El reflex del perseguidor en el perseguit

Un bon dia, tot es torna estrany. Els blocs de cases s'alcen entre ombres i cada cruïlla és una nova foscor. La ciutat esdevé aquell gran i temut laberint on la pròpia identitat es perd i es difumina, entre gent i cotxes, entre fums i sorolls. Les mirades perdudes omplen ascensors, escales i cues del banc. Els silencis s'ennueguen en els bars i en els centres comercials. La solitud s'arrela en el cor i en les relacions d'aquella humanitat que va perdre el seu paradís. Una caiguda densa, freda i viscosa, que arrossega tot el que hi ha al seu pas, i s'emporta el llenguatge, destrueix la comunicació i aïlla cada ésser en un petit espai, en una petita bombolla. La paraula oral, l'escrita i la visual es perden i es confonen sota les màscares falses que continuen aquell discurs gastat de que tot va bé, de que tot està bé, malgrat aquest lent i continu esfondrament.

Paul Auster, en la seva Trilogia de Nova York, formada per tres novel.les breus: Ciutat de Vidre, Fantasmes i l'Habitació Tancada, aparentment segueix els paràmetres del gènere negre. Tots tres relats tenen el seu cas detectivesc, però res és el que sembla. En la persecució, el perseguidor i el perseguit acaben desdibuixant-se. Les coincidències i les casualitats, de la mà de l'atzar i de la trama, fan que un s'acabi reflexant en l'altre i la consciència emocional del protagonista s'endinsa en el món austerià, en un particular joc entre realitat i ficció.

L'adaptació al còmic de Ciutat de Vidre, per Paul Karasik i David Mazzucchelli, han fet que sigui considerada una de les millors novel.les gràfiques del segle XX. Un dibuix senzill en blanc i negre, un llenguatge narratiu ric i un llenguatge visual acurat, dóna una nova visió del relat, una nova realitat pròpia però compatible amb la novel.la de l'Auster, on text i dibuix arriben a un equilibri de gran perfecció.

Paul Auster.

CIUTAT DE VIDRE.

Angle Editorial.

Quan una part d'ell va morir, en Daniel Quinn va deixar de ser poeta. Rere la màscara de William Wilson escriu les novel.les negres del detectiu Max Work. La seva buidor queda amagada dins de la seva farsa: un titella que parla i viu per la veu i les històries dels altres. Una trucada errònia provocarà un tomb a la seva vida. Configurarà un al.licient que farà que torni a escriure sota el seu nom real. L'equivocació l'introduirà en un cas que accepta sense meditar i comença una persecució en la laberíntica ciutat de Nova York, dibuixant lletres en el pla. El seu perseguit, un ésser fosc i tèrbol, expulsat del paradís i que ara busca una nova llengua per donar forma a un món que es desintegra, desapareix. Aquesta desaparició el porta a descubrir que el seu client ja no està al seu abast, però l'obsessió no disminueix. Tot va més enllà del cas, de les riuades de gent i cotxes que l'envolten, i la seva vida camina vers la seva pròpia autodestrucció: el perseguidor ha obert una porta on acaba perseguint-se a ell mateix.

"New York was an inexhaustible space, a labyrinth of endless steps, and no matter how far he walked, no matter how well he came to know its neighborhoods and streets, it always left him with the feeling of being lost. Lost, not only in the city, but within himself as well."

"No sabia si seria capaç d'escriure sense bolígraf, de parlar enlloc d'escriure, omplint la foscor amb la seva veu, adreçant les paraules a l'aire, a les parets, a la ciutat, encara que mai més no tornés la llum."

Marca de agua

Joseph Brodsky

MARCA DE AGUA

Ed. Siruela

"Permítanme que repita algo: el agua es igual al tiempo y proporciona un doble a la belleza. Hechos en parte de agua, nosotros servimos a la belleza de la misma forma. Al rozar el agua, esta ciudad mejora la imagen del tiempo, embellece el futuro.Ése es el papel de esta ciudad en el universo. Porque, mientras nosotros nos movemos, la ciudad es estática. La lágrima es prueba de ello. Porque nosotros partimos y la belleza permanece. Porque nosotros miramos hacia el futuro y la belleza vive en un eterno presente. La lágrima es un intento de permanecer, de quedarse rezagado, de fundirse con la ciudad. Pero eso va contra las reglas. La lágrima es una vuelta atrás, un tributo del futuro al pasado. O el resultado de sustraer lo mayor a lo menor: la belleza al hombre."

