7 de setembre del 2009

Microcosmos



Claudio Magris
MICROCOSMOS
Ed. Empúries

"Un vent lívid remou pilons de fulles, les estàtues no tenen braços ni cames, un poble d'esguerrats i muts. Parets altíssimes circumden el Jardí, el cel també és una paret contra la qual es retallen les branques, per totes bandes hi ha esquerdes que es dibuixen i s'obren, les parets es comencen a engrunar, tot és un enfonsament silenciós, immens. És tan estrany, a poc a poc, tornar a sentir els sorolls habituals, reconèixer que en aquell banc hi han segut moltes persones, sentir remordiment i temor per l'espant dels pares que encara volten buscant-lo. En tornar a casa, fins i tot abans de travessar la reixa, sentim que ja tornem a ser fora del Jardí, que el buit immens s'ha encongit, contret, ha tornat a entrar a la llàntia màgica igual que el geni i ha desaparegut, una baia enterrada a la densitat de l'arbust."


Paraules com onades. Pugen, baixen, van cap a un costat, van cap a l'altre. Paisatges, illes, llacunes, muntanyes, ciutats, jardins, cafès, bars, pobles, camins, fronteres, entrellaçats al record, a la història, a la descoberta i a la mirada. Límits perduts on l'espai s'endinsa en la identitat, objectiva, subjectiva. Brollen, un rere l'altre, els mites, els somnis, les vides, i fonen el passat i el present.


Vagareig submergit en la condició humana. Fluctuació nostàlgica a la recerca de petits mons, on el traç de la geografia es confon amb el de la memòria. Un nou viatge, ple de cruïlles i detalls. Prosa que camina, mà que mira.

2 comentaris:

horabaixa ha dit...

Hola Ariadna,

La teva descripció, inmillorable.

Brollen les paraules, no saps com les gaudeixo.

Una abraçada

digue'm ariadna ha dit...

... Suposo que hi ha moments en els quals, potser sense saber ben bé ni el com ni el per què, les paraules surten lleugeres i, com renovades, van augmentant de forma gradual la seva força, cobrant vida i creixent a raig, sense voler res, sense esperar res, tenint-ho tot...
... Moltes gràcies, Horabaixa...
=:)