It's raining poems

M’he desullat de tant mirar-te.
Joan Vinyoli

Escric perquè vull contar-te el que veig

i perquè vull que mires

tot allò que els meus ulls veuen.

Vull mirar amb els teus ulls,

que res no se m’escape.

I parir poemes fregats

amb la saliva dels dies que s’escolen

fins que la pell se’m faça vermella,

la sang en boles,

l’ànima a tires,

i notar les gotes de suor

de les desgràcies que cada nit em cauen.

Vull mirar per contar-te les coses que he vist.

He vist un astrolabi de propulsió quàntica

a l’aparador d’una jogueteria de Berlín.

I jo vull viure per contar-te aquestes coses,

vull veure’t mentre em mires,

mirar-te mentre em veus,

veure’ns mentre ens mirem viure.

I saber que escric perquè em llegeixes,

que només escric poemes perquè els llegeixes,

i pensar que puc dir, enmig d’aquest poema,

mots com, per exemple, préssec laspislàtzuli

mestral libèl·lula aeròstat

o qualsevol altra paraula només per fugir,

per estalviar-me d’explicar-te

que aquest poema em sagna

i que sens tu,

sóc l’ésser menys u.

Àngels Gregori. IT'S RAINING POEMS, Llibre de les Brandàlies.

Núria Candela diu Joan Vinyoli

Fa dies, vaig rebre un regal... Sigui per sort, atzar, fils invisibles o baules enllaçades, a les meves mans va arribar aquest CD on, Núria Candela diu Joan Vinyoli, amb música i cant d'Eduard Iniesta.

La veu poètica de Joan Vinyoli desperta d'un silenci per reflexionar sobre sí mateix. Es desvetlla per parlar de la condició humana. La seva poesia pren forma i s'omple de batecs de vida, de paisatges interiors i pregons, de solituds amagades i de sentiments intensos. La veu d'un home que s'atura davant la realitat que l'envolta, aquesta fascinant i contradictòria realitat.

La veu de Núria Candela s'endinsa en aquest tot i no-res del poeta. Dóna força i intensitat al silenci aturat en els mots, en la música amagada del vers, en la sensibilitat amarada al poema. La veu d'una dona trenca el silenci i va més enllà de les paraules.
El món de Joan Vinyoli, la seva veu lírica, s'entrellaça amb la veu dramàtica de Núria Candela. Es crea una atmosfera capaç de resseguir l'orografia de cada poema selecionat i, amb l'Eduard Iniesta, l'aire s'omple de la tremolor de la corda d'un instrument i de la cadència d'un cant.

La poesia allunya de les aparences

i fa propera la realitat.

Memòria: perdre's com en un dellà

que és sols l'aquí, darrera

cortines transparents.

I què veus?

No res, un fum.

En veritat us dic

que no es fa res en veritat sinó

per la paraula creadora del silenci.

Joan Vinyoli, NO RES, UN FUM (Encara les paraules, 1973).

... Vull donar les gràcies a la Marina...

Rellotge sense busques

Carson McCullers

RELLOTGE SENSE BUSQUES

Ed. El Salobre

"En un dia assolellat com aquell, el cel, a banda i banda i per damunt de l'avió, és d'un blau absolutament monòton, impenetrable als ulls i a la imaginació, però allà baix la terra és rodona. La terra es finita. Des d'aquella alçada no es veu l'home ni els detalls de la seva humiliació. La terra des de la gran distància és perfecta i total.

Però aquest ordre és estrany al cor. I per estimar la terra t'hi has d'acostar. Davallant, planejant baix per sobre el poble i els camps, el tot es trenca en un multitud d'impressions."

"La mort és sempre la mateixa, però cada home es mor a la seva manera". En una localitat del Sud, on encara perdura el racisme, en J.T. es mor. El seu temps s'atura davant la futura buidor del no-res. En una localitat del Sud, on comencen a bufar nous vents de tolerància, el vell jutge viu en el passat. El seu temps s'esgota davant la desaparició del seu món. En una localitat del Sud, mans negres en barris blancs.

