedora de su linaje filosófico y de sus complejos instrumentos, a menudo viene más para enterrar que para encomiar.

George Steiner.

Imatge Wikipedia. Paul Cézanne, Still Life with an Open Drawer, 1877- 1879.

Lena

Jordi Coca
LENA
Ed. LaButxaca

"O potser tot plegat era ben bé a l'inrevés, potser era aquell bon temps, aquella llum neta i aquella calidesa el que amagava un hivern constant i inalterable que estava, quiet, sota l'aparença. Les paraules de la Lena, els sorolls i la llum, eren l'estiu, i la resta era un hivern profund que vivia en nosaltres."

No...
No diré res de la vulnerabilitat, ni de la solitud, ni de la por. No penso buscar paraules per descriure la fragilitat que s'amaga rere màscares neutres, sota lluents cuirasses. No vull fer presents els monstres que habiten en les fosques presons del desconcert. No desvetllaré on comença la necessitat de sotmetre's i on la de dominar. No deixaré entreveure el trasbals que genera la incapacitat de controlar-ho tot. No mencionaré el sentiment de culpa, ni la incertesa, ni l'aïllament. Callaré davant l'absència i la pèrdua. Silenciaré la nuesa de les relacions i la persistència del record.
No...
No parlaré de Lena.

Imatge Inimage.

El Tercer Reich

Roberto Bolaño
EL TERCER REICH
Ed. Anagrama

"El pueblo estaba sumergido en una especie de bola de cristal; todos parecían dormidos (¡trascendentalmente dormidos!) aunque caminaran o estuvieran sentados en las terrazas. A eso de las cinco de la tarde el cielo se nubló y a las seis comenzó a llover. Las calles de pronto se vaciaron; pensé que era como si el otoño introdujera la uña y rascara: todo se venía abajo. Los turistas corriendo por las aceras en busca de refugio; los comerciantes cubriendo con lonas las mercaderias expuestas en la calle; las cada vez más numerosas ventanas cerradas hasta el próximo verano. No sé si aquello me inspiraba lástima o desprecio. Desasido de cualquier condicionamiento exterior sólo a mí mismo podía ver y sentir con claridad. Todo lo demás había sido bombardeado por algo oscuro; decorados de plató cinematográfico cuyo destino de polvo y olvido me parecía irreversible.
La pregunta, entonces, era qué hacía yo en medio de esa miseria."

Un dietari de vacances. Un retorn a l'hotel dels estius de la infantesa. Sol, platja i altres estiuejants. La Costa Brava en plena temporada. Però Udo es tanca a la seva habitació davant un taulell de joc. Es perd entre fitxes i estratègies bèl.liques. S'obsessiona amb el búnker de patins d'aigua enmig de la sorra i el seu desfigurat propietari. Els dies passen i tot es va enfosquint. Els esdeveniments davallen cap a una densa atmosfera.

Udo i Ingeborg, Charly i Hanna, el Lobo, el Cordero, el Quemado, Frau Else i el seu marit malalt. Tots coincideixen un estiu. Entre el joc i la realitat, el Tercer Reich és una línia descendent d'inquietant magnetisme.

Imatge Flickr (helechos hélène).