29 d’octubre de 2010

Pròleg



Saber què vols quan el temps s'aproxima,
ona d'amor, de ventura, d'afany.
Tòrcer l'angúnia d'un mal averany
dintre l'encuny venturós de la rima.

I com els núvols amb corns i escopetes,
tot es desfà amb la volada d'un cant;
els mots són forts com conjurs: endavant
corren les aigües més blaves i dretes.

Així, de temps, ja naixia la forma.
D'una paraula, muntanyes, ocells,
arbres, ventades, matins i clavells:
tot era tret de l'obscur i l'informe.

Joan Teixidor. PRÒLEG. Camí dels dies, 1948.

22 d’octubre de 2010

Lo bello y lo triste


Yasunari Kawabata
LO BELLO Y LO TRISTE
Ed. Booket

"El tiempo pasó. Pero el tiempo se divide en muchas corrientes. Como en un río, hay una corriente central rápida en algunos tramos y lenta, hasta inmóvil, en otros. El tiempo cósmico es igual para todos, pero el tiempo humano difiere con cada persona. El tiempo corre de la misma manera para todos los seres humanos, pero todo ser humano flota de distinta manera en el tiempo."

El cor de l'Otoko es va fer petit quan, buscant l'ideograma de pensar, es va trobar amb els seus altres significats: enyorar, ser incapaç d'oblidar, estar trist. La bellesa del seu voltant i la seva pròpia bellesa, estaven amarades d'un dolor penetrant, intens i ressentit. El seu art, la seva vida, arrossegaven una ombra, la pèrdua d'aquell a qui mai va veure.

Bellesa i tristor diluïdes l'una en l'altra. Confoses i perdudes en subtils imatges. Dualitats que freguen la pell. I, suggerents, travessen murs, s'escolen per les esquerdes i respiren entre campanes, temples i tombes.

"¿no crees que el final de algo es el comienzo de otra cosa?"

Imatge Flickr (Picture_taking_fool)

17 d’octubre de 2010

La història d'Edgar Sawtelle


David Wroblewski
LA HISTÒRIA D'EDGAR SAWTELLE
Ed. Empúries

"Mentre feien exercicis, situaven el cel a dalt de tot, els arbres a terra. Inventaven els colors i l'aire, les olors i la gravetat. L'alegria i la tristor. Descobrien la veritat, les mentides i les mitges mentides; fins i tot llavors, l'Essay feia la broma de sempre que consistia a tornar un bastó passant per davant de l'Edgar, com si fos invisible, corrent a mig galop, sacsejant el bastó amb la boca com si preguntés: tot això és broma, oi? Quina importància tenen les altres coses, si podem fer això?"

Un noi silenciós dóna forma a les paraules amb les mans i la mirada. Uns gossos diferents l'acompanyen. Una història de llavors negres i de silencis interiors. Reflexos de vida i de mort, de veritat i de mentida. On tot, des del graner a la pluja, des del foc als boscos, des de la petita ampolla de vidre al fum, ens fa seguir endavant i no deixar-ho córrer.

Mosaic entrellaçat d'arts: el d'observar, el d'aprendre, el de distreure, el d'enganyar, el de viure, el d'estimar. Veus silenciades entrecreuades, unes polides, altres esberlades.

... Obres el llibre i es provoca la primera escletxa, la fissura per on tot germina. D'allí surt tota la munió de petites arrels que s'arrapen a les mans i a la mirada. Ja no et pots allunyar. Tot creix davant teu i vols veure a través de les pàgines, a cavall de les lletres. T'absorbeix la història que d'elles creix. I en arribar al final, amb recança, tanques el llibre i encara les notes aferrades als canells i fixades als teus ulls...

Imatge Flickr (mrbendy)

14 d’octubre de 2010

sss (XXIV)...