L'esquelet, amb el rellotge sense busques, balla la dansa que marca el monòton ritme del tabal. Lenta balada al compàs dels esdeveniments. Amor i frustració soterrats per una encesa violència.

No sé jugar amb màscares

Un poema dóna nom a un petit llibre, obsequi d'aquest passat Nadal als usuaris de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. Un petit llibre on ressona la veu de Maria Àngels Anglada. Un breu recull de les seves paraules, amarades de saviesa i bellesa, de compromís i intensitat.
L'obra de Maria Àngels Anglada és un bell viatge, intens i reflexiu. Una mirada fràgil i forta, brillant i clara, a les arestes i les corbes que configuren l'ànima humana. La seva poesia, la seva narrativa i la seva literatura d'idees, desdibuixen les fronteres entre gèneres, entre realitat i ficció. La seva creació, emmirallada en el món clàssic, se'ns fa propera en cada lectura, esdevenint un autèntic present per la nostra llengua.

Maria Àngels Anglada
NO SÉ JUGAR AMB MÀSCARES.
Editat per la Diputació de Barcelona.

Maria Àngels Anglada estimava les paraules. Amb elles oferia al lector una mica sàvia bellesa i compromís amb la veritat. Una veritat que podia endurir-se davant la foscor, ressonant ferma en el silenci. Les seves paraules fugien de disfresses ideològiques buides, per nodrir-se del seu esperit. Un esperit que fonia la fràgil sensibilitat amb la fermesa ètica, política i social. La seva veu, apassionada i reflexiva, apareix brillant en cada fragment de la seva obra.

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
De molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D'uns pocs pensaments clars
Ni per bastir-me, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
Dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l'espera de l'alba
Els dards de la veritat, o un dur silenci.

Il.lustració de Suzanne Woolcott.

Les roses recordades

¿Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d'abril? Plovia

a poc a poc. Nosaltres,

amb gran tedi, darrera

la finestra, miravem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia

molt suaument els nostres

petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu. LES ROSES RECORDADES. El caminant i el mur.

Jardí vora el mar

Mercè Rodoreda

JARDÍ VORA EL MAR

Ed. Club Editor Jove

"Les onades anaven i venien, damunt de la sorra, anaven i venien... ¡pam! bromera i reculen, i altra vegada endavant, i... ¡pam! bromera i reculen... ara marxem, ara venim, llepada a la sorra i altra vegada amb la nostra aigua, sempre amb la nostra aigua, sempre les onades amb la seva aigua, que les deixa i no les dóna, sempre fent veure que venim, a l'estiu i a l'hivern, i aquí teniu dues petxines, i a veure si ens atrapeu..."

Van venir i van marxar, per sis temporades. Arribava l'estiu, la riquesa i les festes omplien la casa. Al final de l'estació, la solitud i el fred buidaven el jardí. Durant uns dies, les il.lusions i la tragèdia xocaven contra les roques. Per un temps, els somnis i el desengany acaronaven la sorra.

Arbres i flors acompanyant relacions i secrets. Memòria amb regust a sal. Un jardiner observa, escolta i recorda. La seva veu ens parla d'un jardí, d'una casa, prop del mar.

sss (XIV)...

He procurat, en resum, com diu Umberto Eco en el títol del seu esplèndid llibre sobre la traducció, dir gairebé la mateixa cosa que diu l'original. Certament, aquest és l'objectiu de tota traducció, amb el benentès que el "gairebé" ha de ser tan petit com sigui possible. Això en qualsevol traducció en què allò que anomenem contingut sigui primordial. Però en poesia, allò que abans distingíem, forma i contingut -i que cada dia veiem més que són la mateixa cosa, que el contingut és la forma i la forma el contingut- té la mateixa importància. Per això, quan traduïm poesia hem de procurar no solament dir gairebé la mateixa cosa sinó també dir-la gairebé de la mateixa manera. I aquest "gairebé" també ha de ser tan petit com sigui possible. L'habilitat del traductor, de fet, és l'habilitat que té de reduir aquests "gairebé" al mínim. Aquesta és la teoria. En la pràctica, s'ha de fer de més i de menys.

Narcís Comadira.

... en el laberint, també hi ressonen els mots...