De... Els...

... llibres.

"Amb els llibres passa exactament el mateix. Però així com el lector apassionat no pot aturar la vida si no és prenent la decisió de tallar-la, els llibres sí que pot aturar-los en el moment més esplendorós, quan les possibilitats són encara nombroses. Per això no n'acaba mai cap. En llegeix només els inicis, les primeres pàgines com a màxim. Quan el ventall de bifurcacions de la història es va reduint i el llibre comença a avorrir-lo, el tanca i el col.loca a la prestatgeria, per ordre alfabètic del cognom de l'autor."

Quim Monzó. Retall del conte: ELS LLIBRES.

Ronda nocturna

Mijaíl Kuráyev.

RONDA NOCTURNA.

Ed. Acantilado.

"... Te tira del alma y te tira más y más... La sensación es insoportable... Es de noche, comoquiera que sea... Por un lado, te rodea el vacío, y por otro piensas en que todo el mundo duerme, mientras el ruiseñor te tira del alma y no deja de tirar... Y al final, cuando ya te ha hecho sufrir hasta lo imposible, rompe con unas notas estruendosas y las sostiene... Es el acabose... ¡Y sigue y sigue! ¡La vida no vale un céntimo entonces! ¡Y cruje, y silba, y alarga la nota, y hace requiebros, y calla, y todo ese clamor va de montaña en montaña, cerrando un círculo en torno a uno! Hasta que ¡zas!"

Les nits blanques. Llums nocturnes i ombres en la ciutat. Silenci i una veu. Un antic agent de la policia política estalinista parla. Anècdotes i meditacions de la seva feina. Una guàrdia, una nit, una ciutat i uns records, abans de que torni a fer-se de dia.

Les nits blanques, nits per seure's i meditar. Una veu que retrata un món tancat i fosc. Una evocació a una repressió i a una dictadura. El dia a dia, sense ahir ni demà. Una entrega al treball. Una absència de càrrega moral i el desdibuix del límit entre el bé i el mal.

La llegenda de la roca que gira

... en el laberint, s'escolta el xiuxiueig d'una llegenda de la nit de Nadal...

... bones festes...

La mort d'Ivan Ilitx

Lleó Tolstoi

LA MORT D'IVAN ILITX.

Ed. Quaderns Crema.

"La mentida, aquesta mentida comesa sobre ell a les vigílies de la seva mort, la mentida que calia per rebaixar aquell terrible i solemne acte de la seva mort a l'altura de totes les seves visites, de les cortines, de l'esturió del dinar... era per a ell un terrible suplici. I, cosa curiosa, molts cops, quan feien comèdia va venir d'un pèl que no els cridés: 'Pareu de dir mentides! Sabeu tan bé com jo que em moro, de manera que, si més no, pareu de dir mentides!' Mai, però, no es va veure amb cor de fer-ho."

"Senyors! Ivan Ilitx és mort!" I els senyors pensen en qui ocuparà el càrrec que deixa, en la familia, en la malaltia, en la seva pròpia salut, i en la seva vida. Qui era l'Ivan Ilitx? Un home corrent, amb un desig de millorar a nivell laboral, social i econòmic. Feia el que s'esperava d'ell. Una malaltia sobtada i una realitat silenciada. Un repàs de vida, una agonia i una mort.

La vida i la mort. El dolor físic i el dolor moral. Actituds davant del malalt. Ràbia, patiment i reflexió. Tothom sap el final i espera. Si no es parla d'una cosa: no existeix. Mentides i silencis. Vetlla, enterro, dol i condol.

en Yukio Mishima

"Contempló el lirio que sostenía entre sus dedos. Lo enrolló entre sus manos para que el tallo, que estaba encorvado, se enderezase, sintiendo, mientras así obraba, que los pétalos del lirio acariciaban ligeramente la piel de sus palmas. Hasta que la flor escapó de sus manos, dejando en el suelo un poco de polvo dorado. Los rayos del sol penetraban por la ventana de la celda. Eran ahora más cálidos. Isao sintió que los lirios del año anterior habían nacido."

CABALLOS DESBOCADOS. Ed. Alianza.

"En aquel momento Shinji pensó en la fotografia de Hatsue que guardaba en el bolsillo interior de la chaqueta colgada en la cabina de la tripulación. Pero el viento se llevó los fragmentos de ese pensameinto ocioso, y el muchacho se zambulló desde la proa del barco.

La boya se encontraba a unos veinticinco metros de distancia. A pesar de su fortaleza física y de su confianza en que no iba a abandonarle, y también a pesar de su capacidad para nadar alrededor de su isla natal cinco veces seguidas, seguía pareciendo imposible que todo ello bastara para cruzar la inmensidad de aquellos veinticinco metros."

EL RUMOR DEL OLEAJE. Ed. Alianza.

"Noboru, que fingía ser un niño, hacia guardia para cuidar la perfección de los adultos, del instante. Desempeñaba el papel de centinela. Cuanto menos tiempo tuvieran, tanto mejor. Cuanto más corto fuera aquel encuentro, menos perfección sería mancillada. Por el momento Ryuji, como hombre que deja a una mujer para viajar alrededor del mundo, como marino y segundo piloto, era perfecto. Y como mujer que queda atrás, como tejido de vela hermoso y lleno de felices recuerdos y de dolor por las despedidas, su madre era perfecta también."

EL MARINO QUE PERDIÓ LA GRACIA DEL MAR. Ed. Alianza.

Kimitake Hiraoka (1925- 1970), conegut amb el nom de Yukio Mishima, és un escriptor i dramaturg destacat de l'anomenada segona generació d'autors de postguerra japonesos. Aquest príncep guerrer, fascinant i controvertit, narcisista i de tendències polítiques feixistes, va ser nominat al Premi Nobel de Literatura al 1968 -que finalment va guanyar el seu primer mentor Yasunari Kawabata-. En la seva obra, la recerca de la bellesa poètica està en equilibri amb l'obsessió de les tradicions i essències de la cultura del seu país. De prosa, suggerent i d'estètica singular amb cert to agre, on s'estabilitzen harmònicament la crueltat i la poesia, la bellesa i la passió, l'esperit i la matèria, la decepció i l'existència, la virilitat i l'horror a la vulgaritat. Mishima intenta recuperar la societat japonesa, immersa en la decadència moral i espiritual del seu temps, amb el poder de les paraules.

"La literatura no utiliza trucos similares, sino maravillosas frases y descripciones, que arrebatan el espíritu, por medio de las cuales nos revela que la vida humana no tiene significado alguno y que en el hombre se oculta una maldad que jamás será perdonada. Cuanto más alta sea la calidad de la literatura, tanto mayor es la intensidad con que nos transmite la idea de que el ser humano está condenado."