Durant anys, va passejar pels carrerons d'un laberint. Un sistema geomètric fruit d'una confusió aparent. La llum hivernal aturava les imatges que l'ull guardava. El silenci de cada pas reflexava els pensaments i els records que esquitxaven la ment i la memòria.

Cinquanta-un fragments d'una ciutat. Entre els clarobscurs difuminats, el temps i la vida, la bellesa i la mort, conformen una veu amb olor a algues glaçades. Perquè ell, simplement, estava. Com una carícia sobre la pell estimada, la seva mirada s'adaptava al medi, originava un reflexe on brillava una llàgrima. Una humitat que apareixia en l'ull quan després de colpejar i de trencar el temps i l'espai, aquests es retornaven intactes a la immobilitat del passat, a la possibilitat del futur.

Una boira cobreix carrers, places i canals d'una Venècia antiga i futura que s'alça davant la mirada del poeta viatger. Una ciutat d'aigua, de vida i de mort que s'emmiralla i emmiralla, entre llums i ombres, la bellesa i el temps.

Escalada... Narayama

Ludwing Hohl

ESCALADA

Ed. Minúscula

"Algo dormía, aunque nada tan insignificante como un animal o un ser humano: quizá era la propia montaña. Después se hacía de nuevo el silencio absoluto de la noche alpina, ese silencio tremendo cuyo fondo sin embargo constituye un continuo bramido melódico, pero tan suave que deja de oírse en cuanto se alza el mínimo ruido, y después retorna, enigmático e inalterable, como si procediera de cuencas muy remotas y gigantescas que uno no hallaría por mucho que buscase."

Shichirô Fukazawa

NARAYAMA

Ed. Proa

"Però a mesura que s'acostava al Narayama, no tingué consciència sinó d'anar caminant pas a pas. D'ençà que havia albirat el Narayama, havia esdevingut com el servidor d'un déu que romania allà, i caminava pensant que obeïa les ordres del déu. D'aquesta manera pervingué a l'indret de les Set Valls. Aixecà el cap: el Narayama, davant dels seus ulls, semblava que estigués assegut. Com que li havien dit que un cop passades les Set Valls, encara que hi hagi camí, no hi ha camí, anà pujant amunt, cada vegada més amunt."

Sempre hi ha un cim més alt. En l'ascens hi ha un risc i un esforç que cal superar. Quan una cordada es desfà i l'equip es trenca, res té perquè sortir com s'havia previst. Ull, l'alpinista actiu i emprenedor, sabrà de la lentitud freda. Johann, l'alpinista indecís i còmode, coneixerà la rapidesa.

Sempre hi ha un "poble de davant". En tots s'hi passa gana i les cançons expliquen i distorsionen les coses. L'any de fer els setanta, el Narayama, la muntanya de roures on hi ha el déu, els espera. O Rin, la vella abnegada que estima als seus, sabrà del mantell de neu. Mata-yan, el vell que només pensa en ell, coneixerà el cau dels corbs negres.

Diuen que els nostres actes ens segueixen i ens fan, potser sí, però a vegades el destí pot picar l'ullet i els papers s'intercanvien. La muntanya continuarà en el seu lloc, amagant ossos blancs en el fons de les esquerdes i dels barrancs, sencers sota la neu i trencats en els caus.

De...

... Matilda

"-Pare- va dir- que em podries comprar un llibre?

-Un llibre?- va dir ell- i, per a què el vols, un llibrot, tu?

-Per llegir, pare.

-I què té de mal la televisió, valga'm Déu! Tenim una tele preciosa amb pantalla de dotze polzades, i ara em vens amb això d'un llibre! T'estàs aviciant, filla meva."

Roald Dalh. Retall del llibre: MATILDA.

El festín de Babette

Isak Dinesen.

EL FESTÍN DE BABETTE.

Ed. Nórdica- Libros.

Il.lustracions de Noemí Villamuza.

"De ventanas para afuera, se extendía el ancho mundo. Visto desde aquí, ese mundo, con su blancura invernal, estaba siempre preciosamente bordeado de rosa, azul y rojo gracias a la hilera de jacintos de los alféizares. Y en verano, cuando las ventanas se abrían, el mundo tenía un marco de muselina blanca..."

