La mort a Venècia

Thomas Mann
LA MORT A VENÈCIA
Ed. Proa

"Qui no sentirà un lleuger calfred i una angúnia secreta en pujar per primera vegada, o després de molt de temps d'haver-ne perdut el costum, en una góndola veneciana? L'estranya embarcació, pervinguda als nostres dies des de temps medievals sense cap modificació, d'un color tan peculiarment negre com només els taüts el tenen, recorda aventures silencioses i criminals en el clapoteig de l'aigua nocturna, recorda molt més la mort, el fèretre, el tètric trànsit i l'últim viatge, el més callat de tots."

Sobtadament, s'inicia un viatge. Lluents cúpules i ponts s'alcen entre els foscos i decrèpits canals. En la ciutat aquàtica, la bellesa d'un jove encén un amor senil. Sentiments i emocions arraconen la moral i la raó. El silenci emmascara la malaltia. I un batec, incontrolable i violent, marca el camí de l'ocàs.

Fora, xafogor, aire irrespirable i podridura. Dins, passió i deliri. En els carrerons, les ombres agòniques dansen. En la visió exaltada, els convencionalismes moren. El desig anuncia la devastació. Ordre i disciplina queden reduïts al no-res. I un esvoranc, on tot es precipita, on tot es perd, amaga el darrer raig de claror sota l'horitzó.

Imatge Flickr (greything).

Pel camí dels mesos de l'any (fragment)

Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des de que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant. (...) Parteixo, doncs, altra vegada i novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos. (...)
Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i les teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil.len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades. Castanya i gla són a l'abast com petits tresors, com talismans, com brasses vegetals.

Joan Vinyoli. Fragment de PEL CAMÍ DELS MESOS DE L'ANY.

La princesa i el pescador

Minh Tran Huy
LA PRINCESA I EL PESCADOR
Ed. Proa

"Van preferir viure i tenien raó: la seva feina i la seva ambició era suficient per omplir la seva existència, i el seu passat descansa en pau sense que hi trobin cap objecció. Mentre que jo tenia tanta por de viure que, malgrat totes les promeses que m'havia fet, em vaig refugiar en un altre món, en un passat mític o en un mite sense passat -una bombolla d'història fixa contra un present per fer. Vivia com una ermitana, amagada en una cova lluny dels camins, i extreia de les meves lectures el que em calia per pintar de púrpura les parets de la meva caverna. M'atipava de mots i d'imatges fins a la nàusea, amb l'esperança que el seu torrent se m'enduria la consciència, les meves angoixes, els meus deures, moblaria la meva solitud i em purificaria d'un sentiment obscur de culpabilitat -no haver hagut mai de lluitar."

Tot s'escola sota el modelatge del temps. La melangia agredolça cau sobre tot allò viscut. La veu s'entrellaça íntimament amb la memòria i l'oblit. La cadència de les paraules fixa l'efímera presència d'aquells que ja no hi són. La pèrdua i la recerca s'extenen en l'horitzó de la faula. El retrobament i la descoberta es vinclen com joncs al vent.

Una resignació amarga, una època i unes circumstàncies, fan present un Vietnam oblidat. Un país perdut, retrobat en les converses i les llegendes. Origens buidats. Identitats que ja no pertanyen enlloc.
El desassossec dels desarrelats s'amaga rere el silenci de tot allò que es calla. El record i l'existència fan emergir una serena mirada de veu pausada.

Imatge Flickr (meskill)

El cielo es azul, la tierra blanca

Hiromi Kawakami
EL CIELO ES AZUL, LA TIERRA BLANCA
Ed. Acantilado

"El maestro y yo no nos hablábamos.
Eso no significa que no nos viéramos. Nos encontrábamos de vez en cuando en la taberna de siempre, pero no nos dirigíamos la palabra. Entrábamos, nos buscábamos con el rabillo del ojo y simulábamos no habernos visto. Yo fingía no conocerlo, y él hacía lo mismo conmigo."

Una petita història, sorgida de la casualitat, arrelada en la solitud, creix. La fluidesa dels sentiments marca una lenta transformació. La subtil metamorfosi s'omple de tendresa, entre els aromes dels plats i les copes servides.

De les trobades casuals, a les cites previstes. De la solitud, a la companyia. De la distància, a la proximitat. De l'enyor i la mancança, a l'amor i a l'afecte. Una subtil línia les separa. El seu tènue traç es dissol dia a dia. La seva impressió s'entrellaça, es comparteix i es revela.
La fragilitat esdevé record quan la buidor es torna extrema.

Imatge BancoImagenes (B.Varela)

sss (XVIII)...

... en el laberint, també s'hi guarden imatges...

Buecherleuchtturm, de Quint Buchholz.

De... Confusión de...

... los sentimientos.

"De repente, se me abrió un mundo en el texto escrito, las palabras venían ágiles a mi encuentro como si me buscaran desde hacía siglos; el verso corría como una onda de fuego, arrastrándome consigo, hasta las mismas venas, haciéndome sentir esa extraña ligereza en las sienes como cuando volamos en sueños. Me estremecí, temblé, sentí la sangre más caliente correr por mi cuerpo, creí tener fiebre; nunca había sentido nada parecido, y ¡sólo había escuchado un discurso apasionado!"

Stefan Zweig. Retall del relat: CONFUSIÓN DE LOS SENTIMIENTOS.

En Grand Central Station me senté y lloré

Elizabeth Smart

EN GRAND CENTRAL STATION ME SENTÉ Y LLORÉ

Ed. Periférica

"No hay nada tan fecundo como un espejo. En las noches de suerte, me devolvía mi cara como prendiéndome una condecoración: he aquí la cara que encendió mil noches, el señuelo que llevó al arcángel a tu cama, el precario instrumento con el que cazas estrellas polares. Pero a veces, a solas, el espejo clavaba mis dos ojos con alfileres, como mariposas, y me mostraba una cara a punto de naufragar en lágrimas, a punto de estrellarse contra sus propios estériles consejos, cuando estallara al fin el cataclismo que ya estaba rodando cuesta abajo hacia el presente, igual que una avalancha."

La veu s'eleva, puja, cau, davalla en l'abisme. Crida, xiuxiueja, riu, plora. Desvetllada, sacsejada, tremola per la passió de la descoberta, de la trobada. S'amaga en la metàfora, en la referència canònica. S'omple de visions literàries, mítiques. Dissolta en la realitat, es perd, es transforma. Brolla en la tradició, es desdibuixa en el sentiment. I s'intensifica. I fa estremir. I captiva.

Una estranya bellesa fa equilibris entre la passió i el drama. Una fascinant atracció deriva en l'exaltació i la frustració. Una poderosa prosa poètica converteix la paraula en himne, la sensibilitat en imatge.

Imatge AllPosters.