El bagul que no tenia la meva àvia

... en el laberint, les il.lusions amagades en El bagul que no tenia la meva àvia de Klimtbalan...

... bones festes...

Video Argine-HD de jujube a Vimeo

Combray

Marcel Proust
COMBRAY
Ed. Viena

"Un copet al vidre, com si hi hagués xocat alguna cosa, seguit d'una ampla precipitació lleugera com de grans de sorra que algú hagués deixat caure d'una finestra més amunt, i després la precipitació s'estenia, es regulava, adoptava un ritme, es tornava fluida, sonora, musical, innombrable, universal: era la pluja."

Un flux de detalls omple l'espai i el temps que evoca el narrador. Un a un, nodreixen el seu monòleg interior. Els records alliberats, fràgils i persistents, són els vestigis vitals del temps que ha perdut, del seu passat. Un passat que reviu en el present a través de les imatges i les reconstruccions fragmentades, de les percepcions i les sensacions que creia oblidades, dels pensaments i les observacions amb els anys remodelades.

Amb Combray comença una recerca i un retrobament. Un viatge iniciàtic per la memòria i l'obit. Un recorregut per notes autobiogràfiques, caràcters i personalitats. Un entrecreuament de reflexions sensibles, percepcions profundes, meditacions sobre la naturalesa humana, la societat, la literatura i l'art.
En un petit poble francès, una minuciosa observació de la infància i l'adolescència a través d'aquells records perduts, aparentment oblidats, ressorgits i recuperats.

Imatge Photobucket.

Poesia completa o desvetllar en veu alta la força nua de les paraules

Des de ben petita, Sylvia Plath s'aferrà a les paraules. La realitat vessava de vida, i ella l'interioritzava i la feia anar molt més enllà. Treballava curosament amb el llenguatge, perfeccionant el seu jo poètic. S'identificava amb allò que encara no s'havia acabat. Sobrevivia, s'alliberava i es reformulava amb paraules senzilles i versos profunds. S'esquinçava i no deixava d'escriure. I endinsada en l'hora fosca del son dels infants, la seva creativitat desbordà en la recerca de la seva identitat a través de la poesia.

L'amor i l'odi, la ràbia i la passió, forjaren la seva veu, templant-la, donant-li força. El paisatge ombrívol de la por i l'amenaça, prenia forma. Sense atenuacions, el ritme tallant de la seva poesia brollava des del fons dels seus sentiments. Fràgil i forta, buscava en la intensitat de les paraules la capacitat d'anar més enllà de confessions i de mites, per mostrar la seva veu nua davant nostre. Els seus mots, profunds i ferotges, alliberen continuament una inquietant màgia. Els seus poemes lliures i densos, apareixen vulnerables i poderosos. Els seus versos ens fan contenir la respiració, amb sorpresa, amb admiració, lligant-nos estretament al cos de les seves paraules.

Hachas
Con cuyos golpes resuena la madera,
¡Y los ecos!
Ecos que parten
Desde el centro, como caballos.

La savia
Brota como las lágrimas, como el
Agua que se esfuerza
En reestablecer su espejo
En la roca,

Deshaciendo y horadando
Este cráneo blanco,
Carcomido por las malas hierbas.
Años depús, vuelvo
A encontrármelas por el camino:

Las palabras secas y sin jinete,
El estruendo incansable de los cascos.
Mientras,
Desde el fondo de la charca, las estrellas fijas
Gobiernan una vida.

1 de febrero de 1963.
221. Palabras

Sylvia Plath
POESIA COMPLETA
Ed. Bartleby

Seguint l'edició de Ted Hughes i la traducció de Xoán Abeleira, entrem en aquesta hipnòtica espiral: 224 poemes, escrits entre 1956 i 1963, i 50 poemes de joventut, anteriors a les dates. Una corba que gira al voltant del llenguatge poderós de la poesia de Sylvia Plath. Un recorregut que s'endinsa entre les llums i les ombres del traç evolutiu de la seva veu. Una suggestiva força, sense concessions, flueix d'aquests versos arrencats del més profund de les seves entranyes.

