30 de setembre de 2010

La transformació















Franz Kafka
LA TRANSFORMACIÓ

Ed. Proa


Vladimir Nabokov
CURSO DE LITERATURA EUROPEA:
FRANZ KAFKA (1883- 1924). LA METAMORFOSIS (1915) pàg. 369 a 415

Ed. Zeta


Tothom em parlava d'un tal Kafka, lectura obligada en totes les escoles menys en la meva, i el seu escarabat. A casa, no hi era, però sí que hi havia El procés i El castell. El gruix em va fer decidir pel primer, i vaig entrar de ple en la prosa de Kafka. Podria dir que els vaig llegir amb un a mena d'ànsia lectora similar a la desesperació en la que van caient els seus protagonistes. Quan, més tard, amb els seus Relats complets vaig llegir La metamorfosi, em va agradar però no em va semblar que hi havia per tant. Suposo que cadascú va fent el seu criteri, al marge del pes de crítiques literàries i d'altres opinions. I reconec, que si bé he rellegit les seves novel.les i molts del seus relats, el que menys he rellegit és precisament La transformació, i tinc encara pendents Amèrica i Cartes al pare.

Nabokov va dir en el seu curs, i en d'altres ocasions que "Frank Kafka es el escritor alemán más grande de nuestro tiempo". Un artista, un geni, al marge d'opinions com les que parlaven de la seva obra associada a implicacions religioses o a complexes teories freudianes. Caure en raons així, era no fer justícia ni als detalls ni a l'arrel de les seves obres. En la seva prosa hi veia clara la influència de Flaubert, el desig de dotar al llenguatge d'una precisió irònica i allunyada dels sentiments de l'autor. I destacà en l'escriptura de Kafka, la cohesió perfecta de contrast i unitat, d'estil i substància, de trama i forma.

"(...) otro pobre diablo se convierte en escarabajo (La metamorfosis, de Kafka); ¿y qué? No hay una respuesta racional a ese 'y qué'. Podemos descomponer la historia, podemos averiguar como se encajan sus elementos, como una parte del esquema se corresponde con otro; pero tiene que haber en nosostros cierta célula, cierto gen, cierto germen que vibre en respuesta a sensaciones que no se pueden definir ni desechar. Belleza más compasión: eso es lo máximo que podemos acercarnos en la definición de arte. Donde hay belleza hay compasión, por el simple hecho de que la belleza debe morir; la belleza siempre muere; la forma muere con la materia, el mundo muere con el individuo. Si a alguien le parece La metamorfosis de Kafka algo más que una fantasía entomologica, le felicitaré por haberse incorporado a las filas de los buenos y grandes lectores."

Nabokov dissecciona, aïlla, selecciona, busca en atles d'insectes, dibuixa l'odre espaial de les cambres, i analitza la novel.la escena a escena deixant al descobert els seus fonaments arquitectònics.
Nabokov ens introdueix així,

"El protagonista de La metamorfosis es Gregor Samsa, hijo de unos padres de clase media de Praga, filisteos flaubertianos, sólo interesados en el aspecto material de la vida, en suma, unos seres de gustos vulgares. (...) Gregor no sólo mantiene a la familia entera, sino que también les ha buscado el piso en el que ahora viven. (...) Gregor está casi todo el tiempo fuera, viajando; pero al iniciarse el relato, se encuentra pasando la noche en casa, entre dos viajes de negocios; y entonces sucede algo espantoso..."

el gran inici del relat:

"Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós."

Com si fossim a l'amfiteatre, dalt d'un escenari amb tres portes, els personatges es mouen, parlen, senten i callen. La transformació de Gregor, dóna lloc a noves transformacions i deixa al descobert una mascarada. Entre l'absurd, els personatges grotescs i l'angoixa, sota la cuirassa de l'insecte brilla una ànima humana. El contrast d'aquesta puresa sota l'aparença animal i la lletjor que s'amaga sota l'aparença humana, queda definit de manera punyent i clara. En La transformació els camins de la realitat i els del malson queden profundament imbricats.


Passo pàgina. Encara puc escoltar els cops de prota, sentir el rebuig i la incomprensió, i veure com s'aïlla al diferent sense fer el més mínim gest per entendre'l.
El curs continua, al seu rime, seguint un capritxós calendari, sense pressa.