Un fundador religiós, les seves dues filles i un petit poble de Noruega. Un jove oficial, Martine i el silenci. Un gran cantant, Philippa i un petó. El món exterior, la casa groga i l'arribada de Babette. Dotze anys i un favor: un sopar francès per l'aniversari del centenari del fundador.

L'ànima d'artista romandrà callada en estat letàrgic fins trencar el silenci. Per un sopar tornarà a brillar, fent possible de nou el que millor sap: fer feliços a tots els que puguin gaudir del seu art. Perquè quan es pot tornar a repetir quelcom sublim, és quan existeix el do.

Mentre la veu dibuixa ombres en la paret i els pensaments omplen els silencis... un conte...

Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon

Jean Raoux. JOVE DONA LLEGINT UNA CARTA, 1677- 1734.

Hugo Von Hofmannsthal.

CARTA DE PHILIPP LORD CHANDOS A FRANCIS BACON.

seguit de

L'ESCRIPTURA COM A ESPAI ESPIRITUAL DE LA NACIÓ.

Ed. Quaderns Crema.

Davant els seus ulls, un gran abisme s'obre entre els conceptes i la seva expressió. El llenguatge, que feia de passarel.la sobre la immensa profunditat de l'esvoranc, esdevé una eina insuficient. No pot donar veu a totes les veus que configuren la realitat. Les paraules només representen un mínim i pàl.lid reflex del món i dels sentiments, presentant fragments esbiaixats de l'abstracció, dels conceptes i de la forma, de la creativitat que convulsiona el seu món interior.

Ein Brief és el seu testimoni, el seu manifest, la seva reflexió personal. Una carta que va voler datar en el 1603, la va fer escriure a Lord Chandos i la va dirigir a Francis Bacon. En ella, en Philipp anunciava el final de la seva activitat literària: no tornaria a escriure. No perquè ja ho hagués dit tot, sinó perquè la limitació del llenguatge no permetia dir-ho tot.

"és a dir, no escriuré cap més llibre perquè la llengua amb què potser se'm presentaria no sols la possibilitat d'escriure sinó també la de pensar, no és ni el llatí, ni l'anglès, ni l'italià, ni l'espanyol, sinó una llengua de la qual no conec ni una sola paraula, el llenguatge que fan servir les coses mudes per parlar-me, i amb el qual potser hauré de respondre davant un jutge desconegut el dia que seré a la tomba."

CARTA DE PHILIPP LORD CHANDOS A FRANCIS BACON.

Publicada per primer cop al diari berlinès Der Tag, en el numero corresponent al 18-19 d'octubre de 1902.

La pàgina en blanc esdevé una crisi que pot estroncar un camí o una opció, però també pot generar una recerca d'un nou camí o d'una nova opció. Hofmannsthal va continuar preguntant-se, rellegint i renovant-se. Va recomposar una nova ornamentació per aquell full silenciat.
En Hofmannsthal mira l'extensió dels dominis de l'escriptura, veu que aquests van més enllà de la comunicació natural per esdevenir testimoni i memòria de la tradició. Des de la forma lingüística, els jocs i les contradiccions configuren la literatura, permeten sortir-se del propi jo per endinsar-se en l'ànima humana, deixant el caràcter individual per fer-se més social, formant part del llegat literari d'una nació. Serà la personalitat de l'escriptor, amb l'ús de la seva pròpia llengua, la que mirarà i observarà la realitat i la multiplicitat de tot el que l'envolta, i s'implicarà en la recerca de noves formes i realitats per poder evitar que "allò escrit" quedi amagat sota la cultura audiovisual del moment.

"Hi ha una mena de vertigen sota els peus, que introdueix en cada conversa la sensació de perill, de camí equivocat, ple de sorpreses i de dubtes, i impregna l'atmosfera de la idea que tot és possible tothora, d'un cruixit com de mons sencers que s'ensulsien, d'aquesta alenada d'un etern demà."

L'ESCRIPTURA COM A ESPAI ESPIRITUAL DE LA NACIÓ.

Discurs pronunciat al paranimf de la Universitat de Munic el 10 de gener de 1927.

