Xarxes de jocs i combinacions de paraules

Escrivint es pot omplir un buit, buscar un sentit, parlar de l'existència de l'ésser humà i del món, abandonar-se en la fugida i en la recerca, entre paraules, sentiments i històries. L'escriptor té en la seva mà, la creació i la destrucció. Pot tornar a llegir allò escrit i reescriure allò llegit, per donar cos a una idea, una imatge, una obsessió. Quan escriu, pot dir el que ell pensa o el que pensen els altres, buscar en la seva consciència o amagar la seva personalitat, jugar amb totes les paraules o no aturar-se fins trobar aquell únic mot capaç d'omplir tot l'espai. Ens desvetlla intimitats pròpies o manllevades, compartint-les i transformant-les, construint intricats recorreguts d'emocions que es pleguen i es repleguen, en un moviment de canvi constant o en una immobilitat de consistència pètria. I tot i les reescriptures i les relectures, davant seu apareix, amb orgull i sorpresa, un diàleg enmig d'irrealitats indefinides i veritats desorientades. Un diàleg que va més enllà de l'escriptura. Una força que pot arribar a desvetllar un plaer capaç de captar i agafar l'atenció lectora d'aquells que busquen el que és important: tot allò que queda.

Italo Calvino era conscient de la importància de qui llegeix. Com a escriptor va jugar i combinar paraules, teixint una xarxa que integrés als lectors. Una xarxa de retícula consistent, on a cada nus, a cada cruïlla, es perd la linealitat narrativa i s'ofereix una lectura activa. Mots col.locats amb cura per aixecar un relat que surt d'ell mateix, sense perdre la seva pròpia naturalesa. Emmirallant tècniques i eines estilístiques, el seu estil personal forja un espai on ficció i realitat limiten i es difuminen. Oferint una lectura que fluctua en la reflexió que la literatura fa sobre sí mateixa i que permet veure a través seu la realitat. La creació literària es desvetlla i qui ho llegeix s'endinsa en una ficció capaç d'observar-se per dins i estar, alhora, en ambdos costats del mirall. En el seu reflex, l'escriptor es desdibuixa en el lector, enmig d'un laberint de tinta, on diferenciar el que és veritat del que no ho és, està en les nostres mans. Amb Calvino, la lletra impresa es transforma i es redefineix, mostrant una altra visió.

"Com m'ho faig per explicar-me ara que he perdut la paraula, les paraules, potser fins i tot la memòria, com m'ho faig per recordar què era allà fora, i quan ho recordi, com m'ho faig per trobar les paraules per dir-ho; i les paraules, com m'ho faig per pronunciar-les, tots estem intentant fer comprendre alguna cosa als altres amb gestos, amb ganyotes, tots com simis. Sort que hi ha aquestes cartes, damunt la taula, una baralla de tarots, els més corrents..."

Italo Calvino. LA TAVERNA DELS DESTINS ENCREUATS, en El castell dels destins encreuats, Ed. Columna.

"Cierto que también este girar en torno al libro, leerlo alrededor antes de leerlo por dentro, forma parte del placer del libro nuevo, como todos los placeres preliminares, tiene una duración óptima si se quiere que sirva para empujar hacia el placer más consciente de la consumación del acto, esto es, de la lectura del libro."

Italo Calvino. SI UNA NOCHE DE INVIERNO UN PASAJERO. Ed.Siruela.

"Ocurre con las ciudades como en los sueños; todo lo imaginable puede ser soñado, pero hasta el sueño más inesperado es un acertijo que esconde un deseo, o bien su inversa, un temor. Las ciudades, como los sueños, estan construidas de deseos y temores, aunque el hilo de su discurrir sea secreto, sus normas absurdas, sus perspectivas engañosas, y cada cosa esconda otra."

Italo Calvino. LAS CIUDADES INVISIBLES. Ed. Siruela.

"Mi fe en el futuro de la literatura consiste en saber que hay cosa que sólo la literatura, con sus medios específicos, puede dar."

Italo Calvino. SEIS PROPUESTAS PARA EL PRÓXIMO MILENIO. Ed. Siruela.

De... El pozo...

... sin fondo.

"Había unas cuantas de aquellas estanterías giratorias repartidas por toda la biblioteca. Sobre una de ellas se hallaban las dos tazas de café, mientras sobre otra descansaba un gran libro abierto. Era el tratado de Budge sobre jeroglíficos egipcios, adornado con láminas a todo color de dioses y pájaros extraños. Incluso mientras pasaba precipitadamente por allí, fue consciente de que algo extraño residía en el hecho de que precisamente aquélla y no cualquiera otra obra de ciencia militar se encontrase abierta en aquel lugar y en aquel preciso instante. Tuvo consciencia incluso del hueco que había dejado el libro en la estantería impecablemente alineada al ser tomado de su sitio, el cual parecía estar mirándole boquiabierto en actitud amenazadora, como si fuese la mella en la dentadura de algún rostro siniestro."

