Com inventar històries a partir de camins que potser no duen enlloc

Tot i saber d'aquella nova edició, no va deixar de sobtar-me el fet de trobar, en aquella coneguda llibreria, en la taula de crítica i assaig literari, una pila de llibres de la Gramàtica de la fantasia, entre aquelles novetats que es mostraven apretades en plena setmana de St. Jordi.

El primer cop que vaig escoltar el nom de Gianni Rodari, tenia 9 anys (ho sé, perquè amb lletra curosa i cal.ligrafia llunyana, vaig escriure en l'interior del llibre, el curs i tot de dades, per a que, en cas de possible pèrdua, qui el trobés pogués torna-me'l sense problema), es tractaven dels Contes per telèfon i, en el curs següent, van ser els Contes escrits a màquina. Ambdos presenten ara un estat que assenyala clarament el pas dels anys. Més tard, un tercer llibre els acompanyaria, la Gramàtica de la fantasia, traduïda per la Teresa Duran: tot un recull de xerrades on l'escriptor parla de la literatura infantil i juvenil, de com inventar històries i ajudar que els infants també les inventin, a partir d'un concepte que ell anomena el binomi fantàstic. Una idea en la que les parelles de paraules no estan agafades pel seu significat quotidià, sinó que són alliberades de les sèries verbals de les que formen part en el dia a dia. Aquest llibre, considerat un clàssic de la literatura pedagògica, va més enllà de fòrmules creatives i esdevé una eina destinada "a qui creu en la necessitat que la imaginació tingui el seu lloc dins de l'educació, a qui té fe en la creativitat infantil; a qui sap el valor alliberador de la paraula". Una paraula que surt de l'imperi del llenguatge i entra en el món de la imaginació, amb un moviment que genera una cadena de reaccions, sense limitacions espaials, que permeten reconstruir la realitat, combinant les imatges, els conceptes i els sentiments que la formen, creant, al cap i a la fi, una nova representació mental a partir de la llengua.

Inventar històries i ajudar a inventar-ne, no és una capacitat acotada al món dels infants, sinó que té uns horitzons més amplis, originats per encadenacions i jocs de paraules i idees, de somnis i il.lusions, que poden arraulir-se en un espai en blanc que accepta i rebutja, que construeix i destrueix, que estira i arronsa, una realitat on es gronxa la fantasia. Em va agradar trobar aquest llibre sobre aquella taula i em va recordar a aquell nen innocent, curiós i tossut que volia arribar allí on ningú no havia arribat.

"De la sortida del poble, n'eixien tres camins: l'un anava cap al mar, el segon cap a al ciutat i el tercer no anava enlloc.

En Martí ho sabia perquè havia preguntat a tothom, i de tothom havia rebut la mateixa resposta.
-Aquest camí? No porta enlloc. És inútil anar-hi.

-I fins on arriba?

-No arriba enlloc.

-Però aleshores, per què l'han fet?

-No l'ha fet ningú. Sempre hi ha estat.

-Però ningú no ha anat mai a veure on mena?

-Ets una mica massa caparrut: si et diem que no hi ha res a veure...

-No ho podeu saber si no hi heu estat mai."

Gianni Rodari. El camí que no porta enlloc. Contes per telèfon.

En l'edició de l'editorial S.M. de "El camino que no iba a ninguna parte", el conte està acompanyat d'unes belles il.lustracions de Xavier Salomó.

Sonata

... en el laberint, s'escolta de nou la melodia d'aquell piano...

L'home manuscrit

Manuel Baixauli.
L'HOME MANUSCRIT.
Ed. Moll.

"M'agraden els finals oberts, amb lectors o espectadors abandonats per l'autor, depenent de si mateixos. Forçats a pensar, com en la vida (qui dubta que estem abandonats?). Els finals tancats són efectistes, analgèsics, fal.laços; n'hi ha d'excel.lents, és clar, però això no lleva que facen tuf de resclosit. Res no acaba de colp, en la vida."

Quadrícules que endrecen mots. Dues ratlles que afermen paraules. Lletres que fan passes de dança sobre la línia. Grafies ingràvides en l'immens buit que no cega. Llibretes, moltes llibretes. Llibretes negres com la foscor d'un túnel, com l'ombra d'un abisme o com la tenebra d'un pou.