Sylvia Plath va aconseguir el que un dia va escriure en els seus diaris: "poemes molt físics, en que el món es plasmi en les meves paraules". En la seva poesia, com diu Montserrat Abelló, hi ha la força implícita de cada paraula.
Llegir-la, és no conformar-se amb una primera lectura. És tornar-la a llegir i llegir... per dir-la en veu alta.

Captivadores i estranyes danses

Com si fos una caixa de música, en obrir el llibre, al so d'estranyes melodies, s'enlairen paraules i imatges. Surten dansant, trencant la perspectiva bidimensional de la pàgina. Desapareixen els formats convencionals amb els seus moviments. S'atancen i s'allunyen, es fan llum i es donen ombra. De la seva fusió s'origina un nou llenguatge narratiu, modelat sota l'acció del text i de les il.lustracions.
En un món dominat pels impactes visuals, en la cruïlla de les arts i de les disciplines, sota els formats de les tècniques i dels estils, es combina la narració textual i la narració visual. Més enllà de la interacció de les imatges i de les paraules, lectors i lectores sense edat juguen a tancar els ulls, a evocar aquelles pàgines plenes de lletres i de dibuixos, per imaginar noves veus, noves històries, noves formes i nous colors.

Shaun Tan

L'ARBRE VERMELL
Ed. Barbara Fiore Editora
CONTES DE LA PERIFÈRIA
Ed. Barbara Fiore Editora

Un bon dia et despertes i tot sembla més gris i més incert. No ha arribat la tardor, però el terra és ple de fulles negres. Sota el pes de grafies i tipografies desendreçades, de colors d'un fosc estat d'ànim, t'atures a mirar i acabes descobrint aquella petita fulla, capaç de trencar la monotonia cromàtica del desassossec amb el seu radiant color vermell. Perquè els esdeveniments quotidians poden estar carregats de poesia. La més petita sensació d'absurditat, ser l'origen d'un somni. Els fets més estranys, acceptar-se amb naturalitat. I, entre un ric collage de joguines trencades i carrers que es tallen, boles de paper i búfals, estudiants estrangers i figures de pal, les tardes de diumenge es poden convertir en el moment ideal per descobrir tot allò que es remou en la perifèria.

Paraules i imatges, lletres i colors, giren, se sobreposen i originen noves formes en el fascinant calidoscopi de l'imaginari de Shaun Tan. Cada història és fruit de l'engranatge acurat entre el text i les il.lustracions, que s'acompanyen i es complementen donant sentit i riquesa a la lectura.

El vent s'enduu dos o més fragments de poesia i els uneix
Amb una estranya força d'atracció
Desconeguda per a la ciència
I molt lentament queden enganxats, formen una boleta,
I sense haver de fer res més, la boleta es va fent més gran i rodona a mesura que altres
Versos lliures
Confessions
Secrets
Cavil.lacions soltes
Desitjos
Cartes d'amor no enviades
Van afegint-s'hi a poc a poc,
Un per un.

Una pluja distant. Contes de la perifèria.

No llencis les cartes d'amor

Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel.ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint la única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit. NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR. Aiguaforts, 1995.

Imatge Marina Camargo, Letters in perspective, 2002.

De... Elogi...

... del drac.

"Per tant, malgrat el que he dit abans, vull fer també l'elogi del llibre. Del llibre no només com un objecte que compta, tal com avui el coneixem, amb una tradició de cinc-cents anys -i que, per tant, es troba carregat de connotacions emotives i de memòria- sinó, sobretot del llibre com a suport essencial, gairebé únic d'allò que generacions d'escriptores i d'escriptors han estat capaços de crear amb la paraula i amb aquella substància íntima que ha pres forma a través de la paraula. Un elogi del llibre vol ser, alhora i sobretot, un elogi de la literatura."

Maria-Mercè Marçal. Retall de la glossa al 23 d'abril: ELOGI DEL DRAC, 1996.

Imatge Wikimedia Commons

Contrabandistes de la llibertat

Alexander Alexandrowitsch Deineka. Dona jove amb llibre, 1934.