Una extensa obra, que consta d'unes quaranta novel.les, divuit obres de teatre, vint llibrets de relats i uns vint assaigs i un llibreto, d'entre la que destaquen:

Un bosque en flor (1941)
Confesiones de una máscara (1948)
Sed de amor (1950)
Colores olvidados (1951)
El rumor del oleaje (1954)
El pabellón de oro (1956)
Después del banquete (1960)
Patriotismo (1961)
La perla y otros cuentos (1963)
El marino que perdió la gracia del mar (1963)
Madame de Sade (1965)
El mar de la fertilidad (1970), tetralogia formada per:
-Nieve de primavera (1967)
-Caballos desbocados (1968)
-El templo del alba (1969)
-La corrupción del ángel (1970)
El sol y el acero (1970)
Lecciones espirituales para jóvenes samurais (1977), publicació pòstuma.
Correspondencia 1945- 1970 (2004), publicació pòstuma.

Ciutats fosques

Ens han parlat de ciutats: grans i petites, antigues i modernes, clàssiques i futuristes, submarines i subterrànies, invisibles i màgiques. Metròpolis transformades pel progrés i els prodigis, plenes de llums, d'ombres i d'ambients contrastats. On la gent pot sentir-se alienada, sola, melangiosa, rebel, lluitadora, esperançada i somniadora.

Des de les prestatgeries, unes ciutats fosques ens miren. Un univers personal i màgic de metròpolis situades a la frontera que separa la realitat i la ficció. Uns móns paral.lels on el paper, els llibres, els sistemes informàtics que fallen, els caos dels arxius, les noies inclinades, les ombres dels homes, els dirigibles, les torres, les fronteres, les febres, es fan protagonistes.

"Contrariamente a una de las leyendas más extendidas, no somos los inventores de las ciudades oscuras ni tampoco los primeros en evocarlas."

L'escriptor francès Benoît Peeters i l'il.lustrador belga François Schuiten ens presenten una de les sèries més admirades del còmic europeu dels darrers anys. Peeters ens explica unes històries inusuals en un univers paral.lel, acompanyades d'unes increïbles il.lustracions de Schuiten, amb personals tocs modernistes i surrealistes. Són ells els que ens donen a conèixer uns esdeveniments que passen en aquestes ciutats: Alexis, Armilia, Blossfeldtstad, Brüsel, Calvani, Mylos, Pâhry, Sodrovno-Voldachie, Urbicande, Xhystos. Amb ells, s'explora aquest altre món a l'altre costat de la lluna, que no podem veure en estar ambdos planetes en permenent eclipsi.

"Curvatura del espacio, falla personal, universos engastados: todas estas hipótesis son demasiado insuficientes para llegar a comprender de manera satisfactoria como estan unidos los dos planetas."

Schuiten - Peeters

LAS CIUDADES OSCURAS.

EL ARCHIVISTA.

Norma Editorial.

Isidore Louis és un arxivista de l'Institut Central d'Arxius, subsecció de mites i llegendes. Una feina feixuga. Una extensa documentació per estudiar. El propòsit: comprovar l'autenticitat de l'existència de les ciutats obscures. Arxius, documents, papers, il.lustracions, omplen el seu despatx, mentre va fent l'informe demanat.

EL ARCHIVISTA, és un llibre il.lustrat. Les làmines mostren imatges de les ciutats obscures de cada peça de l'informe. Il.lustracions de gran bellesa. Documentació temptadora. Tota una recapitulació de la sèrie.

"¿Qué repentino azar me ha hecho mirar tras el radiador y sacar el documento que una mano torpe había dejado caer? Las pocas palabras inscritas en el revés han bastado para helarme la sangre. La imagen misma me ha sumido en un temblor que no ha cesado desde entonces... El hombre representado en esa imagen soy indiscutiblemente yo y la habitación es la mía claramente. Con mi espanto se mezclaba una extraña exaltación. De modo que mi propio papel debía de haber sido previsto. Yo, Isidore louis, miserable archivista..."

ISIDORE LOUIS, LLAMADO EL ARCHIVISTA.

Completen LAS CIUDADES OSCURAS: Brüsel, La fiebre de Urbicanda, El archivista, La torre, la chiva inclinada, La sombra de un hombre, La frontera invisible 1, i, La frontera invisible 2.

El librero de Selinunte

Roberto Vecchioni.

EL LIBRERO DE SELINUNTE.

Ed. Gadir.

"El librero leía las palabras sin imponer su audición, porque las palabras no nacen, no nacían de aquel autor, para favorecer, atrapar, apoyar, maniobrar a su gusto las emociones del público, almacenándolas en la jaula de un único sentir. El librero restituía las palabras a sí mismas. La lectura que salía de su boca era una ofrenda de tonos para el alma: subir, bajar, detenerse. Subir, permanecer, volver a subir. No una concesión al sentimentalismo,no una lágrima, un grito de más, no una carcajada, un parpadeo; nada de efluvios de ira, fanfarronadas, ternuras.

Leía el tiempo que dura la palabra en el corazón, sin picos o sobresaltos, porque el corazón tiene planos superpuestos y los expresaría subiendo y bajando con método, de uno a otro si pudiera hacerlo solo. Renunciando a gritos y quejidos, morralla emotiva."

Ara, a Selinunte la comunicació és per codis de signes. Els matisos s'han perdut. Només ell els conserva i els coneix. Només ell ens ho explica mentre espera. En Nicolino o Frullo, com li deien els amics, sempre tenia moltes coses al cap. L'arribada d'un llibreter, la seva llibreria que no ven llibres, i les seves lectures literàries, van entrant en el nen i ja no en sortiran.


Lectures en veu alta. Lectures sense declamar o sobreactuar. Lectures escoltades des de l'amagatall. Veu per restablir les paraules. Planes volejant, pujant i baixant, senceres o enfosquides. Salts per caçar aquells vols. Una plaga de tapes blaves voladores, un flautista, i un mar blau de lloms. Selinunte no és un poble adormit, simplement a perdut la memòria. Ell parla per ella, mentre es mira en aquells ulls que ocupen mig rostre, mentre espera que tot torni a viure, a parlar i a llegir.


Una faula. El so d'una flauta i un vent ple de paraules. Cites de Sòfocles, Dante, Shakespeare, Rimbaud, Tolstoi, Borges. El llibreter que llegeix en veu alta, dóna veu a les paraules. Els hi dóna valor i sentit. A través de la vida dels llibres, el nen veu la vida. Paraules escrites per omplir memòries.

sss (IV)...

