El viatger nocturn

Maurizio Maggiani.

EL VIATGER NOCTURN.

Edicions 1984.

"El seu punt de vista era el de la simplicitat. L'univers essencial. Pel que jo veig que pot ser tingués raó.

En realitat, des del punt de vista d'un geòleg, estic assegut sobre el forat del cul del món. Fins i tot el funcionari que fa unes quantes setmanes em va timbrar el visat de trànsit comparteix el punt de vista dels geòlegs. Arribar a seure davant d'aquesta posta incomparable, vagar, si me'n venen ganes, per un territori de cent cinquanta mil quilòmetres quadrats aproximadament -un nombre incert, atesa la incertesa de les fronteres-, pujar i baixar per les dotzenes de cadenes muntanyoses que conté, pouar aigua a les tretze fonts detectades i assenyalades, transitar per les tres grans pistes que el travessen i per les moltes pistes menors que el tallen, tot això, i que el que pugui inventar-me a més a més, m'ha costat una bashish de trenta milt francs africans. Una misèria. Un judici inapelable."

El coll d'Assekrem: la posta de sol en un desert de roques i sorra. Una tomba, la del pare Foucauld, i una olivera. Una espera: la de l'especialista en migracions d'orenetes. Contes del poeta viatger que els acompanya, cada nit a la vora del foc. Un traductor, l'home que vaga pel desert, i el poble tagil. Records d'infantesa, records del desert, records de Bòsnia. Història escrita i història oral. Una óssa de nom Amapola, les tres llums a l'ull, i una dona jove: la perfecta. El viatger nocturn, recorda, migra i erra.

Quan les històries anaven de boca en boca, les paraules agafaven forma davant del foc de nit. Aquestes, podien evocar altres històries: viscudes o escoltades, inventades o reals. Tot es podia barrejar, i tot s'havia de barrejar. Perquè, les paraules, com les orenetes i el viatger, migren, erren i ajuden a recordar.

"Qui et farà saber què és el viatger nocturn?

És l'estel que guspireja."

ALCORÀ, sura LXXXVI: 1, 2.

Eco

- Explica'm, tu, què és el sol. - El sol.

-Explica'm què és la lluna. - La lluna.

- I per què en Pere plora amb desconsol?

- Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. - I

les muntanyes què són? I els estels?

- No són més que els estels i les muntanyes.

- I aquestes canyes? I aquestes arrels?

- Doncs no són més que això: arrels i canyes.

- I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?

Digues: I el món? I l'home?

- Heus aquí

l'última forma de la saviesa: Mira't a fons,

afirma sempre el que és

i apren amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa. ECO.

La lladre de llibres.

Markus Zusak.

LA LLADRE DE LLIBRES.

Ed. La Campana.

"L'habitació es va anar encongint progressivament, fins que la lladre de llibres va poder abastar els prestatges amb quatre passetes de no res. Va fer córrer el dors de la mà pel primer prestatge, escoltant la fregadissa de les seves ungles en lliscar per la columna vertebral de cada llibre. Sonava com un instrument, o les notes d'uns peus corrent. Feia servir totes dues mans. Feien curses. Un prestatge contra l'altre. I reia."

La Liesel, la lladre de llibres, l'agitadora de paraules. Un nen, un atac de tos, neu i un tren. El carrer Himmel=Cel. El Papa, un acordió, una promesa, i un tros de pa. La Mama, una calaixera amb cutis de cartró, i un gran cor. Saumensch, Saukerl, Arschloch. En Rudy, cabells de color llimona, medalles d'or, i un petó. Llibres: robats, regalats, llegits, mullats, dedicats. En Max, un boxejador jueu, i les pàgines pintades de blanc del Mein Kampf. Malsons i ninots de neu. La Ilsa Hermann, una finestra, i uns llibres. Bombes, soterranis i paraules. Un núvol, un cordill, colors i ànimes humanes.