On van les Memòries Perdudes? On acaba la denudació de la vida? On escoltem el silenci? On palpem la buidor? On l'eco de la veu s'amaga rere el reflex del mirall? On trobem el magatzem que ho guarda tot? On tanquem l'ombra que dóna llum a les preguntes? On, oblit i memòria, fugida i trobada, realitat i ficció, es desdibuixen per tornar-se a dibuixar?

Jocs amb els noms, tinta negra sobre blanc paper.

El viento ligero en Parma

Jean-Jacques Henner. La lectora, 1880-1890.

Enrique Vila-Matas.

EL VIENTO LIGERO EN PARMA.

Ed. SextoPiso.

A mida que vas llegint el llibre, augmenta la impressió de trobar-te davant d'un d'aquells dissidents que memoritzaven els llibres, per a que el seu missatge no quedés reduït a cendres, quan el grup especialitzat de cremadors els llençaven a les pires on les temperatures assolien els 451 graus Fahrenheit, en aquella distopia que no volia ser més que un crit contra la ignorància i la incultura. En Vila-Matas va més enllà del concepte d'home-llibre que es personalitza en Peter Kien. Ens parla d'autors i obres, de la seva recerca com a lector i escriptor, del seu propi viatge en un aprenentatge més enllà de la quotidiana vanalitat. Crea i desperta una sensació de necessitat de llegir més, de saber més dels qui menciona, dels qui insinua, dels qui cita, dels qui estima, amb un estil personal a cavall de la sinceritat, el reconeixement, l'admiració, el respecte i la intimitat dels seus pensaments, reflexions i opinions de lectura i d'escriptura, d'un jove que va decidir ser com el personatge de Mastroianni a La Notte. Entre les referències literàries, de cinema i de música, les anècdotes personals i les seves pròpies vivències, al llarg d'aquests trenta capítols, es configura la idea i el sentit d'escriure i de llegir, tal i com ell la veu, "Quiero seguir siendo 'un explorador que avanza en el vacío' (Kafka) y así seguir dándole a mis palabras sentido, dándoles sombra: un sentido que dice que mi país nada ambiguo no avanzó, pero mi vida lo hará por mí exiliándose".

En Vila-Matas parla d'ell i del seu propi viatge, on la frontera entre la realitat i la ficció queda difuminada, perquè ni una ni l'altra tenen perquè ser contraris, i ni tenen perquè anul.lar-se, simplement es poden succeir. Així, el lector, cada primer lector, descobreix en la lectura, aquella història que l'escriptor vol explicar, davant de la qual, prèviament, ell mateix s'ha col.locat en un espai desconegut on no és més que un estrany que, com cita de Marguerite Duras, el que fa és "intentar saber qué escribiríamos si escribíesemos". L'escriptor com a estranger que escriu, no per fama o per ser escriptor de renom, sinó per escriure la pròpia vida, perquè ell com a escriptor així ho creu, "siempre he sabido que escribir significa detener-se, demorarse, retroceder, deshacer; escribir para escribir, no para haber escrito y publicado".



Un vent lleuger carregat d'un silenci que s'explora. Un vent lleuger que ens porta la bellesa d'abismes que s'obren davant nostre. Un vent lleuger ple de sensacions desoladores davant la contemplació de l'esvoranc. Silencis, bellesa i sensacions que ens mostren tota la consciència de la transformació de la vida en literatura i la literatura en vida, a mida que els sentits nòmades s'interrelacionen i juguen, atançant-se i s'allunyant-se de les paraules.

"La incomprensión la he convertido en mi poética literaria. Cargo de sentido la sensación de absurdo que da la vida y, de paso, considero que lo esencial de la realidad se encuentra en los libros. Aunque no he entendido nunca nada de este mundo (y en cambio, no sé por qué, entiendo perfectament lo que estoy escribiendo), aunque no he entendido nunca por qué vivo ni tampoco por qué un día estaré muerto, aunque no he entendido nunca nada, yo he seguido siempre adelante buscando y encontrando siempre en la literatura, y paradójicamente en el absurdo mismo, el sentido del mundo.

La verdad es que no entender nada me ha resultado siempre, como lector, extraordinariamente creativo, estimulante, alegre, y más bien alejado de todo drama."

Els ulls del germà etern

Stefan Zweig.

ELS ULLS DEL GERMÀ ETERN.

Ed. Quaderns Crema.