L'obra no és pas tot el que un novel.lista ha escrit: cartes, quaderns, diaris, articles. L'obra és el resultat d'un llarg treball sobre un projecte estètic. L'obra és el que el novel.lista aprovarà a l'hora del balanç. Perquè la vida és curta, la lectura és llarga i la literatura s'està suïcidant a causa d'una proliferació insensata.

Milan Kundera.

... en el laberint, també hi ressonen els mots...

Las armas secretas

Julio Cortázar.

LAS ARMAS SECRETAS.

Ed. Cátedra.

"El artista que hay en él va a ponerse frenético de rabia cada vez que oiga ese remedo de su deseo, de todo lo que quiso decir mientras luchaba, tambaleándose, escapándosele la saliva de la boca junto con la música, más que nunca solo frente a lo que persigue, a lo que se le huye mientras más lo persigue. Es curioso, ha sido necesario escuchar esto, aunque ya todo convergía a esto, a Amorous, para que yo me diera cuenta de que Johnny no es una víctima, no es un perseguido como cree todo el mundo, como yo mismo lo he dado a entender en mi biografía (por cierto que la edición en inglés acaba de aparecer y se vende como la coca-cola). Ahora sé que no es así, que Johnny persigue en vez de ser perseguido, que todo lo que está ocurriendo en la vida son azares del cazador y no del animal acosado. Nadie puede saber qué es lo que persigue Johnny, pero es así, está allí, en Amorous..."

EL PERSEGUIDOR.

Cinc contes. Unes cartes, un error, un germà, un silenci i un oblit. Una feina, una festa, un whisky, una mort i un engany. Un noi, una dona, una càmara, un fotògraf i una fotografia. Un jazzman, un saxo, una ànima, una recerca i una vida. Un passat, una por, una superposició, un record i una reencarnació.

Cortàzar i la fantasia confosa entre el quotidià. La barreja del racional amb el irracional. Personatges que fugen de la linealitat. Éssers autònoms immersos en el destí.

Personatges i Cortàzar. L'escriptor i la seva realitat.

Conversa de núvols

Eren tres núvols en un matí plaent.

Nous, escampats escabelladament.

-De bella gana, deia l'un, faria

voltant el món, interminable via.

És món desig de cavalcar tot vent.

-El vent, deia el segon, t'esfilagarsa;

és mal segur d'anar damunt davall.

Val més durar tot l'hivern, colgar-se

damunt la neu quietament esparsa

i ésser avar, aclofat en una vall.

Feia el petit: -Oh, córrer quin martiri!

Durar, quin greu! Voldria avui, colpit

pel sol vermell quan de biaix em miri,

fer-me encenall ardent i defallir-hi

i estalviar-me l'ombra de la nit.

Josep Carner. CONVERSA DE NÚVOLS. Cor Quiet.

Vostè ja ho entendrà

Claudio Magris.

VOSTÈ JA HO ENTENDRÀ.

Edicions 1984.

"Ja fa molt de temps, una eternitat, que veu com s'infla pomposament, com salta exaltat, com s'obre amb entusiasme quan li va bé o es tanca amb aridesa quan es tracta de pagar els plats trencats (sempre de bona fe, només faltaria, tothom està encantat per patir per la seva hipersensibilitat i d'entendrir-se dolorosament quan veu patir els que ha ferit sense voler). És inevitable, la vida és així; és clar que és trist veure com es panseixen les flors que el destí cruel ens ha fet trepitjar, però..."

Despatx en penombra. Gràcies, senyor president. Una visita i la llicència. Les paraules d'Ella. Monòleg sincer en la foscor. El seu passat. El seu present. Els seus sentiments. Els seus pensaments. La Casa des de dins. La Casa des de fora. Les dues bandes del mirall. La Veritat. La gran veritat que Ell vol. Ella ho sap. El seu nom amb la primera veu. L'ombra torna al seu lloc. No és el que diuen.

Orfeu i Eurídice. Una serp, dos móns i desesperació. Art capaç de dominar la naturalesa salvatge. El barquer i un riu per creuar. La bellesa de la música, i Caront cedirà. El gran gos i unes portes tancades. El poder de la cançó, i Cèrber obrirà. Foscor: Hades, Persèfone i una condició. Un recorregut llarg i molts dubtes. El rostre estimat i la solitud.

Un repàs més enllà del mite. Un llenguatge pur i senzill. A banda i banda del mirall, la diferència no és tan gran.

Sang calenta

Irène Némirovsky.

SANG CALENTA.

Ed. La Magrana.

"La manera que té algú de beure en companyia no vol dir res, però, quan està sol, revela sense voler el fons de la seva ànima. Hi ha una manera de fer rodar el got entre els dits, una manera d'inclinar l'ampolla i mirar com raja el vi, d'acostar-se el got als llavis, d'estremir-se i deixar-lo de cop quan algú t'interpel.la, de tornar-lo a agafar amb una tosseta afectada, de buidar-lo d'un glop amb els ulls tancats, com per beure l'oblit a raig, que és d'un home preocupat, torbat per la inquietud o per cruels maldecaps."

Món rural. Cases prou aïllades i prou properes: secrets a grans veus. Joventut i sang calenta. Els ulls que s'ho miren des de la distància. Els fills i els pares. Els ulls que recorden. La sang bullint fa bategar el cor. La realitat i la tragèdia es barregen.

Joves i vells en un ambient rural. Un món tancat, de difícil accés. Records, oblits, present i culpabilitat. La cremor es porta a la sang . Silencis, mentides, sinceritat i rebuig. Males llengües i bones terres: tothom té secrets.

sss (III)...

Llegiu amb profunditat, no per creure, no per acceptar, no per contradir, sinó per aprendre a formar part d'aquesta naturalesa única que escriu i llegeix.

Harold Bloom.

... en el laberint, també hi ressonen els mots...

49 Contes

Ernest Hemingway.

CUENTOS.

Ed. Lumen.

"Desde la otra punta del asiento Margaret Macomber los miró a los dos. En Wilson no había ningún cambio. Vio a Wilson tal como lo había visto el día antes, cuando comprendió por primera vez cuál era su gran talento. Pero ahora veía el cambio ocurrido en Francis Macomber."

LA BREVE VIDA FELIZ DE FRANCIS MACOMBER.

"Ahora ya nunca escribiría todo lo que no había escrito porque pensaba que no sabía lo suficiente para escribirlo bien. Bueno, ahora tampoco tendría que fracasar en su intento de escribir. "

LAS NIEVES DEL KILIMANJARO.