A vegades, el fred i la humitat entren dins, i malgrat la calefacció, continuen allí. A vegades, tremoles. A vegades, plores. El gust agre-dolç t'omple la boca, i no entens l'un sense l'altre. I en acabar, quan el tanquis, per uns instants, només desitjaràs silenci.

" 'He odiat les paraules i

les he estimades, i espero

haver-ne fet un bon ús.'

A fora, el món xiulava. La pluja estava tenyida."

De... El poder...

... de les paraules.

AGATHOS: T'he parlat, Oinos, com a un nen de la bella Terra que va morir fa poc, d'impulsos a l'atmosfera de la Terra.

OINOS: En efecte.
AGATHOS: I mentre et parlava així ¿no t'ha vingut a la ment cap idea sobre el poder físic de les paraules? ¿No és tota paraula un impuls a l'aire?

Edgar Allan Poe. Retall del conte: EL PODER DE LES PARAULES.

La néta del senyor Linh

Philippe Claudel.

LA NÉTA DEL SENYOR LINH.

Ed. La Magrana.

"El senyor Linh mira la seva néta. No s'ha despertat. No s'ha adonat de res. La topada només li ha fet lliscar la gorra i la caputxa que la protegeixen. L'home gran li arregla els vestits. Acaricia el front de la criatura. Li murmura la cançó. Sap que ella el sent, fins i tot quan dorm. És una cançó molt antiga. El senyor Linh la sentia al llavis de la seva àvia, que al seu torn la sabia per la seva àvia. És una cançó que ve de la nit dels temps, i que les dones canten a totes les nenes del poble quan arriben al món, i d'ençà que el poble existeix. La cançó diu així:

Sempre hi ha el matí,

sempre torna la llum,

sempre hi ha l'endemà,

un dia tu seràs la mare."

El senyor Linh, una maleta i la petita Sang Diû als braços. El vaixell els porta lluny del seu poble, lluny del país devastat per la guerra. Un port, una ciutat grisa i desconeguda, i molts refugiats com ells. Llengües diferents, i el record dels morts. Un nou amic, el senyor Bark, i el gest dels silencis: si encara viu el senyor Linh, és per la petita Sang Diû.

Aigua de pluja: fina, suau i constant. Aigua que neteja i omple tot d'olor a bosc mullat. Així escriu Claudel.
Una gota: Les ànimes grises.

sss (II)...

... en el laberint, també s'hi guarden imatges...

Els dimarts amb Morrie

Mitch Albom.

ELS DIMARTS AMB MORRIE.

Ed. 62-Butxaca.

"-Veus? -li diu a la noia-, has tancat els ulls. Aquesta és la diferència. De vegades no podràs creure en el que veus i hauràs de creure en el que sents. I si alguna vegada et veus obligada a confiar en els altres, has de sentir que pots confiar en ells, fins i tot en la foscor. Fins i tot si estàs caient."

"-Perquè -va continuar Morrie- la majoria de nosaltres caminem com a sonàmbuls. No experimentem plenament el món, perquè estem mig adormits, fent coses que automàticament pensem que hem de fer."

"Aprendre a para atenció? Quina importància té? Ara sé que és tant o més important que totes les coses que ens vas ensenyar."

El professor que tant va marcar, es mor. Un retrobament i un nou curs. Un curs de l'experiència, de la familia, de l'amor, de l'amistat, del perdó: de la vida. Paraules, emocions, ironia i records, mentre la malaltia guanya terreny.


Tot i la proximitat de la mort, dues vocacions: la de mestre i la d'alumne. Un llenguatge senzill, que no pretèn donar grans lliçons. Només vol agradar, i si pot, fer pensar, tot això que té.


Una curiositat: us imagineu, per exemple, una Amy Tan cantant, acompanyada d'un Stephen King a l'armònica i un Mitch Albom al piano? The Rock Bottom Remainders.