22 d’abril del 2012

De llibres i roses


... Remenar llibres, buscar fragments, prendre nota de noms i títols, marcar pàgines i subratllar aquí i allà, autèntica feina de prospecció, de relectura, de descoberta que cansa la vista i omple de sensacions barrejades l'esperit. Potser per aquest motiu, lluny de novetats i de cobertes lluents, aquest St Jordi, farà olor a llibre vell, tindrà el tacte de pàgines gastades i recordarà a aquells que quedaran per sempre amb nosaltres a través de les seves paraules. Potser per aquest motiu, aquest fragment...

"Feia una nit estranyament tèbia al cor del gener, com podia espurnejar la via Làctia sobre aquell planell de roca pelada! No hi havia lluna i no obstant, en sortir de l'avenc, vam quedar enlluernats. L'ample planell de roca era desert; no hi havia ànima viva, res més que el silenci. El front, com vam saber després, s'havia desplaçat durant aquells dies molt endavant, cap al nord-est, en direcció a Barcelona; ens trobàvem sense saber-ho a la reraguarda de l'enemic. Potser algun dia explicaré com en Picó ens va dur, aquells sis homes que el seguíem, fins a reunir-nos altra vegada amb les forces catalanes a través del país ocupat; ens hi vam reunir a temps per trobar-nos amb elles en els darrers combats. Arribats al Coll d'Ares, on aquell febrer no hi havia ni una clapa de neu; arribats a la carena entre Molló i Prats de Molló, entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: "S'ha acabat la cultura...".Algun dia explicaré tot això i com anaven arribant a la carena les restes de tantes brigades pulveritzades, tot barrejat, brigades regulars i columnes de voluntaris, nacionalistes i comunistes, sindicalistes i federals, quin indescriptible galimaties de brigades i divisions senceres en desordre, de muls i de camions, de canons i metralladores que calia abandonar i s'amuntegaven a les barrancades; i de sobte, enlairant-se del galimaties immens, aquell potent Virolai que vam entonar tots, mirant al lluny com fumejaven entre la boira de les planes tantes ciutats i viles i pobles, aquell Virolai entre les clarors agòniques de la posta de febrer, abans de continuar la nostra marxa, ara de baixada cap al nord, cap a l'exili."

Joan Sales, INCERTA GLÒRIA II




... Bona Diada...

4 comentaris:

novesflors ha dit...

De llibres, en saps molt. Que t'arribe també un bon perfum de roses.
BONA DIADA.

GEMMA ha dit...

Ariadna, em recomanes un/dos/tres llibres (els teus preferits, indispensables) dels molts que recomanes per aquí? Entra al meu bloc i sabràs perquè t'ho dic. Gràcies.

Bons dies!

digue'm ariadna ha dit...

Novesflors... moltes gràcies, perfum de rosa, tinta i paper...

Gemma... és complicat, però ho faré...

L'Espolsada llibres ha dit...

Gran Incerta glòria, d'aquelles novel·les que fan créixer una literatura.