"Seguro que la trucha estaba de mal humor. Cualquier cosa de ese tamaño estaría enfadada. Eso era una trucha. Se había tragado el sólido anzuelo. Sólido como una roca. El animal también le había parecido una roca antes de escapar."

EL GRAN RIO TWO-HEARTED. IIª parte.

"Nick entró en su habitación, se desvistió y se metió en la cama. Oyó que su padre deambulaba por la sala. Nick se quedó echado con la cara en el almohadón.

Me han roto el corazón, se dijo. Si me siento así es que me han roto el corazón."

DIEZ INDIOS.

"Pero ¿cuál es el verdadero? ¿Cuál era el real, el auténtico opio del pueblo? Lo sabía bien. Acababa de esfumarse por la esquina de esa parte perfectamente iluminada de su mente que aparecía después de tomar dos o más copas por la tarde; que el supiera estaba allí (aunque por supuesto no estaba allí) ¿Qué era? Lo sabía perfectamente. ¿Qué era? Naturalmente; el pan era el opio del pueblo."

EL JUGADOR, LA MONJA Y LA RADIO.

Contes. De pesca: peixos, pescador, canya, mort. De caça: caçador, peça, arma, extinció. De braus: torero, plaça, sang, agonia. De guerra: soldat, país, ferida, destrucció. De boxa: cops, triomf, diners, derrota. De curses: apostes, venjança, guanyador, perdedor. De bars: cambrers, homes, dones, alcohol. De relacions: convivència, desig, instint, solitud.

"Llegeixi tot el que escric pel simple plaer de llegir-ho."

Ernest Hemingway: escriptor, periodista, excèntric, alcohòlic, depressiu, suïcida. Frases breus, amb diàlegs àgils i descripcions descarnades. Convivència i relació, por i desig. Mirada directa d'adjectiu precís a les seves pròpies passions.

Dels contes: La breve vida feliz de Francis Macomber, Las nieves del Kilimanjaro, El gran río Two-Hearted, El invicto, Los asesinos, Diez indios, Hoy es viernes, Un lugar limpio y bien iluminado, Homenaje a Suiza, El jugador, la monja y la radio. En Gabriel García Marquez dóna la seva visió personal a mena d'evocació-introducció al recull.

De... 84, Charing...

... Cross Road.

"Cada primavera hago una limpieza general de mis libros y me deshago de los que ya no volveré a leer, de la misma manera que me desprendo de las ropas que no pienso ponerme más. A todo el mundo le extraña esta forma de proceder. Mis amigos son muy peculiares en cuestión de libros. Leen todos los best sellers que caen en sus manos, devorándolos lo más rápidamente posible... y saltándose montones de párrafos según creo. Pero luego JAMÁS releen nada, con lo que al cabo de un año no recuerdan ni una palabra de lo que leyeron. Sin embargo, se escandalizan de que yo arroje un libro a la basura o lo regale. Según entienden ellos la cosa, compras un libro, lo lees, lo colocas en la estantería y jamás vuelves a abrirlo en toda tu vida, ¡PERO NUNCA LO TIRAS! ¡JAMÁS DE LOS JAMASES SI ESTÁ ENCUADERNADO EN TAPA DURA! Pero... ¿por qué no? Personalmente creo que no hay menos sacrosanto que un mal libro e incluso un libro mediocre."

Helene Hanff. Retall de la carta del 18 setembre 1952, dirigida a Frank Doel. 84, CHARING CROSS ROAD.

Còmics per colpejar la consciència

Passejant per les llibreries, seguint la Fira del llibre de Frankfurt, mirant les novetats, observant els aparadors, veiem una tendència: el període nazi i la literatura. Llibres que podem llegir: Les benignes de Jonathan Littell, Los hundidos de Daniel Mendelsohn, El noi del pijama a ratlles de John Boyne, La lladre de llibres de Markus Zusak... Llibres que aviat podrem llegir: El castell al mig del bosc de Norman Mailer (mort avui als 84 anys d'edat), Resistance d'Agnès Humbert, La noia del migdia de Julia Franck... Llibres... Però, des de fa temps, des d'un altre prestatge, una mirada. Un ull desconfiat, desorbitat, de tons apagats i traç definit. Des de setembre, al seu costat, una rodona vermella amb lletres blanques. "2ª edició".

Pascal Croci.

AUSCHWITZ.

Norma Editorial.

Diran que no és ni tan emotiu, ni tan dramàtic, ni d'argument tant bo com MAUS. Però el dibuix t'atrapa, no et deixa indiferent, t'inquieta. Un dibuix realista en blanc i negre. Lluny d'estilismes. Lluny de representacions cruels de l'horror. Imatges que sacsegen. Imatges que recreen la fredor, la boira d'un lloc on regnava la mort. Cossos cadavèrics. Rostres desencaixats. Fums dels crematoris. Olor a mort. Morir a Auschwitz. Sobreviure a Auschwitz.

"La llegada a Birkenau es una visión de pesadilla, el planeta del infierno en el Infierno."

Renée Eskenerazi ho recorda així en una carta dirigida a Pascal Croci.

Còmic interessant. Resultat de cinc anys de treball: investigacions, recerca, entrevistes amb testimonis, bocets i realització gràfica.

"La deportació ens afecta a tots."

Pascal Croci, en el recull del dossier de realització.

Les Guerres Mundials, el nazisme, la Guerra Civil espanyola, el conflicte dels Balcans, el règim islàmic a Iran... recollits en còmics que colpegen consciències:

Art Spiegelmann. MAUS. Planeta de Agostini (2001) / Mondadori (2007).

Vittorio Giardino. LAS AVENTURAS DE MAX FRIEDMAN: ¡NO PASARAN! 1 i 2. Norma Ed.

Enki Bilal. EL SUEÑO DEL MONSTRUO. Norma Ed.

32 DE DICIEMBRE. Norma Ed.

Enki Bilal i Pierre Christin. LAS FALANGES DEL ORDEN NEGRO. Norma Ed.

PARTIDA DE CAZA. Norma Ed.

Marjane Satrapi. PERSEPOLIS. Norma Ed.

Joe Kubert. YOSSEL. Norma Ed.

"-¿Y cuánto tiempo permaneciste en silencio?

-¡Cincuenta y dos años! La verdad, antes nadie se interesaba por todo aquello."

Maurice Minkowski.

Viatge a Portugal

José Saramago.

VIATGE A PORTUGAL.

Edicions 62.