G.K. Chesterton. Retall del conte: EL POZO SIN FONDO.

Les afinitats electives

J.W. Goethe

LES AFINITATS ELECTIVES

Ed. Proa

"Hi ha poques persones que sàpiguen ocupar-se d'allò que acaba de passar. O bé el present ens reté amb força, o bé ens perdem en el passat i intentem, de qualsevol manera possible, d'evocar i de recuperar allò completament perdut."

Una substància AB es relaciona amb una altra substància CD. Entre els quatre principis, A, B, C i D, existeix una doble descomposició i recombinació: es disgreguen i s'associen seguint fortes atraccions que comporten la formació de noves unions, la d'A amb C i la de B amb D (del diagrama figuratiu d'Olof Bergman, del tractat De attractionibus electivis, 1775).

Les tendencies d'unió dels elements químics esdevenen el fonament d'un joc de sentiments. Les afinitats que apropen i alhora allunyen, són la base d'un teixit de passions. Les noves proximitats van més enllà de raonaments i duen al conflicte. Les complicitats són reals, preferents i selectives.

Lleis d'atracció química per explicar comportaments humans. Sentiments que entren en conflicte amb la moral. Relacions que esdevenen tràgiques en constatar la fatalitat de la lluita entre el voler i el poder.

Laberint. Els carrers humits són pols

Laberint. Els carrers humits són pols

de la meva música, matí obert a la llum.

Pèrdua. Per enmig de les cases

petites de fusta i maons se senten els

crits dels barquers del Wang-Su.

A l'altra banda de la riba barcasses

construeixen un petit món que sura, una

planúria enigmàtica i expectant

més enllà de les hores plenes

de l'occident. Xangai, el sol es detura

al seu entorn i encén els cristalls

de les teves angoixes. Melodies trencades

d'aquells que em miren i somriuen

en silenci. Laberint.

Antoni Perarnau. IV. LABERINT. ELS CARRERS HUMITS SÓN POLS. La Ciutat i el retorn.

Los espectros

Leonid Andréyev

LOS ESPECTROS

Ed. Acantilado

"La acristalaban multitud de pequeños vidrios de colores y su función era puramente estética. Mirada desde fuera, era grata a la vista, pero causaba una impresión turbadora y extraña desde dentro. Siempre que la enfermera subía al piso alto, permanecía largo rato en aquel aposento, contemplando, a través de la vidriera policroma, el paisaje conocidísimo y, sin embargo, extraordinario, que se veía desde allí. El cielo, el muro, el camino, la pradera y el bosque, mirados a través de los vidrios rojos, amarillos, azules y verdes, cambiaban de un modo fantástico. El efecto, mirando a través del conjunto de los cristales, era el de una gama; pero si se miraba por un solo cristal, se experimentaba una emoción que variaba según el color."

Lloc de trobada de pors, fòbies i histèries. Cruïlla de somnis perduts, il.lusions amagades i tristeses negades. Ombres de bogeria es projecten en les blanques parets. Paranys de vida i fugides de nit.

Breu narració del contrast. Imatges irracionals del llindar. Seqüències estranyes brollen del caos de la ment. Punts de fragilitat on tot es trenca i queda al descobert el profund esvoranc.

sss (X)...

Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel.la. I Txèkhov: s'ha d'intentar l'impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel.la és difícil. L'estructura, els personatges, l'escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t'obliga a vèncer dificultats. Hi ha novel.les que se t'imposen. D'altres les has d'anar traient d'un pou sense fons. Una novel.la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d'un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, l'extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d'una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d'estruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s'aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col.loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d'escriure radica en encertar el mitjà d'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d'altres triguen molt, d'altres no el troben mai.

Mercè Rodoreda.

... en el laberint, també hi ressonen els mots...

... en el laberint, també poden escoltar-se les veus...

El silenci dels arbres

Eduard Márquez

EL SILENCI DELS ARBRES

Ed. 62- Butxaca

"-Recordes allò dels arbres que un cop et va dir la teva mare?

L'Andreas Hymer, emocionat, no contesta.

L'Amela Jensen insisteix.

-Recordes allò dels pollancres del jardí que em vas explicar una vegada? No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres. Avui més que mai."

I la història continua sense paraules. El so d'un violí esdevé paisatge i veu que es retroba amb el somni. La por i l'angoixa ballen amb el silenci i es desdibuixen entre els arbres.