24 de setembre de 2010

sss (XXIII)...



Con la guerra, que no hace más que intensificarse, el escritorio sobre el que escribo me parece día tras día más estrecho: tengo el lugar justo para poner una pequeña resma de papel. Y al apoyar mis codos sobre la mesa, no tomo la pluma de la manera como querría. Trabajar como un perdido en medio de tales circunstancias, ¿es ser fiel al dios de las letras? Lo ignoro. Simplemente me siento transportado por la convicción casi desesperada de ser fiel a algo. A decir verdad, sin embargo, no hay ninguna razón para que de un trabajo tan insensato germine una gran literatura nacional. Ninguna razón para que de todo esto nazca un nuevo lenguaje, un nuevo estilo, o una nueva literatura en general. A menudo me pregunto qué quiere decir "hacer verdaderamente algo nuevo" en el dominio de las letras. No es solamente "marcar la literatura con el sello candente del espíritu de su época": sin duda, este término debe de poder significar "cantar con el alma impávida de un idiota los instantes absurdos y vertiginosos que componen las páginas de 'nuestro tiempo'". Por otra parte, ¿no es posible considerar en todos los dominios: el de las palabras, el del estilo o el de la forma, una novedad que trascienda los conceptos de "antiguo" o de "nuevo" tal como se usaron hasta el presente; es decir, que sobrepase la distinción entre "lo que existía" y "lo que no existía" en otros tiempos, único criterio utilizado para juzgar lo "antiguo" y lo "nuevo"? E inclusive si, desde el punto de vista de las obras del pasado, tal literatura no tuviera ningún "valor literario", ¿llegaría a perdurar en el seno de toda la literatura sólo por su valor histórico? Ignorante yo mismo con qué coincide este estado horroroso en que me encuentro encerrado, todo lo que puedo decir es que me muevo con la indiferencia de una marioneta manipulada por los dioses, acariciando un deseo, tanto banal como convencional: el de escribir un relato como nadie lo haya hecho, un relato del que se pudiera decir, si llegara a circular: ¡qué bello es!; y en este deseo estúpido estoy totalmente empecinado.



... en el laberint, també hi ressonen els mots...

20 de setembre de 2010

Quan jo, aquell dia, vaig deixar el poble


Quan jo, aquell dia, vaig deixar el poble
-em creia que per sempre-

i, mentre, al llarg de la vall,

el tren s'allunyava i el poble s'enxiquia,
el sentia com em creixia immensament

en algun racó molt íntim i molt meu.


Joan Baptista Bertran, QUAN JO, AQUELL DIA, VAIG DEIXAR EL POBLE, dins del recull de poemes, traduïts per Ramon Cotrina, Hay un valle en mi infancia.

16 de setembre de 2010

Estupor i tremolors


Amélie Nothomb
ESTUPOR I TREMOLORS
Ed. LaButxaca

"Recorda aquelles fotos de ciutats bombardejades: la gent és morta, les cases estan arrasades, però els lavabos s'aixequen encara orgullosament al cel, penjats damunt les canonades en erecció. Quan l'Apocalipsi haurà completat la seva obra, les ciutats ja no seran res més que boscos de vàters. La dolça cambra on dorms, les persones que estimes, són creacions compensatòries del teu esperit. És típic dels éssers que exerceixen un ofici lamentable crear-se allò que Nietzsche anomena el rere-món, un paradís terrenal o celestial en el qual s'esforcen de creure per consolar-se de la seva infecta condició. El seu edèn mental és tant més bell com més vil és la seva tasca. Creu-me: res no existeix fora dels vàters de la planta quaranta-quatre. Tot és ara i aquí."

Dues dones, dues cultures, xoquen dins l'estricta jerarquia empresarial japonesa. En el col.lectiu es perden les individualitats. Les vàlues personals són reduïdes al rang assignat. Les relacions entre treballadors, entre sexes, s'enfonsen en la desigualtat i en la submissió.

Autoficció corrosiva de la degradació viscuda en una companyia de Tòquio. Una feina que es precipita al buit de la humiliació. Dia rere dia, un cos cau des de la finestra dels lavabos de la planta quaranta-quatre. I finalitzat el contracte, la cerimònia surrealista, el respecte a la tradició: tremolar i reduir-se al no res.

