Llargues patilles i olor a mar

Corrien per casa aquells llibres de clàssics juvenils de la col.lecció "Historias Selección" de l'editorial Bruguera. Era petita i mirava les il.lustracions en blanc i negre, per, més tard, acabar llegint la novel.la. Va ser el principi. Bruguera, La Magrana, la Galera, van fer que de la mà de Salgari, Defoe, Verne, Stevenson, Fenimore Cooper, Dumas: conegués llocs exòtics de mars i jungles, busqués tresors o entrés a l'interior de la terra, lluités amb el darrer representant d'una raça, o dibuixés cops d'espasa en honor a una reina. Després, no va ser una ruptura, sinó una separació lenta, fins trobar-me davant d'un mariner, de rostre jove i curtit, de llargues patilles, expressió serena i misteriosa, amb olor a mar i aventures: en Corto Maltese.

L'italià Hugo Pratt (1927- 1995) va crear aquest personatge i va sortir publicat per primer cop, el 1967, en la revista Sgt. Kirk. La bona acollida, després de diversos fracassos, el va sorprendre: acabava de néixer el seu gran èxit. En ell, barrejava la fascinació de Pratt per la gran aventura de l'ésser humà i la solitud que podia comportar una vida de viatges i situacions, amb l'admiració per l'obra de Conrad, Fenimore Cooper, Melville, London, Caniff i Eisner. El resultat van ser uns dibuixos i uns guions que van crear escola, i que han influit molt més del que ell hauria pensat.

"Corto Maltese ve los problemas desde su condición de aventurero. Antes que nada es un individuo y vive en consecuencia dentro de una cierta ética... que es la suya, no es la mía."

Un traç sobri que juga amb la llum i el contrast. Grans espais en blanc i suggerents negres, donen forma a l'aventura. Un equilibri delicat, entre silueta, horitzó i enquadrament, marcat per un traç de ploma acurat. Uns guions atractius, amb silencis clars-obscurs, que donen forma a la combinació de relat mariner i bèl.lic, a l'acció, a la sorpresa i a la reflexió.

Hugo Pratt.

CORTO MALTÉS.

COFRE 1. COFRE 2. COFRE 3.

Norma Editorial.

En Corto Maltese va nèixer a la Valetta, a Malta, el 1887, fill d'un mariner britànic i una gitana sevillana. Aquest mariner, aventurer, romàntic, anarquista, llibertari, cosmopolita, amb una ètica personal i ombrívola, és un home comú, un antiheroi solitari, un contrastat heroi. Passeja pels principals esdeveniments del segle XX, trobant-se amb personatges històrics i imaginaris, en situacions on la realitat i la fantasia es confonen.

Al llarg dels tres cofres, en les 29 aventures en blanc i negre del Corto, les pàgines ens relataran trobades inquietants amb: guerrers-lleopard, savis, adivinadores del futur, lladres i soldats, en Herman Hess o en Jack London o en Freud, i coneixerem a Rasputin, a Pandora i el seu germà Tarao. Lluitarem amb els independentistes irlandesos, els revolucionaris russos soviètics i els republicans de la Guerra Civil. Allí, Corto desapareix, en morir el seu creador abans d'escriure el seu capítol final.

"-Pero vamos a ver, es que ese Corto nunca se ha enamorado?

-Corto, probablemente esté enamorado de la idea de estar enamorado."

La Casa Dorada de Samarkanda.

Col.laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda: La Plaça del Diamant

A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.
Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

39. Quan son pare va tornar, tot començà a anar millor; però duia alguna cosa al fons de la mirada que li amargava tot intent de riure. Quan va morir el primer dels jóvens que van venir a buscar-lo, sense immutar-se, va dir: "l’un". Vint anys després, en rebre la notícia de la mort del segon, va dir: "l’altre".

... Una mica fora del món, una mica diferent a tot...