Assumpta Montellà
CONTRABANDISTES DE LA LLIBERTAT
Ed. Ara-Llibres.

En les roques dels nostres Pirineus hi trobem pors i esperances, horror i il.lusió, covardies i fermesa, actes menyspreables i èpica heroïcitat. Són plenes de vida, i també de mort. El pas fronterer d'aquesta serralada, entre el 1940 i el 1944, era quelcom més que una línia marcada per l'administració. Era un mur que calia travessar. En una època de greus conflictes, la seva imponent presència separava la més cruel repressió de la llibertat. Civils i militars, de diferents nacionalitats i religions, necessitaven creuar les muntanyes. Alguns volien tornar al combat, d'altres duien informació secreta, i molts fugien del feixisme i de les seves solucions. La gent de muntanya, la gent de frontera, eren la seva esperança. El seu ajut, el seu silenci, la clau de la seva fugida. Les xarxes d'evasió es trenaven per tot el territori fins arribar a la figura del passador. L'home callat, impenetrable i de sang freda. Molts d'ells contrabandistes, maquis, antics republicans, anarquistes, sindicalistes... van formar part d'una llarga cadena que va ajudar a moltes persones a travessar els Pirineus.

... Sentat en una butaca, ell, recorda. Per uns moments, les seves mans clivellades són el centre de la seva mirada. Els llavis es contrauen lleugerament. El cos es tensa. El soroll de la gravadora es fa present. Els ulls s'alcen i es perden més enllà de la finestra, resseguint el perfil de les muntanyes. Una pregunta ha quedat suspesa en l'aire. Fa un sospir i la seva veu trenca el silenci. Comença a parlar, a poc a poc, amb un to pausat. El seu relat s'omple de rostres i paisatges, i va més enllà de la resposta. Sentada en el sofà, ella, escolta...

Passadors i fugitius, recorden. La seva veu no s'ha perdut. La seva memòria ens arriba a nosaltres. Ens captiven les seves vivències, les seves emocions, els seus pensaments. Aquelles situacions dures, extremes, plenes de sentiments intensos, corprenedors, formen part dels testimonis escoltats i recollits per dedicació, compromís i vocació. Assumpta Montellà ens ho diu en el seu epíleg, "no podem permetre que no quedi ningú per recordar". Les veus d'un època s'estan apagant. El silenci ho cobrirà tot, i amb ell, vindrà l'oblit i la ignorància. El no saber, el no conèixer, difumina i dilueix el contorn de les coses i acaba mostrant realitats a mitges. La memòria oral, contrastada i emmarcada en el rigurós context històric dels esdeveniments, forma part de la nostra memòria col.lectiva, del nostre passat.

El divendres 13 de novembre, a l'Antic Convent de Puigcerdà, ens aplegàvem tots en una sala. Assumpta Montellà ens explicava com havia recorregut els camins d'evasió. Com havia anat trobant cada veu, cada testimoni. Com ho havia recollit tot en Contrabandistes de la llibertat, el llibre que allí ens presentava. Les imatges i les paraules dels fragments que llegia, anaven intercalant-se en el seu relat. Aquell vespre, una emoció va recòrrer tota la sala amb un aplaudiment sincer i sentit. El seu caliu es va intensificar davant de l'emoció continguda en els ulls de Roger Sala, fill de Meliton Sala, passador de la Guingueta d'Ix. El seu reconeixement es va admirar davant les paraules i les anècdotes que explicava Margarita Marty. El seu homenatge es va dirigir a tots, presents i no presents, que van participar en aquella lluita soterrada per la llibertat. Tots aquells que des de l'ombra, des del silenci, van protestar, van actuar, van arriscar la seva vida i la dels seus, per ajudar.

"(...), van ser valents i van plantar cara, fent bo aquell poema de Martin Niemöller.

Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era un comunista.
Després se'n van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè jo no era un jueu.
Després van venir els obrers,
i jo no vaig dir res perquè no era obrer ni sindicalista.
Després es van ficar amb els catòlics,
i jo no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan finalment van venir per mi,
no quedava ningú per protestar. "