Imatge Flickr (Antonio Perez Rio)

12 de setembre de 2010

Rebecca


Daphne du Maurier
REBECCA

Ed. Galaxia Gutenberg


"Anoche soñé que volvía a Manderley. Me encontraba ante la verja del parque, pero durante unos momentos no podía entrar. La puerta estaba cerrada con cadena y candado. Llamé en sueños al guarda, pero nadie me contestó, y cuando miré detenidamente a través de los barrotes mohosos de la verja, vi que la caseta estaba abandonada."

Flors, moltes flors, amb tot l'esclat dels seus colors i la intensitat del seu perfum. Arbres de troncs esvelts i capçades frondoses i retallades. Corriols que s'endinsen en el bosc, creuant prats idíl.lics per trobar-se sobtadament amb el mar. Còdols i roques on arriba l'aigua salada que tot ho emmiralla. Un plaer pels sentits presidit per les línies elegants i sobries d'una casa. Però tot és fràgil. Tot s'esquerda i es cobreix d'ombra. Fosca, freda, densa. Capaç d'aferrar-se als records, als dubtes i a la innocència, com la boira humida fixada arran de terra. La seva presència desferma les pors, remou l'angoixa i ofega els somnis, colpejant ferotge com les onades contra les roques en plena tempesta.

Imatge Internet.

9 de setembre de 2010

Olive Kitteridge


Elizabeth Strout
OLIVE KITTERIDGE
Ed. 1984

"Es va tirar endavant i va continuar mirant per la finestra: núvols pàl.lids com cotó de sucre, el cel del blau més blau, el verd nou dels camps, l'estesa inacabable de l'aigua...; vist des d'allà, tot allò era meravellós, corprenedor. Va recordar el que era l'esperança i era allò mateix: aquell bregar interior que t'empeny sempre endavant, que et fa obrir camí en la vida de la mateixa manera que aquelles barques obren solcs en l'aigua resplendent, igual com l'avió tallava l'aire cap a un lloc nou,..."


Colors de tardor i olor a mar. La màgia del capvespre i l'esclat de la primavera. I enmig de la bellesa amable i plàcida, el conflicte. La freda soledat i la buidor de la pèrdua. Angoixant por i amarga supervivència.

Amb una veu agredolça i irònica, les petites històries van dibuixant el retrat de l'Olive. Una dona complexa i contradictòria, lúcida i vital. Tot s'articula i es caragola sota la mirada que avança. I sense deixar de girar, de pujar i de baixar, desfilen els clarsobscurs d'uns anys de la vida d'aquesta mestra de matemàtiques jubilada.

Imatge de Cara Barer.

3 de setembre de 2010

Petites proses blanques


Vaig deixar passar un temps. No ho recordo bé, potser un any o dos. Havia trobat la seva poesia massa difícil, bella, però complexa, i els seus tres llibres van acumular la pols en el seu lloc. No sabria dir com, un bon dia, unes petites proses van arribar a les meves mans i de nou vaig endinsar-me en la seva obra.


Salvador Espriu

PETITES PROSES BLANQUES, LA PLUJA I ALTRES RELACIONS

Ed. Moby Dick


Arbres i animals, pluges i boires, muntanyes, gorgs i bassals irradien un blanc lluent. Petites i pregones, aquestes proses, aquestes pluges, aquestes relacions, ens parlen del temps: del punt i el contrapunt de la vida, assenyalant que, sovint, els camins poden arribar a confluir en un únic caminal, on la reconciliació senyoreja el pas. El vell titellaire continua sense deixar de buscar la bellesa de la paraula, sense oblidar la realitat col.lectiva d'on viu.

"El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar."
EL PAÍS MORIBUND.






... Avui fa tres anys i encara el vent es passeja per aquests caminals sovint a mig fer. Amunt i avall, es perd, es retroba. Tragina paraules i imatges. Reviu amb la calidesa de la mirada i de la veu. Puja, baixa, salta i gira seguint aquella melodia que només els sentiments i els pensaments saben. I s'atura a cada petjada per tornar a començar de bell nou el seu vagareig per aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...



Il.lustració de Nicoletta Tomas, SOBRE EL VENTRE VERMELL DE LA CIUTAT.