... Els carrers són font d’inspiració, com ho són les expressions o les mirades dels qui creues, com ho és un paisatge o una imatge que contemples, com ho són unes paraules o una melodia que escoltes. Malgrat el temps, els canvis, les diferències, encara pots trobar engrunes d’allò que un dia vas capturar. Et trobaràs aquells ulls tan tristos que es fan estimar, de la noia que duia una ombra al ventre, i ressonaran en el teu cap preguntes de dones honrades, d’intents de fugida, d’homes sols i de crims. Quedaràs parada davant la imatge de la noia que vol escapar-se d’un pla, mentre uns coloms s’eleven, i pensaràs en ella, dalt del terrat encoratjant un vol vertical cap al cel. La ploma que caurà, et farà pensar en àngels, i en voldràs comprar per guardar un record. Les rambles tornaran duent l’aroma de camèlies i d’aigua salada. Tancaràs els ulls, i veuràs un mar amb un jardí a la vora. La seva superficie llisa et recordarà un mirall, i es dibuixarà un jardí de jardins. Estiraràs la mà, per tocar amb la punta dels dits els somnis que s’amaguen darrera, i s’esmicolarà, fent que ombres fosques et facin veure el refugi recuperat, i pensaràs en la guerra, sacsejant el cap, quanta, quanta, massa guerra i massa mort. Un regust que s’omplirà de guaites i vigilants entre esclats de primavera, i pensaràs en l’anada a París i pintar. Pinzellades disperses sota grans unitats desvetllaran a cops de lluna, les tonalitats vermelles d’aquella camisa de la noia a la finestra. Els records et transformaran en peix, i sortiràs del foc en forma de salamandra, per poder tocar plomes que semblen de seda, i voldràs viatjar pels pobles, parlant amb les seves gents i descobrint noves flors estranyes i màgiques, d’olors amargues i dolces. Llavors, baixaràs per aquell torrent ple de magnòlies, i en veure una senyora aturada davant el maniquí d’un aparador, sabràs que ella pensa en el seu amor. De la llum a l’ombra, amb coses a mig dir, recordaràs il.lusions i desenganys, amors i desamors, emocions i sentiments, màgies i plors, que han omplert i han crescut de les teves paraules en el teu jardí: una mica fora del món, una mica diferent a tot...

-digue'm ariadna, 2 de febrer del 2008-

"Uns ulls de color indefinit on s'havia anat acumulant molta vida. Una imatge de refinament, una mica fora del món, una mica diferent a tot."

Mercè Rodoreda.

En aquest any d'homenatge, a partir de la proposta del Jesús M. Tibau, ella serà la protagonista del 42è joc literari.

"El somrís a mig fer -que de vegades esclata en una sonora rialla, com un ocell de primavera-, l'aire nostàlgic, els ulls que traslluen una profunda i aferrada tristor, em fan pensar que la Mercè Rodoreda té un excessiu zel per amagar la seva presència davant del món."

Montserrat Roig.

Un tango

... en el laberint, notes de tango i respostes...

Lluvia negra

Masuji Ibuse.

LLUVIA NEGRA.

Ed. Libros del Asteroide.

"En las barandillas de todos los puentes por los que pasaba había mensajes escritos con carbonilla o en trozos de papel pegados a la piedra. Uno se quedaba pasmado al ver la cantidad de papeles existentes, que la brisa hacía aletear y alrededor de los cuales muchas personas estaban congregadas como la multitud acude a leer los anuncios colgados en el exterior de la oficina del periódico. Muy de vez en cuando, alguien se detenía, escribía algo y se volvía a marchar corriendo. Los mensajes eran sumamente sencillos, pero parecían transmitir alguno de los sentimientos y circunstancias de las personas que los habían escrito."

