sss (XIII)...

... en el laberint, també poden escoltar-se les veus...

Parlen les dones

Parlen les dones,

la seva poesia

tendra i forta.

Ben pocs s'aturen

a escoltar aquestes veus.

que, trasbalsades,

un nou llenguatge diuen

nascut al fons dels segles.

Montserrat Abelló. PARLEN LES DONES. Dins l'esfera del temps.

Il.lustració de Nicoletta Tomas.

Ragtime

E.L. Doctorow

RAGTIME

Ed. 1984

"El pianista seia ben dret davant del teclat, amb les mans llargues i fosques, d'ungles rosades, recreant sense esforç aparent tots aquells grups d'acords sincopats i aquelles octaves rotundes. Era una composició vigorosa, una música carregada d'energia que enardia els sentits i no es parava ni un instant. El noi la copsava com si fos llum tocant a diversos llocs de l'espai i acumulant-se en complicats dibuixos fins que la sala sencera brillava amb la seva essència."

El canvi de segle balla amb les notes arrencades al piano. Un compàs uniforme de marxa a la mà esquerra i una melodia sincopada a la dreta. Ragtime, cruïlla de ritmes, cruïlla d'històries.


Comença el segle XX. El racisme i l'alliberament de la dona, els canvis de poder i de valors, les màquines i les noves tecnologies. Diners, playboys i coristes. Xocs racials i crits de justícia. La gent benestant i el gran somni americà. Les històries es creuen, apareixen i desapareixen, com el gran Houdini en les seves actuacions. L'accent rítmic de les situacions esdevé una successió alternant de veus fortes i dèbils. Veus que busquen el seu lloc i omplen un temps.

La extranjera

Serguey Dovlátov.

LA EXTRANJERA

Ed. Ikusager

"Es algo del todo normal. Conozco estas situaciones por propia experiencia. En la vida sucede que todo se pone torcido: las deudas, el espesor de una resaca de varios días, el miedo y el horror. La inspiración está seca. Un manuscrito más que se pudre en una editorial. Críticas cretinas en las revistas. Las muelas necesitan una reparación a fondo. La hija se encuentra mal. La mujer te amenaza con el divorcio. El mejor amigo en la cárcel. En una palabra, un desastre.

Y de pronto, pongamos que se atasca la cremallera de los pantalones. O se te irrita, por ejemplo, el pescuezo después del afeitado. ¡Y estás seriamente convencido que si no fuera por esa maldita cremallera! ¡Oh, de no ser por estas monstruosas manchas! La vida sería un paraíso..."

Diàlegs ràpids com els sons d'un barri d'emigrants. Frases breus dibuixen el carrer cent vuit. Una dona russa arriba amb el seu fill a Nova York. Sota una mirada irònica, les seves il.lusions xoquen amb la realitat.


Una dona sola, desplaçada, no acaba d'encaixar. Es remou entre l'amor i el desencís, l'esperança i la conformitat. Desitja integrar-se en una nova ciutat plena de dificultats. Les perspectives, però, s'aturen davant la realitat del nou país.
Un final feliç per allò que, d'absurd i de senzill, té la vida.

De... El...

... lector.

"Al primer cop d'ull hauries dit que era lletra d'una criatura. Però el que la lletra dels nens té de maldestra i desmanyotada, aquí era brutal. Es veia la resistència que Hanna havia hagut de vèncer perquè una línia conformés una lletra, i les lletres, paraules. La mà d'una criatura vol desviar-se cap aquí i cap allà i cal mantenir-la en la trajectòria de l'escriptura. La mà de Hanna no volia pas anar enlloc i calia obligar-la a avançar. Les línies que formaven les lletres recomençaven contínuament en pujar, en baixar, abans de les corbes i les serpentines. I cada lletra era una nova batalla amb una nova inclinació, recta o tombada, sovint també amb altura i amplada errònies."

Bernhard Schlink. Retall de: EL LECTOR.