20 de febrer de 2011

Un amor d'en Swann


Marcel Proust
UN AMOR D'EN SWANN

Ed. Viena


"Però des de feia un any que, en revelar-li a ell mateix força riqueses de la seva ànima, l'amor de la música havia nascut en ell per algun temps, en Swann considerava els motius musicals com a veritables idees, d'un altre món, d'un altre ordre, idees velades de tenebres, desconegudes, impenetrables a la intel.ligència però no per això no són menys perfectament distintes les unes de les altres, desiguals entre si en valor i significació."

En Charles Swann s'enamora. L'amor i la passió arrosseguen indiferències, gelosies i angoixes. Marquen el desgavell traçat per la desmesura del sentiment que domina i cega. Una petita frase musical, la semblança amb un retrat, anuncien el paradís que davalla a l'infern.


NOMS DE LLOC: EL NOM.


"Els mots ens presenten una petita imatge clara i usual de les coses, com les que enganxem a les parets de les escoles per fornir als nens l'exemple del que és una establia, un ocell, un formiguer, coses concebudes com iguals a totes les de la mateixa mena. Però els noms presenten de les persones -i de les ciutats, que ens acostumen a creure que són individuals, úniques com persones- una imatge confusa que obté d'ells, de la seva sonoritat esclatant o fosca, el color amb el qual està pintada uniformement, com un d'aquells cartells, enterament blaus o enterament vermells, en els quals, a causa dels límits del procediment que s'ha fet servir o per un caprici del decorador, són blaus o vermells no solament el cel i el mar, sinó les barques, l'església, la gent que passa."

Torna aquell ritme conegut. Ciutats i un nom, entre reconstruccions fragmentades, desvetllen imatges i sentiments amarats de reflexions. I amb l'enyor pels instants passats, un retrobament, en Swann i l'Odette, i la seva filla.

12 de febrer de 2011

L'últim dia abans de demà


Eduard Márquez.
L'ÚLTIM DIA ABANS DE DEMÀ.

Ed. Empúries.


"No sabria com fer-li entendre que, ara més que mai, necessito tornar a casa amb les mans buides."

Podria parlar de la sensació de vertigen, l'esvoranc als peus i el nus a la gola. Però em perdria. Fragments, imatges i sons, omplen l'espai devorat per les paraules. El focus de llum dibuixa contorns clars, nítids, feridors i, latent en les ombres, un batec vital. Els presagis foscos, inclús sinistres, prenen forma, traspassen materials i s'aturen. Un to concís, frontal, no amaga la presència ni dilueix l'absència del daltabaix que colpeja, aspre i dur, la fragilitat de la vida.

Un relat bell i captivador.
Una història intensa i desconcertant.
Un llibre per llegir d'un glop i rellegir ben a poc a poc.


"... el buit entrà en aquella
vibració que ara ens exalta, ens consola i ajuda?"

R.M. Rilke, traducció de Joan Vinyoli.

Imatge Internet.
Facebook L'últim dia abans de demà.

8 de febrer de 2011

Més enllà...



... Lloms girats i portes tancades. Ombres sense cos. Ni títols ni frontisses. Vides manllevades i veus silenciades. Mots callats en el buit dels llibres sense nom...

No és el primer cop que dic que cal saber escoltar la veu i els silencis que apareixen entre les paraules, o que omplen les mirades perdudes en el record, o que s'humitegen per l'emoció i el trasbals que brollen en fer presents de nou aquells fet que han marcat una vida. No serà el darrer cop que digui que si ningú no escolta ni pregunta, quan una veu s'apaga, tot quedarà tancat en el més profund silenci, el de l'oblit.



No es poden aturar els dies, ni el món, ni els "rius". Tot continua fluint, seguint cursos que no sempre entenem, ni compartim. És cert, podem optar i seure prop de la riba i mirar-nos-ho de lluny, o mullar-nos els peus a la vora, o decidir entrar fins el ben mig del riu.

Més enllà de guerres, d'exilis, de morts, de vides, queden tots aquells rostres i aquells somriures que sorgien espontàniament, tot i la situació que els envoltava. Hi ha la fermesa, la coherència, dels qui valoren més les persones que el gènere, el color, la religió o la ideologia.

La Bethli va entrar en el riu. El corrent la va colpejar i, malgrat tot, continua allí.

"Tinc noranta-sis anys, molts anys... sovint perdo el fil de les coses que explico i tinc buits de memòria."

Assumpta Montellà.
ELISABETH EIDENBENZ.
MÉS ENLLÀ DE LA MATERINTAT D'ELNA.

Ed. Ara Llibres.