Incapaços d'entendre la mena de bomba acabada de caure, caminaven entre ruïnes i cendres. No sabien de la força d'aquell foc, quan encara notaven la cremor a la pròpia pell. Desconeixien què era aquella tenebra, delerosos de trobar als seus. Ignoraven la pluja que s'enganxava al seu cos, sota el gran fong que enfosquia el cel. Perplexes davant la barbàrie del bombardeig, Hiroshima cremava. Quantitat de morts i de ferits, els supervivents buscaven un recer i els familiars patien la incertesa. Petites gotes negres enganxades i, amb el temps, la malaltia.

Les imatges d'horror. Sensibilitat i denuncia davant el patiment i la deshumanització de les guerres.
La pluja negra penetra i arrela al cor de la condició humana.

Trilogia d'Auschwitz

Primo Levi.

TRILOGIA D'AUSCHWITZ.

Edicions 62.

"Però aquest és el sentit mai oblidat, ni aleshores ni després: que precisament perquè el Lager és una gran màquina per convertir-nos en animals, nosaltres no hem de convertir-nos en animals; que fins en aquest lloc es pot sobreviure, i per això s'ha de voler sobreviure, per explicar-ho, per donar-ne testimoni; i que per viure és important esforçar-nos a salvar almenys l'esquelet, la carcassa, la forma de civilització. Que som esclaus, estem privats de tots els drets, exposats a totes les ofenses, destinats a una mort gairebé segura, però que una facultat ens ha quedat i l'hem de defensar amb tota l'energia perquè és la darrera: la facultat de negar el nostre consentiment. Per tant, hem de rentar-nos, evidentment, la cara sense sabó, en l'aigua bruta, i eixugar-nos amb la jaqueta. Hem d'embetumar les sabates, no perquè així ho digui el reglament, sinó per dignitat i per decència. Hem de caminar drets, sense arrossegar els esclops, no pas en homenatge a la disciplina prussiana, sinó per continuar vius, per no començar a morir."

SI AIXÒ ÉS UN HOME.

Records. SI AIXÒ ÉS UN HOME: un tren i l'arribada a la Buna-Monowitz. Una lenta destrucció. Amagar els records del passat, i subsistir en el present. LA TREVA: un final i el llarg viatge de tornada. Una lenta recuperació. Esperances de retorn, i el sentiment d'abandó. ELS ENFONSATS I ELS SALVATS: reflexions i pensaments des de la distància. Anàlisi de la sordesa, ceguesa i mudesa d'una violència i d'un horror.

El malson era sobreviure per poder explicar tot allò, però llavors ningú escoltava. La necessitat de parlar de l'infern de la Divina Comèdia. L'ofec de relatar el retorn de l'Odissea. Les ganes de cridar ben fort i treure fora tot l'horror, el dolor, la pena i la vergonya.
Mirar als ulls i recuperar la memòria.

De... El llibreter de...

... Kabul.

"Van arrestar un dels seus clients amb alguns volums que havia comprat a la llibreria. Durant una batuda, la policia va trobar moltes publicacions il.legals. Van encendre la primera foguera. El van sotmetre a interrogatoris extenuants, el van torturar i condemnar a un any de reclusió. El van tancar a la secció de presos polítics, on els bolígrafs, els papers i els llibres estaven severament prohibits. Durant mesos i mesos, el Sultan no va fer res més que mirar les parets. Després va aconseguir corrompre un dels guardes amb el menjar que li enviava la mare per tal que li entressin llibres nous d'amagat cada setmana. Entre aquelles rudes parets va créixer el seu interès per la cultura i la literatura afganesa, la poesia afganesa i la dramàtica història de la seva terra el va extasiar. Quan el van deixar anar encara estava més convençut de la seva causa: lluitaria fins el final per difondre el coneixement de la cultura i la història afganeses. Va continuar venent escrits prohibits, tant els de la guerra islàmica com els de l'oposició comunista filoxinesa, però ho va fer amb més prudència que abans."

Asne Seierstad. Retall del llibre: EL LLIBRETER DE KABUL.