Les paraules, per si soles, tenen, independentment de les coses que representen, un do de suggestió incomparable. Això, encara que no signifiquin res precís, res real: encara que ni en el món de les realitats materials o immaterials, ni el de les generalitzacions i de les abstraccions, hi hagi res que sigui representat per elles.
No ens en adonem, perquè des que obrim els ulls al món, entre nosaltres i les coses van i vénen aquests acoblaments de sons que són els mots, que són les paraules; però elles tenen un gran poder elles tenen en aquest sentit una veritable força creadora.
I com més buides de realitat, com més deslligades d'una significació precisa, concreta, ben rigorosament definida, més el tenen aquest poder, perquè vénen a ésser una forma vaga que cadascú omple amb el que ell porta dintre.

Enric Prat de la Riba.

... en el laberint, també hi ressonen els mots...

9 d’octubre de 2010

De... Diario de...


... lecturas.

"Leer es un diálogo. Los locos intervienen en conversaciones imaginarias que, al parecer, oyen resonar en algún lugar de su cabeza; los lectores mantienen, en silencio, un diálogo parecido con las palabras escritas en la página. De ordinario no queda constancia de la respuesta del lector, pero a veces hay alguno que siente la necesidad de empuñar el lápiz y contestar en los márgenes de un texto. Este comentario, esta glosa, esta sombra que a veces acompaña a nuestros libros preferidos extiende el texto, lo lleva a otro tiempo y lo transforma en otra experiencia; arraiga la ilusión de que un libro nos habla y nos presta realidad a nosotros, sus lectores."

Alberto Manguel. Retall del pròleg de: DIARIO DE LECTURAS.

Imatge Internet

4 d’octubre de 2010

Cartas a Sandra



Vergílio Ferreira
CARTAS A SANDRA
Ed. Acantilado

"Y no me preguntes por qué te escribo, si todo es inútil. Está mi deseo de fijarte en la palabra escrita que te dice, para que quedes ahí como el milagro que puede. Es primavera y todo es nítido en su ser real. Los campos se cubren de hierba, las flores despiertan de su hibernación, pasa en la brisa el perfume de la vida, de todo lo que esta vivo en el mundo. La luz nítida se demora en las cimas de los montes y yo la miro en su agonía para existir un poco en lo que te digo. O en tu nombre, que no me gustaba demasiado y ahora renace con una sonoridad blanda cuando lo pienso o lo escribo o lo digo en voz alta. Sandra. A veces insisto y lo repito con la idea obsesiva de que me vas a decir estoy aquí, ¿qué quieres? Y yo no quiero nada, sólo decirlo. Dulce blando musical. Del color de la tierra. De lo que es fuerte y flexible como el mimbre. Del color del pan. Lo escribo rápidamente antes de que la noche me calle. Y el frescor de la tarde me entorpezca la lengua."
VII

... Et diré Alvaro que pensava com tu. Creia que totes les cartes d'amor són ridícules, que qui les escrivia les omplia de paraules i imatges d'altres. Els seus mots eren mancats del seu veritable sentiment, perdent-se en connotacions exagerades. Unes cartes que esdevenien conquilles de rebuscades formes exteriors, però buides per dins. No vull pas dir que qui les escrivia no estigués enamorat, que no fos sincer l'amor que sentia per la persona estimada. No. Simplement que la lluita del negre sobre el blanc la tenia perduda abans de començar... Reconec Alvaro que m'equivocava. No totes les cartes d'amor són ridícules. Al contrari. En Paulo m'ho ha ensenyat. Inclús en la seva desena carta, aquella que no va acabar, en deixa constància. Sense caure en el ridiculisme es poden escriure cartes d'amor. Sí. Plenes de sentiment, amb paraules lligades a la raó i amb paraules que van més enllà d'ella. Les emocions poden arribar a brollar fora del paper i omplir-ho tot. I així, d'alguna manera, arriben a fer que aquest aiguabarreig d'amor i de necessitat, malgrat el dol, la solitud i el pas del temps, faci present la persona estimada, més enllà del record, més enllà del paper...

Video YouTube (mnogall)