28 de març del 2009
25 de març del 2009
Parlen les dones
Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus.
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.
Montserrat Abelló. PARLEN LES DONES. Dins l'esfera del temps.
Il.lustració de Nicoletta Tomas.
19 de març del 2009
Ragtime
E.L. Doctorow
RAGTIME
Ed. 1984
"El pianista seia ben dret davant del teclat, amb les mans llargues i fosques, d'ungles rosades, recreant sense esforç aparent tots aquells grups d'acords sincopats i aquelles octaves rotundes. Era una composició vigorosa, una música carregada d'energia que enardia els sentits i no es parava ni un instant. El noi la copsava com si fos llum tocant a diversos llocs de l'espai i acumulant-se en complicats dibuixos fins que la sala sencera brillava amb la seva essència."
El canvi de segle balla amb les notes arrencades al piano. Un compàs uniforme de marxa a la mà esquerra i una melodia sincopada a la dreta. Ragtime, cruïlla de ritmes, cruïlla d'històries.
Comença el segle XX. El racisme i l'alliberament de la dona, els canvis de poder i de valors, les màquines i les noves tecnologies. Diners, playboys i coristes. Xocs racials i crits de justícia. La gent benestant i el gran somni americà. Les històries es creuen, apareixen i desapareixen, com el gran Houdini en les seves actuacions. L'accent rítmic de les situacions esdevé una successió alternant de veus fortes i dèbils. Veus que busquen el seu lloc i omplen un temps.
5 de març del 2009
La extranjera
Serguey Dovlátov.
LA EXTRANJERA
Ed. Ikusager
"Es algo del todo normal. Conozco estas situaciones por propia experiencia. En la vida sucede que todo se pone torcido: las deudas, el espesor de una resaca de varios días, el miedo y el horror. La inspiración está seca. Un manuscrito más que se pudre en una editorial. Críticas cretinas en las revistas. Las muelas necesitan una reparación a fondo. La hija se encuentra mal. La mujer te amenaza con el divorcio. El mejor amigo en la cárcel. En una palabra, un desastre.
Y de pronto, pongamos que se atasca la cremallera de los pantalones. O se te irrita, por ejemplo, el pescuezo después del afeitado. ¡Y estás seriamente convencido que si no fuera por esa maldita cremallera! ¡Oh, de no ser por estas monstruosas manchas! La vida sería un paraíso..."
Diàlegs ràpids com els sons d'un barri d'emigrants. Frases breus dibuixen el carrer cent vuit. Una dona russa arriba amb el seu fill a Nova York. Sota una mirada irònica, les seves il.lusions xoquen amb la realitat.
Una dona sola, desplaçada, no acaba d'encaixar. Es remou entre l'amor i el desencís, l'esperança i la conformitat. Desitja integrar-se en una nova ciutat plena de dificultats. Les perspectives, però, s'aturen davant la realitat del nou país.
Un final feliç per allò que, d'absurd i de senzill, té la vida.
2 de març del 2009
De... El...
... lector.
"Al primer cop d'ull hauries dit que era lletra d'una criatura. Però el que la lletra dels nens té de maldestra i desmanyotada, aquí era brutal. Es veia la resistència que Hanna havia hagut de vèncer perquè una línia conformés una lletra, i les lletres, paraules. La mà d'una criatura vol desviar-se cap aquí i cap allà i cal mantenir-la en la trajectòria de l'escriptura. La mà de Hanna no volia pas anar enlloc i calia obligar-la a avançar. Les línies que formaven les lletres recomençaven contínuament en pujar, en baixar, abans de les corbes i les serpentines. I cada lletra era una nova batalla amb una nova inclinació, recta o tombada, sovint també amb altura i amplada errònies."
Bernhard Schlink. Retall de: EL LECTOR.
26 de febrer del 2009
El violí d'Auschwitz
Maria Àngels Anglada
EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ
Ed. Columna
"És que havia perdut el compte del temps? Els dies com anys, i els mesos com dies, tot s'enterbolia en una cinta boirosa.
Però res no s'aturava, a fora del camp, fora d'aquella illa d'un monstruós arxipèlag. Sentí una alenada d'aire no tan glaçat, més benigne, com una única carícia al país de l'odi. Al seu carrer d'abans, a Cracòvia, ja no deurien tardar a arribar-hi les orenetes. La primavera -es va dir- florirà més que mai. Florirà sobre els cossos de milers de morts."
La memòria de les mans crea el petit miratge. Un instrument es transforma en aquella fusta on els nàufrags s'hi agafen amb força. La música desperta el silenci conscient de la incertesa del destí. Una dansa macabra on l'atzar i el futur ballen plegats.
El temps no sempre alleuja la memòria. La caixa de ressonància i l'ànima del violí guarden els records. Les cordes, com les vides, arrenquen la melodia de la mà de l'oblit. El pensament es torna pregunta i la pregunta, cançó:
... "ofici?", "violer".
23 de febrer del 2009
El violoncel.lista de Sarajevo
Steven Galloway
EL VIOLONCEL.LISTA DE SARAJEVO
Ed. Empúries
"De vidre en vidre, les finestres a través de les quals la gent mira el món estan desapareixent.
Ara li sembla que és així com passa la vida: de petita cosa en petita cosa. Una sèrie de confluències inconseqüents, qualsevol o cap de les quals pot portar a la salvació o al desastre. No hi ha grans moments en què una persona faci o no allò que defineix la seva humanitat. Només hi ha moments, breus, que sembla que són així."
Un moviment lent acarona les cordes amb l'arquet. La fusta càlida, brilla per aquelles llums apagades sobtadament. La melodia recorda la lent caiguda de les flors seques que s'acumulen. Un so carregat de silencis enmig del carrer.
Ampolles de plàstic per l'aigua. Cigarrets i mercat negre pel menjar. Persones i trets coincideixen en les cruïlles. Carrers marcats per les explosions. Finestres foradades plenes d'ombres. Durant vint-i-dos dies, a les quatre de la tarda, un violoncel sembla aturar-ho tot. Els morts i els vius es barregen en una ciutat destruïda. Els fantasmes que omplen cada racó i cada forat, escolten. Les mirades buides parlen de la ciutat recordada, mentre les esquerdes s'omplen del fum blanc dels que ja no hi són.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)