Donant veu al sensible

El temps es pot arribar a dilatar. Vas llegint i una sensació estranya creix, de manera callada i constant, i dóna forma a les paraules silenciades que ressonen dins. Acabes i una emoció t'omple, t'agita i et remou. La quietud interior desapareix i la imaginació vola, puja i s'allunya, deixant la realitat intuïda desdibuixada dins la fantasia creada. Un sotrac i una nova dimensió de la sensibilitat. La comprensió passeja pels camps del sensible i l'emotiu, forjats a cops de paraules i batecs de suggerències, creats des dels sentiments, les veus i les imatges. Per un instant, el temps s'eixampla i ens omple i el podem sentir amb una plenitud que interioritzem, mentre tanquem el llibre i ens perdem en el cercle.

La Mercè Rodoreda trasbalsa. Els seus relats mouen alguna cosa amagada i pregona. El seu llenguatge poètic i literari, sensible i penetrant, té un segell més profund, crític i irònic, cru i malfiant. En la fugida vers el refugi del somni, s'arrela una realitat nua i esquerpa, que s'expandeix en unes localitzacions temporals i espaials que interioritza i altera en les seves obres, donant veu a aquell vagareig de sentiments i d'emocions.

Mercè Rodoreda.

VIATGES I FLORS.

Ed. 62- La Butxaca.

LA MORT I LA PRIMAVERA.

Ed. Club Editor.

QUANTA, QUANTA GUERRA...

Ed. Club Editor Jove.

Un viatger passa per uns quants pobles mostrant-nos nous indrets on semblen confondre's l'espai i el temps, l'anècdota i la gent. Un altre, més jove i més innocent, ens passeja per una guerra llunyana i propera, on la terra ha deixat de ser terra, els somnis encara són somnis, i els morts es converteixen en arbres. Uns altres arbres són plens d'aquells que han quedat empresonats dins la seva escorça i d'aquell que va decidir deixar la primavera fora i ser arbre dins d'un arbre. Una vida amagada en un interior, com la petita realitat impresa que criden, suggereixen i distingeixen totes aquelles falses flors de debó.

"Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar. No la deixis fugir; si aquesta pena se n'anés, tornaries a no ser ningú."

Flor Negra. FLORS DE DEBÓ.

"Només aquesta pena d'adormir-se i de despertar-se i de sentir-se una vida que no saps d'on et ve i que fugirà sense que sàpigues per què te la van donar i per què te la prenen."

LA MORT I LA PRIMAVERA.

"Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura l'estrenyia el cor."

QUANTA, QUANTA GUERRA...

"Perquè la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats."

Viatge a poble de vidre. VIATGES A UNS QUANTS POBLES.

Desordre

Ramon Xuriguera.

DESORDRE.

Ed. 1984

"La suggestió del soliloqui l'excitava. Acostumada a endinsar-se en els seus viaranys, hi escorcollava els elements que li convenien. Triant-los i ordenant-los al seu gust, es creia entrar en possessió de realitats rera les quals es sentia segura. Era quan s'enfrontava amb situacions de veritat que aquests recursos li fallaven. D'ací provenien els estralls de les seves caigudes. Si almenys hagués sabut treure partit de les fallides! No era així, però."

Castells de sorra i d'aire omplen un món interior. Pensaments desordenats que s'ordenen sense guia. Fragilitat davant la buidor i el silenci. Mancances que aïllen i acaben en una acció ressonant i irreflexiva.

Inseguretat, feblesa i inferioritat. Malícies, conformismes i anul.lació. Un silenci cobreix l'artifici, el fracàs i la mentida. El deliri vacil.lant i una solució malaurada.

Los nuestros

Serguéi Dovlátov.

LOS NUESTROS.

Ed. Áltera.

"Yo intentaba orientarme. En el mundo había dos polos reales. Uno, mío, claro y asfixiante: AQUÍ, y otro invisible y medio fantástico: ALLÀ. Aquí se extendían los inabarcables espacios de una vida atormentada entre amigos y enemigos. Allí se encontraban tan sólo mi mujer y el diminuto islote de su imperturbable calma."

La familia, la determina l'atzar. La vida, la lliga l'absurditat. Una mirada nua, fragmentada i mordaç, en pren nota.

Poques paraules en glops breus. Un tast concentrat que cau gola avall. Una cremor forjada entre la narració i la realitat.

Destil.lat transparent, intens, irònic i absurd.