"Ningú no li parlava i la foscor li entumia la sang, però de dintre seu brollaven records polícroms com d'una deu poc remorosa, fluïen a poc a poc i s'ajuntaven en un tranquil estany de contemplació on es reflectia tota la seva vida. Allò que havia viscut dividit en parts fluïa ara formant un tot i una claredat fresquívola sense onades mantenia la seva imatge purificada planant sobre el cor. Mai els seus sentits no havien estat tan purs com en aquest moment de contemplació immòbil del món reflectit."

En temps del déu de les mil formes, un home va caure en l'oblit. Un guerrer, un jutge, un savi, un sant i un guardià dels gossos de palau. Sota la mirada dels ulls del germà etern, una recerca del significat de la vida. El coneixement, la renúncia i la mort anònima d'un home.

El traç del camí el dibuixen els actes i les decisions. La vida queda marcada per l'aprenentatge i el seu ús. La descoberta del començament i del final, donen el pas de la celebritat a l'anonimat. I així, en mica en mica, la memòria, oblida.

Dic la flor

Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l'esplendor i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. Tens un nom? Potser sí. Jo prefereixo creure que la botànica t'ignora. Ets la flor. Ets la flor innominada, filla de l'atzar i de la terra, tendresa que sosté el cel.

Agustí Bartra. DIC LA FLOR. El gall canta per tots dos.

De... Al Norte la montaña, al Sur...

... el lago, al Oeste el camino, al Este el río.

"... siguiendo todos los preceptos desde el comienzo hasta los últimos logros de la técnica, siguiéndolos en el sentido estricto de la palabra, pues una obra podía nacer en cualquier época de la historia, la tradición, que podía significar la importancia duradera de la línea del pliegue, el llamado corazón, que separaba las dos páginas de un libro impreso con bloques de madera, que podía significar la denominación y el método de fabricación de la "boca" del libro o de la "raíz" del libro o de las esquinas de la cubierta revestidas con brocado dorado, que podía significar las diversas prácticas y materiales del cosido, así como, por último, el orden de los volumenes en los estantes lacados de una biblioteca..."

László Krasznahorkai. Retall de la novel.la: AL NORTE LA MONTAÑA, AL SUR EL LAGO, AL OESTE EL CAMINO, AL ESTE EL RÍO.

Retrobant el paradís perdut

El pas del temps marca les nostres vides. D'alguna manera es perd, es difumina per l'oblit i queda esvaït en la memòria. Aquest engranatge, que continua rodant, s'emporta totes les opcions, les tries i les eleccions, que hem fet o que ens han afectat davant l'acció dels que ens envolten. Tot i que a vegades, en uns moments determinats, potser una olor, un gust, una paraula, un gest o un sentiment, poden evocar percepcions i sensacions passades, amagades o inclús censurades per nosaltres mateixos, que fan que recordem a mitges un passat incomplet. Proust deia que el paradís és aquell que hem perdut, aquell temps que ha passat i que potser hem malgastat, i que només a batzegades de memòria involuntària, malgrat la degradació del pas dels anys, podem tornar a retrobar sobtadament, il.luminat i desvetllat. Aquesta revelació constata allò que en el seu moment no va ser, aquelles situacions que no vam elegir, i totes les percepcions que no vam saber copsar.

"Amb el temps creiem que hem crescut, però l'edat adulta no és més que un fre, un obstacle, per l'esperit lliure del nen."

Jiro Taniguchi.

En Jiro Taniguchi proposa una mirada nostàlgica al paradís perdut que ens torna aquest temps retrobat. Una reflexió sobre el passat donant un cop d'ull a la vida quotidiana. No podria afirmar si va llegir Bergson, o Proust, o, inclús, Beckett, pel que no puc determinar si la seva ombra és conscient o inconscient en el guió de moltes de les seves obres. Taniguchi ficciona una realitat amb moltes connotacions autobiogràfiques, on, amb un estil pausat i tranquil, uns dibuixos senzills i realistes, parla de petites històries, de petites mirades a l'ahir i a l'esdevenidor d'un temps que ja no es té, i que potser, si es pogués fer un petit salt enrere, podria arribar a canviar-se.

Jiro Taniguchi.

BARRI LLUNYÀ.

Ed. Ponent Mon.

