30 de desembre de 2010

La maleta o l'art del "com"


Serguei Dovlatov

LA MALETA

Ed. LaBreu Edicions


"Vaig observar la maleta buida. Al fons, Karl Marx. A la tapadora, en Brodsky. I, entre tots dos, una vida perduda, única i sense preu."

Llegir Dovlatov és un glop breu, intens. Tot de fragments irònics, absurds, marquen el ritme de la seva veu. I quan escoltes, aquí o allí, que els seus relats neixen de la tertúlia, fas que sí amb el cap, i t'imagines la reunió, la conversa i els gots de vodka.

"No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta".

Llegir Dovlatov és això, anar obrint maletes. Dins, hi recupera els records, tot allò que veu i que després trasllada al paper amb la fermesa contundent dels grans narradors. I tant és si parla des de l'altre costat d'una tanca, o esbossa la seva família, o contrasta notícies publicades amb la realitat que va originar-les, o perfila variacions sobre l'exili, o s'aproxima a la quotidianitat de la vida... en tots els seus relats, sempre, el "com" supera el "què".


"Dovlátov debía ser insoportable. Un tipo borracho que mide más de dos metros siempre lo es. Pero su escritura es imprescindible."
Jorge M. Reverte, en el pròleg de EL COMPROMISO, de l'Ed. Ikusager.

Imatge Flickr (Magec)

26 de desembre de 2010

I lived on the Moon


... en el laberint, somnis, vides i llunes...

... bones festes...


Video I lived on the Moon de Yannick Puig a Vimeo.

14 de desembre de 2010

Algo con lo que nadie había contado


Marit Törnqvist
ALGO CON LO QUE NADIE HABÍA CONTADO

Ed. Cuatro Azules


"Todos llevaban prisa y se dirigían a alguna parte.
Con paso firme, solos o en compañía.
Tenían muchos planes, y mil cosas que hacer.

Hablaban por teléfono y miraban el reloj.
No se paraban nunca.

Sin embargo, un buen día sucedió algo
que los obligó a detenerse.
Algo con lo que nadie había contado."


Una nena cau dins d'un pou. Ni escales llargues, ni cartes plenes de paraules, la treuen d'allí. Molts l'obliden i només un home continua tenint-ne cura. Un nen jugarà a pilota amb ella i acabarà proporcionant-li els fils de colors que l'ajudaran a sortir de la foscor. I, un cop fora, quan vol explicar tot el que ha sentit i ha viscut, ningú l'escolta, ningú la reconeix. La nena s'endinsa entre la gent, a contracorrent.

De la rabiosa actualitat a l'oblit, els pensaments s'amaguen en els colors, i en les llums, i en les frases breus. Pàgines plenes d'una trasbalsadora realitat, captiven des del primer moment.

Il.lustració del llibre, de Marit Törnqvist.

8 de desembre de 2010

La vaca cega


Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afronotada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic, parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall, LA VACA CEGA, Poesies, 1895.