Les botigues de color canyella. El sanatori de la clepsidra

Bruno Schulz
LES BOTIGUES DE COLOR CANYELLA
EL SANATORI DE LA CLEPSIDRA
Ed Quaderns Crema

"No es pot dir que tinguessim una idea feliç, quan, seduïts per una propaganda pomposa, vam enviar aquí el pare. El temps reculat..., d'acord, sona molt bé, però, ¿a què es redueix, en el fons? ¿Que potser aquí et serveixen un temps d'alta qualitat, un temps sòlid, un temps -es podria dir- de l'última remesa, un que encara fa olor de nou i de pintura? Ben al contrari. És un temps del tot desgastat, un temps que ja ha estat usat per altra gent, un temps ratat i foradat pertot arreu, transparent com un garbell.
Això no és gens estrany, perquè, en certa manera, és un temps perbocat -vull que ens entenguem bé-, un temps de segona mà."
EL SANATORI DE LA CLEPSIDRA.

En estranya corrua, brollen aquests relats. Curiosament articulats, un complex joc flueix en l'espai que va de l'un a l'altre. La infància, la familia, la casa, la botiga, giren al voltant del pare i del temps. En el seu moviment, creen una realitat pròpia, no lineal, que es nodreix de la imaginació i de la metàfora, del gest i de la paraula.

Singer va dir que Schulz escrivia algunes vegades com Kafka, d'altres com Proust i, en ocasions, era capaç d'arribar a abismes tan pregons que cap d'ells havia assolit abans. Però Schulz fuig de l'angoixa i de les evocacions. S'endinsa en el món mític de la infància, aquell que encara no ha estat embrutat pels adults. Allí, destaca la figura paterna. Un pare mutant, que canvia de mida i de forma, que tot ho omple de teories i d'experiments, que defensa la paraula i la imaginació. A batzegades, entre símbols complexos, la seva prosa et fa aturar un i un altre cop davant cada bella imatge, cada grotresca transformació, cada pertorbadora metàfora, cada desbordant narració.

“El bar estaba casi vacío. Una mujer leía una revista sentada en una mesa y dos hombres hablaban o discutían con el que atendía la barra. Abrí el libro, la Obra completa de Bruno Schulz traducida por Juan Carlos Vidal, e intenté leer. Al cabo de varias páginas me di cuenta que no entendía nada. Leía pero las palabras pasaban como escarabajos incomprensibles, atareados en un mundo enigmático.”
Roberto Bolaño. ESTRELLA DISTANTE. Ed. Anagrama.

Com Arturo Belano, esperava en un bar. Tenia el llibre obert i llegia, però ni aquell era el lloc, ni era el moment. Més tard, lluny d'allí, en un altre instant, a soles, a poc a poc, vaig tornar a començar...

Imatge Flickr (FJTU)