Vides, records, pensaments i somnis entrellaçats omplen una ciutat, sota l'amenaça de les bombes i dels franctiradors. Vides sense respostes en un museu buit, omplen de veus el dia a dia que es retroba en unes cartes i en un esguard. Música que vol omplir-se de l'ànima dels llocs, donant llum a un passat, color a un present i profunditat a un futur.

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

Fa dies, vaig rebre un regal... Sigui per sort, atzar, fils invisibles o baules enllaçades, va arribar a les meves mans aquest CD, on Núria Candela diu Maria-Mercè Marçal amb música de Concepció Ramió. Després d'escoltar, un i un altre cop Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, vaig recordar unes paraules de Joan Brossa i de Biel Mesquida. En Brossa deia que quan llegim i repetim interiorment la lletra muda, donem el so i el sentit veritable al poema. I tot i que ell creia que la veu humana no era ni mesura ni base de la literatura, li agradava escoltar la veu dels deïdors de poesia: aquells que diuen i no reciten, perquè dir és una implicació total. En Mesquida, fa uns anys, va parlar de les veus del silenci: aquelles veus dels poemes que amb la dicció l'escenificaven i configuraven al seu voltant un silenci musical. Una mena de composició capaç de fondre música i coneixement i endinsar l'escoltador, amb tots els seus sentits, a una mena de dansa.

Hi vaig pensar mentre escoltava com Núria Candela donava veu al silenci dels versos de Maria-Mercè Marçal. Una dona diu la poesia d'una altra dona. Una veu que interioritza la musicalitat, transmet les emocions, i ens envolta amb la vida i la llum de la dansa de les notes verbals de la paraula. Una paraula que s'eleva calladament de l'harmonia de la lletra, i que està per sobre d'una música que lliga i acompanya la selecció de poemes, realitzada des de la intuïció i la descoberta, seguint un ordre que entrellaça la veu i el vers. El so t'agafa i t'endinsa en una tria on la llum, la sensualitat i l'expressivitat del poema marquen el compàs d'un ball amb el color, la profunditat i el volum musical d'una flauta, un clarinet i un violoncel. Instruments respectuosos amb la veu que remarca la força, el ritme i el sentiment de la paraula poètica.

En Roland Barthes comparava la paraula poètica a la caixa de Pandora, on tot d'elements inesperats projecten les potencialitats del llenguatge. En Maria-Mercè Marçal, aquesta capsa es plena d'aquestes projeccions i de l'art poètic, com també és plena de totes les seves vivències, des de l'experiència, la sensibilitat, el treball, la intel.ligència i el compromís. En la seva recerca per la paraula, el ritme i la mètrica, partint d'aquells recursos que donaven la millor forma al que volia expressar, els seus poemes tenen una significació profunda que flueix i creix per clarobscurs que reflexen la seva identitat de dona. Una identitat que s'emmiralla, però que també juga amb la màscara, que es mou entre la llum i la foscor de les cares de la lluna, que es fa i es desfà com una estàtua de sal cada cop que camina, cau, s'aixeca i torna a caminar, que beu la sang de la vida i la mort, de la plenitud i la solitud, mentre emmudeix els crits i xiscla els silencis d'un exili exterior i interior que, conscient i rebel, dóna veu a les emocions, els sentiments, les pors i els pensaments. Una veu de dona que estima i és estimada, que accepta el repte de la seva condició i del seu ofici, que mira de cara a la tradició i, lluny de quedar-s'hi tancada, fa de la seva vida una recerca, un aprenentatge, un mestratge, un donatge, que dóna força, textura i forma a una paraula poètica que sedueix i captiva.

"Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancat, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l'impuls que m'allibera d'aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d'ombres i de màscares que els mots re-presenten, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva."

Maria-Mercè Marçal, en el Festival Algwe-París, 1990, text traduït per Mercè Ibarz, dins de Maria-Mercè Marçal, SOTA EL SIGNE DEL DRAC. PROSES 1985- 1997. Ed. Proa.

Vull donar les gràcies a l'Isabel i a la Concepció, no només pel regal i totes les seves respostes, sinó per la dedicació i la tasca realitzada en aquest projecte que va veure la llum els dies 7 i 12 de març de 1999, al teatre de l'Aurora d'Igualada. Aquest any, en el 10è aniversari de la mort de Maria-Mercè Marçal, aquell muntatge pren forma de CD. Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, es presentarà el 10 d'octubre a la Biblioteca Central d'Igualada i el 17 d'octubre a la Casa Taulé a Sabadell. La resta de presentacions i representacions podran seguir-se a través de Llegim...? Llibreria.