El 2007, aquesta editorial d'Alacant, va editar per primer cop en català, i en un únic volum, l'obra que va guanyar el Premi d'Alph'Art de Millor Guió al Festival Internacional del Còmic d'Angoulême (França) en el 2003, després de publicar diverses obres de l'autor en llengua castellana.

BARRI LLUNYÀ és una història calmada, allunyada de grans aventures i altes dosis d'acció. El seu dibuix de traç precís marcat pels silencis del guió, il.lustra aquesta sensació nostàlgica i reflexiva del pas del temps del seu protagonista. Hiroshi és un home de 48 anys, que ha begut massa, s'equivoca de tren, i veu com no es dirigeix cap a la ciutat on viu, sinó que va cap al seu poble natal. Un passeig per aquells carrers, una visita a la que havia estat casa seva, i una aturada davant la tomba de la seva mare, donaran peu a una curiosa situació: el retorn a la seva època d'adolescent, amb la mentalitat d'adult. Un fet estrany, que un cop acceptat, comportarà el retrobament de detalls que havia oblidat, i que podrien donar un gir a la petita tragèdia familiar que va viure en aquella edat. Una mena de segona oportunitat, de poder fer el que no es va fer, de donar un demà al que mai ha passat, crearà espectatives i conflictes. Les opcions desestimades en el seu moment, si són ara escollides, quins canvis donaran a un futur conegut?

"Hi havia una altra cosa curiosa: en cap moment vaig tenir la idea de baixar del tren per tornar de seguida a Tòquio."

De l'obra de Jiro Taniguchi, com a guionista i il.lustrador, a part de BARRI LLUNYÀ, són remarcables també:

EL CAMINANTE (Ed. Ponent Mon, volum únic), o els petits plaers de la vida.

LA TIERRA DE LOS SUEÑOS (Ed. Ponent Mon, volum únic), o totes aquelles coses que acaben passant.

EL ALMANAQUE DE MI PADRE (Ed. Planeta-De Agostini, 3 volums), o com la mirada al passat ens ajuda a entendre el present i a les persones.

Noviembre

Gustave Flaubert.

NOVIEMBRE.

Ed. Impedimenta.

"De repente, cada minuto de mi vida se halla separado del resto por un abismo. Entre ayer y hoy me parece que haya una eternidad aterradora, cada día me siento más miserable que la víspera y, sin poder precisar qué es lo que he perdido, noto que me empobrezco, que cada hora que pasa me roba algo, y me asombro tan solo de tener todavía en el corazón espacio para el sufrimiento. Pero el corazón humano es inagotable para la tristeza: una o dos alegrías bastan para colmarlo, mientras que en él pueden darse cita todas las miserias del mundo y vivir como invitadas."

Batecs d'angoixa. Abismes de desesperació per conèixer, viure i gaudir. Desig anhelat, somiat i idealitzat. Glops de vertigen. Sentiments idíl.lics derrocats des de les alçades. La distància del somni a la realitat.

Quan desconeixem i volem conèixer. Imatges fonedisses del desig que cauen des dels altars, on les haviem col.locat. Distorsió de percepcions oscil.lants entre el que volem i el que tenim.

Les belles imatges

Simone de Beauvoir.

LES BELLES IMATGES.

Edicions 62.

"Es fa fosc en ella; s'abandona a la fosca. Pensa en una història que llegí: un talp avança a les palpentes a través de galeries subterrànies, en surt i sent la frescor de l'aire; però no sap inventar-se obrir els ulls. Es conta la història d'una altra manera: el talp, dins el soterani, s'inventa obrir els ulls i veu que tot és negre."

Ulls oberts. Una dona perfecta: jove, atractiva i amb èxit. Una vida perfecta: relaxada, benestant i moderna. Ulls tancats.

Tornen a obrir-se els ulls. Una dona de pedra: indiferent, incapaç i insensible. Una vida buida: de fonaments basats en mentides i hipocresies. Els ulls continuen oberts davant les preguntes i les inquietuds d'una veu innocent. Un vòmit i una oportunitat. Una opció de sortida, desconeguda i vacil.lant, que cal donar. Els ulls no es tanquen.

Realitats que s'amaguen rere imatges i paraules belles. Reflexió sobre la veritat i la mentida, l'existència individual i social, el món real i el que ens fan i volem creure. Bellesa falsa, esquitxada d'ironia, que cau davant l'autèntica bellesa.