"No és veritat. El viatge no s'acaba mai. Només els viatgers s'acaben. I fins i tot ells poden perdurar en forma de memòria, de record, de relat. Quan el viatger s'ha assegut a la sorra de la platja i ha dit: 'No hi ha res més a veure', sabia que no era així. El final d'un viatge no és més que el començament d'un altre. S'ha de veure el que no s'ha vist, veure una altra vegada el que ja es va veure, veure a la primavera el que s'ha vist a l'estiu, veure de dia el que es va veure de nit, amb sol el lloc on l'altra vegada plovia, veure el camp de blat tendre, el fruit granat, la pedra que ha canviat de lloc, l'ombra que no hi era. S'han de tornar a fer els passos que es van fer, per repetir-los, i per traçar camins nous al costat. S'ha de recomençar el viatge. Sempre. El viatger torna de seguida."

Un viatger i el cotxe: motor a Portugal i dipòsit a Espanya. Riba dreta del riu Douro, riba esquerra del riu Duero. Comença un viatge: Trás-os-Montes, Balugaes, Ovar, Mel, Paiva, Almeirim, Portalegre, Monsaraz... Comença un viatge: ponts, monestirs, esglésies, ermites, convents, catedrals, castells, cases, museus, pobles, municipis, escultures, capitells, portalades, muralles, arcs, pintures, rajoles... Comença un viatge: serres, boscos, turons, prats, muntanyes, roques, camins, carreteres, rius, rierols, boira, pluja, sol, ombra, plats, vins, gent, home, dona, nens, capellans, guies... El viatger: mira i admira, busca respostes. La pedra parla i ell escolta.


El dit segueix la ruta pel mapa. S'atura aquí i allà. Noms, llocs, coses que ha vist i conegut pels llibres, les vol veure i conèixer en persona. La història del paisatge i l'entorn, dels pobles i la gent, dels records i la memòria, de la pedra i l'obra. Noms propis de reis i nobles, sants i bisbes, escultors i arquitectes, pintors i escriptors. No és un Saramago de frases llargues com pàgines, ni de paràgrafs com capítols. És el Saramago de prosa elegant i adjectiu just, que ens porta pel seu Portugal. Ja ho diu en el prefaci: "l'autor no és aquí per donar consells, per molt que desbordi d'opinions.". Un viatge pel propi interior del viatger, o com molt bé ja han dit: "Un viatge, no pel Portugal profund, sinó per una forma profunda de veure Portugal" (Diario de Noticias).

la Irène Némirovsky

"... Als costats del Sena, cada pollancre portava un ramell d'ocells torrats que cantaven tan fort com podien. Al fons dels soterranis finalment se sentia una vida llunyana, esmorteïda per la distància, una mena de xaranga amb tres tons. El final de l'alarma."

SUITE FRANCESA. Ed. La Magrana.

"... Sucios egoistas, hipócritas todos, todos... les daba exactamente igual que ella se ahogara de tanto llorar en medio de la noche, que se sintiera miserable y sola como un perro extraviado."

EL BAILE. Ed. Salamandra.

"... Al més petit crit, al més petit moviment, tornaria a començar, ho pressentia..., i aquesta vegada, seria la mort. Enmig del silenci, sentia que el cor li bategava amb cops sords i durs, que semblaven voler trencar les parets del pit.

'Tinc por', va pensar amb desesper, 'tinc por'."

DAVID GOLDER. Ed. La Magrana.

Irène Némirovsky (1903- 1942) escriptora en llengua francesa, morta a Auschwitz. Filla d'un banquer jueu de Kiev, van fugir de la seva terra en temps de la Revolució Russa. Finalment, instal.lada a França va esdevenir una escriptora d'èxit. No va deixar d'escriure fins que va ser arrestada i posteriorment deportada a Auschwitz, on va morir.

De prosa extraordinària i correcta. Les seves obres són commovedores, tràgiques, amb faules morals i brillants retrats del rostre veritable dels personatges.

Obres publicades en vida:

Le Malentendu (1926)

L'enfant génial (1927)

David Golder (1929)

Le Bal (1930)

Les mouches d'automne (1931)

L'affair courilof (1933)

Le pion sur l'échiquer (1934)

Films parlés (1934)

Le vin de solitude (1935)

Jézabel (1936)

La proie (1938)

Deux (1939)

Les chiens et les loups (1940)

Obres publicades pòstumament:

La vie de Tchekhov (1946)

Les biens de ce monde (1947)

Les feux de l'automne (1957)

Diamanche (2000)

Diamanche et autres nouvelles (2000)

Destinées et autres nouvelles (2004)

Suite française (2004)

Le maître del ârmes (2005)

Chaleur du sang (2007)

Recuperació de les seves obres, publicades per l'Ed. La Magrana i l'Ed. Salamandra:

SUITE FRANCESA, l'última obra inacabada, on va escriure el que vivia: l'èxode de molts francesos en el juny de 1940.

EL BALL, l'original revenja de la sortida del món adolescent i l'entrada al món adult.

DAVID GOLDER, el món dels diners i un home mancat d'afectes. Adapatda al teatre i al cinema, va ser la novel.la que la va fer cèlebre.

SANG CALENTA, novetat que s'espera per finals d'aquest any.

El viatger nocturn

Maurizio Maggiani.

EL VIATGER NOCTURN.

Edicions 1984.

"El seu punt de vista era el de la simplicitat. L'univers essencial. Pel que jo veig que pot ser tingués raó.

En realitat, des del punt de vista d'un geòleg, estic assegut sobre el forat del cul del món. Fins i tot el funcionari que fa unes quantes setmanes em va timbrar el visat de trànsit comparteix el punt de vista dels geòlegs. Arribar a seure davant d'aquesta posta incomparable, vagar, si me'n venen ganes, per un territori de cent cinquanta mil quilòmetres quadrats aproximadament -un nombre incert, atesa la incertesa de les fronteres-, pujar i baixar per les dotzenes de cadenes muntanyoses que conté, pouar aigua a les tretze fonts detectades i assenyalades, transitar per les tres grans pistes que el travessen i per les moltes pistes menors que el tallen, tot això, i que el que pugui inventar-me a més a més, m'ha costat una bashish de trenta milt francs africans. Una misèria. Un judici inapelable."

El coll d'Assekrem: la posta de sol en un desert de roques i sorra. Una tomba, la del pare Foucauld, i una olivera. Una espera: la de l'especialista en migracions d'orenetes. Contes del poeta viatger que els acompanya, cada nit a la vora del foc. Un traductor, l'home que vaga pel desert, i el poble tagil. Records d'infantesa, records del desert, records de Bòsnia. Història escrita i història oral. Una óssa de nom Amapola, les tres llums a l'ull, i una dona jove: la perfecta. El viatger nocturn, recorda, migra i erra.

Quan les històries anaven de boca en boca, les paraules agafaven forma davant del foc de nit. Aquestes, podien evocar altres històries: viscudes o escoltades, inventades o reals. Tot es podia barrejar, i tot s'havia de barrejar. Perquè, les paraules, com les orenetes i el viatger, migren, erren i ajuden a recordar.

"Qui et farà saber què és el viatger nocturn?

És l'estel que guspireja."

ALCORÀ, sura LXXXVI: 1, 2.

Eco

- Explica'm, tu, què és el sol. - El sol.

-Explica'm què és la lluna. - La lluna.

- I per què en Pere plora amb desconsol?

- Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. - I

les muntanyes què són? I els estels?

- No són més que els estels i les muntanyes.

- I aquestes canyes? I aquestes arrels?

- Doncs no són més que això: arrels i canyes.

- I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?

Digues: I el món? I l'home?

- Heus aquí

l'última forma de la saviesa: Mira't a fons,

afirma sempre el que és

i apren amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa. ECO.

La lladre de llibres.

Markus Zusak.

LA LLADRE DE LLIBRES.

Ed. La Campana.

"L'habitació es va anar encongint progressivament, fins que la lladre de llibres va poder abastar els prestatges amb quatre passetes de no res. Va fer córrer el dors de la mà pel primer prestatge, escoltant la fregadissa de les seves ungles en lliscar per la columna vertebral de cada llibre. Sonava com un instrument, o les notes d'uns peus corrent. Feia servir totes dues mans. Feien curses. Un prestatge contra l'altre. I reia."

La Liesel, la lladre de llibres, l'agitadora de paraules. Un nen, un atac de tos, neu i un tren. El carrer Himmel=Cel. El Papa, un acordió, una promesa, i un tros de pa. La Mama, una calaixera amb cutis de cartró, i un gran cor. Saumensch, Saukerl, Arschloch. En Rudy, cabells de color llimona, medalles d'or, i un petó. Llibres: robats, regalats, llegits, mullats, dedicats. En Max, un boxejador jueu, i les pàgines pintades de blanc del Mein Kampf. Malsons i ninots de neu. La Ilsa Hermann, una finestra, i uns llibres. Bombes, soterranis i paraules. Un núvol, un cordill, colors i ànimes humanes.

A vegades, el fred i la humitat entren dins, i malgrat la calefacció, continuen allí. A vegades, tremoles. A vegades, plores. El gust agre-dolç t'omple la boca, i no entens l'un sense l'altre. I en acabar, quan el tanquis, per uns instants, només desitjaràs silenci.

" 'He odiat les paraules i

les he estimades, i espero

haver-ne fet un bon ús.'

A fora, el món xiulava. La pluja estava tenyida."

De... El poder...

... de les paraules.

AGATHOS: T'he parlat, Oinos, com a un nen de la bella Terra que va morir fa poc, d'impulsos a l'atmosfera de la Terra.

OINOS: En efecte.
AGATHOS: I mentre et parlava així ¿no t'ha vingut a la ment cap idea sobre el poder físic de les paraules? ¿No és tota paraula un impuls a l'aire?

Edgar Allan Poe. Retall del conte: EL PODER DE LES PARAULES.

La néta del senyor Linh

Philippe Claudel.

LA NÉTA DEL SENYOR LINH.

Ed. La Magrana.

"El senyor Linh mira la seva néta. No s'ha despertat. No s'ha adonat de res. La topada només li ha fet lliscar la gorra i la caputxa que la protegeixen. L'home gran li arregla els vestits. Acaricia el front de la criatura. Li murmura la cançó. Sap que ella el sent, fins i tot quan dorm. És una cançó molt antiga. El senyor Linh la sentia al llavis de la seva àvia, que al seu torn la sabia per la seva àvia. És una cançó que ve de la nit dels temps, i que les dones canten a totes les nenes del poble quan arriben al món, i d'ençà que el poble existeix. La cançó diu així:

Sempre hi ha el matí,

sempre torna la llum,

sempre hi ha l'endemà,

un dia tu seràs la mare."

El senyor Linh, una maleta i la petita Sang Diû als braços. El vaixell els porta lluny del seu poble, lluny del país devastat per la guerra. Un port, una ciutat grisa i desconeguda, i molts refugiats com ells. Llengües diferents, i el record dels morts. Un nou amic, el senyor Bark, i el gest dels silencis: si encara viu el senyor Linh, és per la petita Sang Diû.

Aigua de pluja: fina, suau i constant. Aigua que neteja i omple tot d'olor a bosc mullat. Així escriu Claudel.
Una gota: Les ànimes grises.

sss (II)...

... en el laberint, també s'hi guarden imatges...

Els dimarts amb Morrie

Mitch Albom.

ELS DIMARTS AMB MORRIE.

Ed. 62-Butxaca.

"-Veus? -li diu a la noia-, has tancat els ulls. Aquesta és la diferència. De vegades no podràs creure en el que veus i hauràs de creure en el que sents. I si alguna vegada et veus obligada a confiar en els altres, has de sentir que pots confiar en ells, fins i tot en la foscor. Fins i tot si estàs caient."

"-Perquè -va continuar Morrie- la majoria de nosaltres caminem com a sonàmbuls. No experimentem plenament el món, perquè estem mig adormits, fent coses que automàticament pensem que hem de fer."

"Aprendre a para atenció? Quina importància té? Ara sé que és tant o més important que totes les coses que ens vas ensenyar."

El professor que tant va marcar, es mor. Un retrobament i un nou curs. Un curs de l'experiència, de la familia, de l'amor, de l'amistat, del perdó: de la vida. Paraules, emocions, ironia i records, mentre la malaltia guanya terreny.


Tot i la proximitat de la mort, dues vocacions: la de mestre i la d'alumne. Un llenguatge senzill, que no pretèn donar grans lliçons. Només vol agradar, i si pot, fer pensar, tot això que té.


Una curiositat: us imagineu, per exemple, una Amy Tan cantant, acompanyada d'un Stephen King a l'armònica i un Mitch Albom al piano? The Rock Bottom Remainders.

De... Dialèctica escatològica...

... com a mitjà per combatre el Zòster.

"Podem dir que l'univers consisteix en una substància que anomenarem "àtoms", o bé anomenarem "mònades". Demòcrit en deia àtoms, Leibniz en deia mònades. Afortunadament, els dos homes no es van conèixer mai o hi hauria hagut una discussió molt avorrida. Aquestes "partícules" van ser posades en moviment per alguna causa o principi subjacent, o potser alguna cosa va caure en algun lloc. El fet és que és massa tard per fer-hi res, ara, llevat possiblement de menjar força peix cru. Això, és clar,no explica per què l'ànima és immortal. Ni tampoc no diu res de la vida després de la mort, ni de la sensació que té el meu oncle Sender que el segueixen uns albanesos. La relació causal entre el primer principi (p.ex. Déu, o un vent fort) i qualsevol concepte teològic de l'ésser (l'Ésser) és, segons Pascal, "tan irrisòria que ni tan sols és divertida (Divertida)". Schopenhauer va anomenar això "voluntat", però el seu metge ho va diagnosticar com a al.lèrgia. En els seus darrers anys, es va amagar per això, o més probablement per raó de la seva creixent sospita que no era Mozart."

Woody Allen. Retall del conte: La meva filosofia.

en Haruki Murakami

"... S'ho quedava tot a dins. Mai no demanava consell ni ajuda a ningú... ... li sortia així... ... ella estava sempre disposada a ajudar-me, però ella no acudia mai a ningú. Se'n sortia sola. Mai no s'enfadava ni es posava de mal humor. ..."

TÒQUIO BLUES. Norwegian Wood. Ed. Empúries.

.

"... Somio. A vegades penso que és la única cosa ben feta que puc fer. Somiar, viure en el món dels somnis -exactament el que va dir Sumire. Però no dura per sempre. L'estat de la vigilia sempre torna i m'enxampa. ..."

EL MEU AMOR, SPUTNIK. Ed. Empúries.

"... Però jo veia en ella alguna cosa càlida i fràgil amagada sota la superfície. Una cosa molt semblant a un nen jugant a fet i amagar: oculta en el seu interior, però esperant a que la trobessin. Era com una ombra que jo entreveia en les seves paraules i en la seva expressió. ..."

L'AMANT PERILLOSA. Al sud la frontera, a l'oest el sol. Ed. Empúries.

"... Paro l'orella, pensant que potser m'arribarà el soroll del Golf que se'n va, però no sento res. El vent arrossega els núvols i els fa desaparèixer. Les branques del sanguinyol es van movent, brillant en la foscor com ganivets esmolats. La finestra de l'habitació és la finestra del meu cor. Em quedo despert fins l'alba, amb la vista clavada en la cadira buida. ..."

KAFKA A LA PLATJA. Ed. Empúries.

Haruki Murakami, Japó 1949. De regent del bar de jazz 'Peter Cat' a escriptor en japonès, traduït a molts idiomes i guanyador de diversos premis: Norma, Tanizaki, Yomiuri.
Les seves novel.les barregen un cert to humorístic i surrealista amb la música: Dance, Dance, Dance dels The Dells, Norwegian Wood dels The Beatles, o, South of the Border, West of the Sun de Nat King Cole. Ens parla de la soledat, de l'ànsia d'estimar, del sexe, de la recerca i dels somnis. Prosa àgil i lectura amena, que aconsegueix atrapar amb facilitat.

La seva bibliografia, traduïda a l'anglès, no tota està publicada aquí.

Novel.la:
Heard the wing sing.
Pinball 1973.
La caza del carnero salvaje.
Hard-Boiled wonderland and the End of the World.
Tòquio Blues.
Dance, dance, dance.
L'amant perillosa. Al sud de la frontera, a l'oest del sol.
Crònica del pájaro que da cuerda al mundo.
El meu amor, Sputnik.
Kafka a la platja.
After dark.
Sleep.

Reculls de relats:
The Elephant Vanishes.
After the quake.
Blind willow, sleeping woman, la traducció en català (Ed. Empúries) i en castellà (Ed. Tusquets) es publicarà en el primer trimestre del 2008.
Vintage Murakami.

Assaig:
Underground.

La vella escola

Tobias Wolff.

LA VELLA ESCOLA.

Ed. La Magrana.

"No trobava que això fos una mentida; era més aviat com deixar que la seva atenció a la veritat s'endormisqués. I ell feia molta atenció a la veritat. La veritat volia que la busquessin, però de tant en tant es deixava veure."

"La naturalesa de la literatura era comportar-se com el món caigut que contemplava, aquell terreny crepuscular on regnava el subterfugi i la certesa de la follia."

Una escola on la literatura és el seu segell. Una escola que formava nois. Somnis de futurs escriptors, davant la visita d'autors consagrats. Una competició sorgeix en anunciar-se la propera visita: en Hemingway. La lleialtat, l'amistat, l'honradesa, entren en joc, i tot es planteja i qüestiona. Veritats i mentides, l'art de crear, l'art de desitjar.

Amb gran ironia i àgil escriptura, veiem la formació de la personalitat a través d'aquests nois. Pensaments sobre l'escriptura i els escriptors, i sobre la vida i el creixement.

Jo, que sabia el cant secret de l'aigua...

Amb lent dolor esdevé somni fosc
aquella llum dels altíssims palaus.
I el temps l'escampa pel record, ja flor desfeta
als dits aspres de pluja del meu extrem hivern.
Miro tota la nit i sento el cor
vastíssim de la terra, el maternal
respir fangós que guarda el vinent blat.
Arribaran demà tranquil.les hores,
obertes ales amples dels ocells
duran al camp les grans calmes de l'estiu.
Hi haurà potser molts piadosos arbres
d'ombres esteses damunt secs camins.
Però jo, que sabia el cant secret de l'aigua,
les lloances del foc, de la gleva i del vent,
sóc endinsat en obscura presó,
vaig davallar per esglaons de pedra
al clos recinte de llises parets
i avanço sol a l'esglai del llarg crit
que deia per les voltes el meu nom.
Salvador Espriu. "Amb lent dolor esdevé somni fosc" de FINAL DEL LABERINT, I, 1955.

en Paul Auster

Jorge Herralde (editor i compilador).

HOMENAJE A PAUL AUSTER.

Ed. Anagrama. Edició no venal.

"... Estés donde estés, todo el mundo es extranjero: el mundo es incomprensible, escurridizo. El mundo es un lugar extranjero. El mundo era como los poemas de Baudelaire, Rimbaud y Verlaine: incomprensible y apasionante...

...Paul Auster quisiera traducir la lengua misteriosa y dolorosa del mundo, como en 1967 traducía los poemas de Baudelaire, Rimbaud y Verlaine. Así empezar a transformar la lengua misteriosa y dolorosa del mundo en palabras suyas. Llena cuadernos y cuadernos, una palabra detrás de otra, porque está rodeado de cosas que no entiende. Está confundido: las cosas que le rodean no son puntos de referencia para no perderse, sino recovecos, paredes de laberinto..."

Justo Navarro. EL CAZADOR DE COINCIDENCIAS. Pròleg de EL CUADERNO ROJO, Anagrama 1994.

"... El caso de VIAJES POR EL SCRIPTORIUM es distinto. Surgió de la nada, como por ensalmo. Un día tuve una visión de un anciano en pijama que calzaba zapatillas de cuero. Lo vi sentado al borde de la cama, con las manos apoyadas en las rodillas y la cabeza hundida, mirando al suelo. ... Era una imagen hipnótica, que no podia apartar de la cabeza. De pronto la entendí: aquel anciano era yo dentro de veinte años. Esa imagen fue lo que generó la novela, pero no me pregunte de qué va, porque no sabría por donde empezar..."

Eduardo Lago. UNA HISTORIA DE BROOKLYN: ENTREVISTA A PAUL AUSTER. Babelia, El País 18/03/06.

"... Un autor francés, el moralista Joseph Joubert, a quien Auster admira ytradujo, escribió: 'Los poetas, los filósofos y todos los lectores de libros son aquellos para quien el mundo no basta'. Y afirma (corrobora) Auster: 'La escritura es una enfermedad; escribimos para compensar carencias, quizá para curarnos.' ..."

Jorge Herralde. DIALOGO INCOMPLETO CON PAUL AUSTER. Cicle "El autor y su editor", Círculo de Bellas Artes, 2003.

"... Esa necesidad de hacer, de crear, de inventar, es sin duda un impulso humano fundamental. Pero ¿con qué objeto? ¿Qué sentido tiene el arte, y en particular el arte de narrar, en lo que llamamos mundo real? Ninguno que se me ocurra; al menos des de el punto de vista práctico. ...

... Pero yo sostengo que el valor del arte reside en su misma inutilidad; que la creación de una obra de arte es lo que nos distingue de las demás criaturas que pueblan este planeta, y lo que nos define, en lo esencial, como seres humanos. Hacer algo por puro placer, por la gracia de hacerlo. ...

... Tal es la magia de los relatos. Pueden transportarnos a las profundidades del infierno, pero en realidad son inofensivos. ...

... La novela es una colaboración a partes iguales entre el escritor y el lector, y constituye el único lugar del mundo donde dos extraños pueden encontrarse en condiciones de absoluta intimidad..."

Paul Auster. DISCURS EN REBRE EL PRÍNCEP D'ASTÚRIES DE LES LLETRES. Octubre 2006.

Personalment, prefereixo les edicions d'Anagrama, pel que la bibliografia és la que es pot trobar en aquesta editorial.

Novel.la:

La trilogia de Nueva York (Ciudad de cristal, Fantasmas, y La habitación cerrada).

El país de las últimas cosas.

El palacio de la luna.

La música del azar.

Leviatán.

Mr. Vértigo.

Tombuctú.

El libro de las ilusiones.

La noche del oráculo.

Brooklyn follies.

Viajes por el Scriptorium.

Ciudad de cristal (novel.la gràfica).

Jugada de presión (on signa amb el nom de Paul Benjamin).

Text autobiogràfic:

La invención de la soledad.

A salto de mata.

La historia de mi máquina de escribir.

Text variat:

El cuaderno rojo.

Pista de despegue (Poemas y ensayos 1970-1979).

Experimentos con la verdad.

Creía que mi padre era Dios (compilador).

Guions de cinema:

Smoke & Blue in the face.

Lulu on the bridge.

Viatges per l'Scriptorium

Paul Auster.

VIAJES POR EL SCRIPTORIUM.

Ed. Anagrama.

"Si se quiere contar una historia con garra no hay que tener compasión."

"Bonita expresión, doctor: Razonamiento Imaginativo. ¿Desde cuándo tiene la imaginación algo que ver con la razón?"

"Encontrarme al aire libre, alzar la cabeza hacia el immenso cielo y acabar con la mirada perdida en el infinito."

Apunts austerians sobre el llenguatge, la identitat, la memòria, i les seves relacions. Apunts sobre l'autor, el narrador, els personatges, i les seves relacions. Apunts sobre el procés creatiu, la realitat, la imaginació, i les seves relacions. Però, apunts.

"Sin Míster Blank no somos nada, pero la paradoja es que nosotros, seres puramente imaginativos, sobreviviremos a la mente que nos creó."

El senyor-en-blanc es desperta, no recorda, és observat per unes càmares, en un espai reduït. Encara sap llegir. Encara pot anotar noms en una llibreta. Passaran visites, homenatge a personatges d'altres novel.les: Míster Blank- Míster Auster.

Viatge per l'Scriptorium, o com utilitzar la literatura per a descriure la literatura mateixa.

Orgull i prejudici... Cims emboirats

Jane Austen.

ORGULLO Y PREJUICIO.

Ed. Cátedra.

"Es una verdad mundialmente reconocida que un hombre soltero, poseedor de una gran fortuna, necesita una esposa.

Sin embargo, poco se sabe de los sentimientos u opiniones de un hombre de tales condiciones cuando entra a formar parte de un vecindario. Esta verdad está tan arraigada a las mentes de algunas de las familias que lo rodean, que algunas le consideran de su legítima propiedad y otras de la de sus hijas..."

Emily Brontë.

CUMBRES BORRASCOSAS.

Ed. Alba.

"... Deambulé alrededor de ellas bajo aquel cielo benigno; contemplé el revoloteo de las mariposas entre el brezo y las campánulas, escuché el sonido suave del viento soplando por entre la yerba. Y me preguntaba cómo se le podía ocurrir a nadie atribuir un sueño inquieto a quienes duermen bajo aquella apacible tierra."

Si, ORGULL I PREJUDICI, publicada al 1813, va ser molt ben rebuda per la societat victoriana, CIMS EMBOIRATS, publicada al 1847, no va tenir una bona acollida pels lectors victorians de l'època.

La primera, situada en una Anglaterra victoriana i rural, descriu, amb estil àgil i irònic, els enamoraments i la distinció de classes dels seus protagonistes. La segona, situada en el camp anglès rústic i solitari, reflexa la part salvatge i primitiva de les relacions humanes, plena de passió i de tragèdia, amb un estil líric.

He tornat a rellegir-les aquest estiu, i en totes dues, tant si és en el cas de la Lizzy i en Darcy, o de la Catherine i en Heathcliff: se'ns parla de l'amor que canvia la vida, no del que s'acomoda, de l'amor que destroça les rutines, costi el que costi (tant és si ha de vèncer l'orgull personal, els prejudicis adquirits, el destí o la mort).